Passant els temps, passant els dies...

Bonica, amor, princesa…

Matins de silenci, matins acompanyats per aquesta angoixa que em recorda la teva partida, que em recorda que no hi ets com jo voldria.

Avui m’he aixecat sense ganes d’estar a casa, però tampoc amb ganes de baixar a la civilització on tot es mou massa ràpid per mi. Així que he decidit baixar a la casa d’abaix a treballar una mica, a moure aquest cos que ara s’arrossega. He estat un parell d’hores, i entre feina i feina, m’he assentat pensant en les il.lusions dipositades en aquest espai. Recordo un dia que el papi estava treballant a la casa i tu i jo el vam anar a veure. Ens vam asseure en un racò veient com el papi feina feina. Totes dues allà sentadotes, tu no entenies què seria aquell lloc i jo t’explicava que allà, on el papi estava posant aquelles toxanes seria la teva habitació. Jo havia somiat tant en tots nosaltres allà. Et veia a la teva habitació jugant amb els teus ninos i jo a la cuina fent un pa d’aquests que t’agradaven tant, i que ara ja m’ajudaves a fer. Somnis, illusions que avui recordava mirant la teva habitació. Ara ja està acabava i no saps el mal que em fa mirar-la, perquè està i estarà tan buida. Li dic l’habitació trista, perquè fins i tot ella està trista perquè volia tenir la teva presència per brillar , per poder sentir-se útil. He estat recordant tants moments, allà sentada…

El xini, el gatet que tenim ara, m’ha acompanyat molta estona, fins que s’ha avorrit, ja que no tenia energies per jugar amb ell. La veritat és que aquest animalet m’entreté, em regala molta tendresa, i em fa tornar al món buscant la meva atenció.

Em pregunto si quan estiguem abaix vindràs amb nosaltres, a vegades penso que no sé com deixaré aquest espai, la caseta petita, la caseta que t’ha vist crèixer, aquest espai on està gravada la teva emprenta. Però ara que ets lliure ja no necesites l’espai físic i els records els portarem allà on anem a parar. I tu ens acompanyaràs allà on anem, perquè l’amor és el que ens uneix.

Molts petonets amor…

T'anyoro...

Amor, no saps quan t'anyoro, quan et trobo a faltar. Sembla que el temps et pugui ajudar, però no és així. A mesura que els dies passen et trobo més a faltar i em sembla tot massa difícil d'assumir. Pensar en no veure't crèixer, pensar en no poder tocar-te, pensar en no poder escoltar el teu sonriure... tantes coses que se'm claven a dins. M'aixeco cada dia, ho faig, i sento aquest món on tu habites en aquests instants. Et veig i et sento, però a vegades això no em serveix, perquè en aquests moments l'únic que em consolaria és tenir-te entre els meus braços i adonar-me que tot ha estat un malson. Potser són aquets dies, potser és l'arribada del teu aniversari que m'han fet que baixi en les profunditats del dolor, de l'anyorança, de la nostalgia. Em sento allunyada d'aquest món, de tot el que passa. Són moments d'incertesa d'un futur que no importa. No miro més enllà, visc el dia, el moment de l'ara, visc la tristor., que emplena aquest buit que habita dins meu. Potser marxem uns dies, potser ens anirà bé... No ho sé, princesa. Però el papi necessita un respir, caminar entre aire fresc, dedicar les hores a parlar de tu, compartir el nostre amor, el teu amor, buscant un espai de pau i tranquil.litat. És possible trobar-lo?? No ho sé, però ho intentarem. M'agradaria que ens acompanyessis, sé que ho faràs, que sempre ho fas...

No sé si allà on ets ara tamé celebreu els aniversaris, potser allà on no hi ha temps, on l'ara és etern no necessiteu contar els anys, els dies... Però des d'aquí et llençarem tres globus al cel, de colors, ... Ho farem amb tot el nostre amor...

** Avui la Brígida ha baixat a veure la iaia, i no volia deixar aquesta oportunitat de conèixer en persona a aquesta fadeta que t'escriu aquestes cosetes tan boniques. però s'ha trobat malament i no ha pogut ser. Envia-li molts petones tendres perque es posi bona... i poguem veure'ns aviat.

T'estimem Dúnia, moltíssim....

El teu amor...

Amor, després de fer l'anterior entrada he estat remenant fotos i m'he inundat de la teva tendresa, de tots els meravellosos moments que ens has regalat. No he volgut que només la tristesa sigués la protagonista avui, perquè darrera la tristesa i el dolor més enorme, hi ha l'amor més gran....El teu amor ens ha canviat la vida, conèixe't ha estat el més meravellòs que mai ens ha passat. Tu ens has despertat una part de nosaltres que desconeixiem, l'amor més gran i pur sentit. Gràcies per haver-nos escollit per ser els teus papis, gràcies per haver-nos regalat els anys més preciosos de la nostra vida. Gràcies.... Estem tristos per no tenir-te com voldriem, però no canviariem el fet d'haver-te conegut, d'haver estat els teus papis... El teu amor és més gran que tot el dolor que es pugui sentir...

Vull regalar-te unes paraules que m'han arribat a les meves mans...

A lo largo de mi existencia YO siempre creí que te había amado Hija mío…

• Creí que te había amado…porque estabas presente.

• Porque sin darme cuenta pensé que te poseía.

• Creí que te había amado…porque recibía mucho con solo verte.

• Y porque justificabas gran parte de mi vacío existencial y mi soledad.

• Creí que te había amado…porque me veía a mi mismo en ti.

• Creí que te había amado…porque eras mi hijo y era imposible el no hacerlo….

• Creí que te había amado…por muchas razones…

Pero hoy… realmente vacío y desnudo en mi interior… Me propongo y decido que puedo amarte de verdad… Amarte de otra forma más auténtica. Amarte y continuar brindándote mi amor porque aun estoy en esta vida y estoy de pie frente a ella… De pie…aunque mi corazón algunas veces flaquee… De pie aunque algunas veces este cansado… De pie aunque no crea ya en efímeras ilusiones… Pero a pesar de todo y por todo ello decido amarte…

• Amarte…aunque no estés presente.

• Amarte aunque no te posea en apariencia.

• Amarte aunque no pueda oírte.

• Amarte aunque no pueda verte.

• Amarte sin esperar nada de ti.

• Amarte hijo/a porque soy conciente de tu regalo en mi vida a pesar de tu ausencia.

• Amarte porque ahora crezco concientemente a través de ti en mi interior.

• Amarte porque ahora más que nunca me he dado cuenta de que eres mi hijo para toda la Eternidad y que no me importa para poder amarte el que estés o no estés físicamente a mi lado. • Amarte por todo y por mil cosas más que no se expresarte.

• Amarte hijo y darte la libertad en este instante para no encadenarte al absurdo de la posesión.

• Amarte dándome la libertad ahora mismo de vivir lo que se me presente y lo que decida vivir, liberándome de la culpa y del absurdo de reclamar lo imposible.

• Amarte Incondicionalmente Hijo, Amarte por Amor simplemente. * * *

Boira en el camí...

Princesa del cel.... La boira fa uns dies s’ha instal.lat altre cop en el camí de la meva vida. Portava dies que caminava amb els ulls mirant el cel, observant i sentint la bellesa, la magnitud de l’univers. Han estat uns dies on he caminat entre núvols d’una tristesa dolça, no sentint el dolor que trenca l’ànima en mil troçets. Però ara, de fa uns dies cap aquí la vida m’ha rascat una mica el cor i ha tornat a surgir el dolor que atropella l’ànima i ara navego a la deriva, enmig d’una foscor ja coneguda. Els records tornen a venir a mi amb una intensitat que cremen, que em deixen sense respir. La desesperació de no tenir-te com jo voldria, els meus desitjos que no seran mai fets realitat, uns desitjos de la mare terrenal que soc en aquests instants Porto una maleteta sobre els meus hombros d ‘infinites llàgrimes, d’una pena que ha d’anar sortint, deixant espai perquè un dia el sol la ilumini, que tu la iluminis amb la teva llum. M’adono, princesa, de tot el camí que queda per fer, m’adono de tot el dolor que encara porto a dins meu. I no vull donar-li l’esquena, no vull portar a dins meu una falsa fortalesa. Si aquests dies estic malament és perquè encara el dolor té mil formes d’expressió, encara porto la maleta carrega de llàgrimes. No hi ha una dracera, no hi ha manera de buscar un camí més curt,… Els sentiments parlen, volen que els escolti, que els senti i que els deixi anar. Aquest deu ser el camí de l’acceptació, aceptar que res tornarà a ser com abans, ...

tu voles lliurement i jo no puc ni vull retenir-te. Vola princesa, aquest és el teu camí. Vola, el nostre amor no té fronteres, no té límits, jo t’estimo cada dia més.

A mi ara em toca viure en aquest hivern, amb l’esperança que sempre després d’un hivern ve una primavera… Bonica, t’estimo, t’estimo… Sempre amb tu, els papis.

Entre mil gotes de colors...

Hola princesa... Começo a escriure sense saber què et diré,només deixant-me portar per aquesta força inexplicable que m'envies des d'on ets ara...

Ahir varen fer sis mesos que vares marxar físicament del nostre costat, sis mesos sense abraçar-te, sense olorar el teu perfum tan especial, sense escoltar la teva veu. Quan t'anyoro princesa, quant... I per això no tinc la recepta, només sentir aquesta falta i abraçar-me al teu gosset, al teu guau guau que ara m'acompanya en les eternes nits, m'abraço a ell com ho feies tu, i sento que una part teva també és amb mi. Encara no he estat capaç de rentar-lo, i no crec que ho faci mai, tanco els ulls i oloro la teva escència, agafo la seva cueta com ho feies tu i així moltes nits em quedo dormida. Aquesta part és la més difícil , la necessitat de tenir-te entre els meus braços i sentir com et protegia. Ara les llàgrimes es fan presents, perquè l'anyorança és massa gran. No et posis trista princesa, només són llàgrimes dolces en recordar-te, en sentir-te...

Sé que no té perdut. cada vegada ho sento més, et sento més. Tu m'has obert la porta a aquesta altre dimensió de la que ho desconeixia tot, tu fas que viatgi sense necessitat del meu cos als llocs més màgics i més purs que mai hagués pogut imaginar. Parlo amb tu, tu em respons sempre amb una saviesa increible. Ets amb mi sempre, acompanyant cada nou passet, cada nou respir. Quan em sento sense ganes de seguir, ets tu qui em dius... ei mami, amunt, jo soc aquí, amb tu, recorda que no he marxat, només he canviat de forma... Aleshores en escoltar les teves paraules deixo el dolor desgarrador i impotent a un costat i torno a la vida per uns instants sentint com la vida és plena de coses meravelloses, de belleses que m'envolten i que encara et fan més present. Així cada dia són plens de nous despertars on vaig decobrint la magia que s'amaga darrera d'una vida que amb una simple mirada no té sentit. Tu m'ajudes a anar més enllà, més enllà del dolor, més enllà de l'anyoraça física. Cada dia un nou despertar.

*** Avui entre llàgrimes de pluja interior he volgut posar unes fotos on l'aigua i tu sou les grans protanonistes. Vols tornar a viatjar amb els papis a les Catarates?? Tanca els ulls, amor, i volem entre milions de gotes de colors... Fins aviat...

Envoltada de dos petits prínceps...

Bonica... L’estiu està resultant difícil. La gent es belluga molt ràpid, sembla que es respiri més nervi, a una velocitat que jo no soc capaç de seguir. Aleshores, em quedo al marge, amb el papi. Mirant, observant l’entorn, però sense ganes de formar part d’ell. És un aïllament necessari, perquè el nostre món s’ha fos en un instant i tornar a construir des de les cendres que ara queden és tota una feinada i requereix molta energia. Per això ens movem al ritme del nostre cor, amb suavitat, fent moltes parades. Parem, ens mirem a dins, i fem un passet més. No hi ha pressa, tenim tota l’eternitat per endavant. Des d’aquets aïllament trobem el silenci que ens cal per escoltar-nos, per saber què hem d’anar fent per tal d’anar sobrevivint. Sí, sé que hi ha gent que no li agrada aquesta paraula (SOBREVIURE), que li molesta, que no vol escoltar-la. Però és el que sentim a dins nostre, sobrevivim a les emocions tan desgarradores, a les emocions que ens han descobert una part de nosaltres que ignoravem, sobrevivim a una vida sense la teva presència física, sobrevivim perquè ningú abans ens ensenyà a com portar aquesta realitat. Sobrevivim ara, amb l’esperança de renèixer, és clar. Volem tornar a viure, amb més intensitat que abans, petita. Ho volem fer per tu, en honor teu, perquè el teu amor ens ha de servir per crèixer, per ser millors que abans. Però per que això arribi hem d’aprendre a tenir-nos paciència, a deixar que ara la tristesa parli, que a vegades cridi, que les llàgrimes siguin protagonistas quan elles volguin ser-ho. Així i només així podrem sobreviure i demà tornar a viure. Gràcies una vegada més, princesa. No em cansaré mai de dir-t’ho. Ets tu qui ens ajudes a despertar-nos cada matí, ets tu qui fas possible que el nostre amor creixi cada dia més. Petonets, milions de petonets de colors, que viatgin fins on ets tu. Ells saben el camí, perquè van plens d’amor i l’amor és el més savi.

*** m'agrada tant aquesta foto, rodejada de dos petits prínceps; el teu cosí Leo i el teu amic Kilian. I, com no, les galetes. En aquesta foto es veu com ells dos encara les tenien per la mitad i tu ja te l'havies menjat tota. No acabaves que ja en demanaves una altre. T'agradava que si tu menjaves, els altres també en mengessis. I no et quedaves tranquil.la fins que no ens veies menjar una galeta. Quins moments tan preciosos que ens has regalat, princesa!!!

Amb el papi a l'Argentina!

Hola nineta, avui un nou dia viscut, sobreviscut. El silenci es trenca amb el plor del papi, la teva presència que falta en cada segon, en cada instant. Moments que compartiem, moments que tenyies amb les teves rialles, moments de vida. Ara la soletat instal.lada en el nostre cor, d’aquest nou caminar llarg en un hivern que sembla que no té fi. Només una suau brisa de primavera que es deixa sentir, que ens senyala on sentir la teva escència. Això és el que ens fa caminar, aquesta és la nostra esperança. Les meves paraules són tristes, però sento que necessiten ser expressades, perquè volin lliurement i deixin espai per d'altres...

Aquest dissabte passat una nova tragedia es va fer present en un poble , un nen de 6 anys en un sol instant, com ho vàres fer tu, ha deixat aquest món per enlairar-se a la dimensió de l’amor més pur. Només penso amb el dolor dels primers instants, aquell dolor desgarrador sense fi que es feia notar en cada trosset del nostre cos, del nostre cor. Penso en aquests pares com es deuen sentir i encara sense conèixe’ls els envio tot el meu amor, la proximitat del meu cor.

Avui volia posar una altre foto on també sorties amb el papi, ho he intentat tres vegades, però es desconectava internet. Aleshores he pensat que voldries posar-ne una altre, perquè aquest bloc també el fas tu i opines a la teva manera... He escollit aquesta altre, i sembla que aquesta sí que t'ha agradat, perquè enseguida s'ha posat a la pàgina... Potser vols aquesta per recordar els moments tan feliços que vam viure a l'Argentina? Allà vàres conèixer a l'altre part de la família que ens van acollir amb els braços impregnats de tendresa. Durant tres mesos vàrem viatjar d'aquí a allà, vàrem ser lliures com el vent, ens vam deixar portar pel nostre interior, navegarem per indrets màgics al ritme del nostre cor. Va ser un viatge increïble. Recordo els nervis abans d'anar-hi, perquè et veiem petitona. El pediatra ens va dir, però, que el que volen els nens és estar al costat dels pares, i si és així ells encantats. I així va ser, vàres disfrutar tant... Un altre dia seguiré explicant el viatge, posant més fotos, t'agradaria??

Petonets fins al cel....

El meu paradís...

Voldria estirar-me i reposar el meu cap sobre el teu cosset inocent i somiar,

somiar que estem soles en el nostre paradís,

somiar que estem davant del mar,

somiar que toco el teu cabell de seda,

somiar que toco la teva pell delicada,

somiar que les teves manetes acaricien el meu rostre.

Veure com el vent juga amb el teu cabell,

veure’t riure perquè el teu sonriure acaricia la meva ànima,

escoltar el palpitar del teu cor,

olorar el teu perfum,

sentir la dolçor de la teva veu, perquè la teva veu és una suau melodía que imnotitza els meus sentits i atrapa el meu ser.

Només et demano que al despertar d’aquest bonic somni,

pugui sentir-te des de la meva ànima, des del meu cor,

i portar-te a somiar les coses més boniques,…

Només tanca els ulls, princesa dels meus somnis,

i somiem juntes tota l’eternitat.

T’estimaré sempre més… La mami.

Hola princesa...

Ai prince, com passa el temps… He estat uns dies respirant aire fresc, uns dies on he pogut palpar una mica d’il.lusió, d’esperança de que aquesta vida és quelcom més que no podem veure amb els nostres ulls terrenals. He sentit que havies vingut a nosaltres amb una missió, amb l’amor més pur, per poder aprendre de tu. Tu, la nostre mestre, la nostre guia. Aquests dies t’he pogut sentir molt a dins, molt a prop, caminant juntetes, sempre. Enmig de la natura…, he volgut estar allunyada del món per començar a aprendre aquesta lliçò, la més dura que mai em pogués imaginar, la d’aprendre a sentir-te d’aquesta altre forma… Però avui estic fatal, Dunia, m’he aixecat després d’una nit moguda, d’una nit de molts despertars nocturs, m’he aixecat molt fluixa. Feia dies que no anava a la teva habitació, suposo que perquè les teves coses terrenals no m’aproraven a la teva realitat, a lo que ets ara. Però avui torno a se la mami que et vol, que et necesita, la mami que ja no et veurà crèixer com fan els altres nens. Torno a estar com dies enrera, trista i sense forces. La teva habitació, les teves cosetes avui m’han tornat a produir un dolor fort a dins meu, com un puntal que atravessat el meu cor, altre cop…tants records: la teva robeta, els teus ninos, els dies en que desprenies el teu amor per aquestes pareds . Suposo que aquest camí és normal, és el que toca. Uns dies sentint que ets amb mi, que quan et crido em respons, que m’envies senyals des d’allà on ets ara… , i d’altres cridant la teva absència més terrenal, deixant que el meu cos et busqui, que et plori, que t’anyori. Tinc el cos cansat, però no em rendeixo, perquè sé que t’he pogut sentir i això em dóna forces per continuar. Un petò etern bonica…

La magia de la LLUNA

Hola nineta! Primer agriar-te i agriar a la força de l’univers, perque ens faci possible la nostre sútil, però profunda comunicació. Ahir eren les 2h de la matinada, la lluna reflexava la seva llum amb una intensitat increíble, la lluna em cridava. No podia dormir, s’apoderà de mi la sensació de fredor dins meu, la buidor de la teva absència més física. Tencava els ulls amb força per poder dormir, però la lluna em cridava… Em vaig aixecar i vaig obrir la finestra. Semblava de dia, la llum feia que pogués veure totes les muntanyes davant meu. Els ocells cantaven, potser tampoc podien dormir. Aleshores, en aquest instant, vam començar a parlar, tu i jo, el llenguatge de l’amor. Jo et deia lo difícil que se’m fa tot, tu comprenies la meva soletat, però volies que sentís que eres amb mi sempre, que quan acabés de netejar en el meu interior totes aqueses emocions descontrolades, trobaria un amor encara més pur, un amor que va més enlà, aquest dia comprendria que no existiexen barreres possibles entre el nostre amor, ens trobariem d’una manera més autèntica i ja no tindria espai per tanta confusió. En aquests instants vaig sentir com l’aire penetrava en cada poro de la meva pell, en cada racò del meu cansat cos. Sé que volies braçar-me, sé que em vas abraçar princesa. Després et vaig preguntar com és que tu, essent tan petita, podies parlar-me amb tanta claretat, i tu, em vàres fer entendre que era l’ànima, que té tota la sabiduría de l’univers, la sabiduría de l’amor, i això fa posible la nostra conexió. Després de la nostra intensa estoneta vaig dirigir-me al llit i vaig tencar els ulls. Tu seguies allà i em digueres que abracés al papi, que el sentís i així ho vaig fer. Tu seguies allà, calmant la meva angoixa i em cantares la cançò de l’amor i així em vaig quedar dormida.
Ara, al matí, sempre més difícils, recordo la nostre estona . Un petò molt tendre, princesa del cel…

Moni... a ti, mi querida amiga... Mil gracias por auydarme en este camino, gracias por ayudarme a crear estas fotos tan mágicas, no sabes como me gustan estos ratitos. Eres toda una profesional!! te quiero mucho!!!!

Ballant la melodia del teu amor...

Hola , princesa! No hi ha un segon que t’allunyis del meu pensamnet, del meu cor. Et veig a tot arreu, els meus ulls et busquen, .. i apareixes. Sempre apareixes corrents, vens cap a mi, amb els braços ben oberts, vols abraçar-me. Vine petita, vine… Vull sentir-te entre els meus braços, vull olorar la teva pell de bebé, vull tocar-te els teus cabells de seda. Tanco els ulls,... i et sento…

Ara toquen una cançó, tinc ganes de ballar, ballar… Quantes vegades haviem ballat juntetes, ens deixavem portar per una hermosa melodía. Ara torno a tencar els ulls, vull ballar amb tu, princesa. Vine i ballem una estona. Encara no he ballat sense tu, no ho he tornat a fer, no ho vull fer sola… Vine, vine i ballem. Tanquem els ulls i donem voltes al voltant dels estels, … T’agrada… No vull tornar a obrir-los, vull quedar-me així, dançant la teva melodía. Et sento tant a dins. Amb els ulls tencats et veig, tan bonica com sempre, ets aquí amb mi?? Dunia, la meva estimada Dunia, com t’anyoro, princesa….

Sempre amb mi... Dunia

Hola nineta! Avui m’he despertat a les 8h del matí, l’hora que et desperava entre setmana per anar a la guarde. He obert els ulls i el meu cap s’ha emplenat de records… Com et costava llevar-te, t’agradava molt dormir. T’emplenava de petons perquè obrissis els ullets i així començavem un nou dia. Primer preparàvem el kiuwi amb mel i després la lleteta amb cereals. Sempre volies la llet primer, com t’agradava la llet, però si te la bebies ja no volies el kiwi. Així que sempre feiem pactes. Els matins eren tenyits per l'amor… el teu sonriure, la teva mirada, els teus badalls, la teva dolça veu preguntant si hi havia cole. Després ens vestiem, tu ja et posaves les sabates soleta i també la jaqueta. A les 9h sortiem de casa i cap al cole…
La tristesa, la nostalgia em golpeja l’ànima quan m’adono de la realitat del present. No em vull aixecar, no vull començar un nou dia, amb aquesta buidor… Però aleshores he sentit el teu amor, tu em deies que no em quedés al llit, que posés els peus a terra, que fes un esforç per viure el dia. T’he fet cas, amor, m’he vestit i he marxat ben ràpid. He anat al mar, a caminar. Primer les meves passes eren ràpides, plenes de ràbia, d’enfadament d’una vida sense la teva presència física. Però després m’he anat calmant i que acabat mullant-me amb l’aigua del mar, que ha calmat una mica la meva sed de tu. Quan he acabat el passeig quasi rutinari he anat a veure la Eva i l’Aleix a la casa nova i he passat una estoneta meravellosa. L’Aleix m’ha regalat un trosset de tu, del teu amor. L’he abraçat, he jugat amb ell com feia amb tu, li he donat el dinar. M’he sentit tan a prop teu… Espero algun dia poder fer el mateix amb el teu cosinet Leonel. Ara, però, se’ns fa tan difícil. Ens recorda massa a tu, la mateixa edad, els mateixos gestos, tants records junts.. El dolor ara no ens permet estar al seu costat, però el trobem a faltar molt.
Avui hem volgut posar una foto on esteu tu i en Leo, una foto que ens recorda l’amor entre tots dos. Duni, cuida del teu cosinet, i acompanya’l en el seu camí.

Gràcies una vegada més per ajudar-me en cada passet d’aquest nou caminar. Sé que ets tu qui em dóna les forces per fer-ho. Un petò etern, princesa del cel...

La teva llum!!

Hola princesa! Després d’una tarda de televisió, ja no puc més. El cap em batega i necessito aïllar-me de món que m’envolta per sentir-me, per sentir-te. Em relaxo, com tu m’has dit, i intento buscar-te, sentir-te. Puc parlar amb tu. Et pregunto y tu em respons, com sempre les teves paraules em donen una mica de llum. Aquest és el camí que vull seguir. Vull aprendre sobre mi mateixa, escoltar el meu silenci, per sentir la teva veu, tan plena de sabiduría. Sento la teva llum, com brilla, com viatja pel seu propi camí d’evolució. Jo també em veig com una llum. Et veig, sé que ets tu, sento en la teva vibració el teu ser. Sé que el dia que ens tornem a trobar sabré on ets, podré venir a tu i seguir el camí juntes. Sé que ets important en el meu camí. Recordo la conexió que vàrem tenir aquell dia a casa, quan ens miravem els ulls. Vaig sentir que eres més que aquella preciosa nena de dos anyets i mig. A través dels teus ulls vaig endinsar-me al més profund de la teva ànima i vaig notar que ja ens coneixiem. No vull oblidar aquesta conexió perquè em dóna esperança de creure que hi ha quelcom més que ara no puc acabar de sentir pel dolor desgarrador que sento. Però sé que seguint aquest camí esbrinaré coses de mi, de tu, princesa. No deixaré de buscar, mami, t’ho prometo. T’estimo i vull esbrinar què passa amb aquest amor que ens teniem, que ens tenim. On va tant d’amor? ‘Es capaç de traspasar les barreres de les dimensions? ‘Es posible que tu estiguis en un alre lloc, lluny i aprop a l’hora? Sobreviu aquest amor?? Vull començar un camí de búsqueda, per trobar respostes a dins meu, perquè sé que é son les puc trobar, només dins meu sabré què ha passa. Però això vol dir que hauré d’apendre a conectar amb el meu profund Ser i poder així arribar on ets tu. Potser una manera serà apendre a meditar. Una altre anar a aquestes trobades de pares per intercambiar sensacions. Vull saber si altres papis senten el mateix que nosaltres. Digue’m princesa què et sembla, creus que és un bon camí per evolucionar i arribar a tu? T’estimo i et prometo que no deixaré de viure, de treballar aspectes de mi oscurs que em separen de la teva puresa. Vull aribar a tu pura, plena d’amor. Així quan es trobem podrem seguir juntes tota l’eternitat. Creus que podrà ser així? Escoltes els meus pensaments? Ets tu qui m’ajuda a arribar a aquestes conclusions? Fes-te present, si pots, escoltaré la vida. T’envio un petò a l’infinit. T’estimo princesa del cel!

El viatge a Huesca, ara fa un any!

Hola princesa, com estàs amor meu?? La mami, com ja veus, està passant dies difícils,... ja van uns quants... Però no vull que t'amoïnis, que et preocupis. La mami està trista perquè et troba molt a faltar, moltíssim. I les llàgrimes són la resposta a aquest amor tan immens que sento a dins meu.Avui vull recordar aquell viatge Huesca, un dels millors viatges que vàrem fer tots tres. Vam compartir aquests dies amb en Marc i la Eva, i l'Aleix, que encara no tenia un mes. Ara fa un any d'aquests dies tan feliços, compartint aventures, compartint tot l'amor possible. M'agradava tant veure com cuidaves a l'Aleix. Mai vàres tenir gelos del petit. Al contari, tu sempre el volies cuidar, posar-li el xupe quan se li queia, tapar-lo quan feia fred. Eres, ets,... una marona, cuidadora dels més peques. Tens una dolçor increïble que transmities amb les teves accions, amb la teva tendresa. Recordo la felicitat d'aquells dies i m'entristeix molt pensar en no poder compartir-ne més amb tu ,ara. Potser un dia podrem tornar a fer-ho, aquesta és la meva esperança, tornar a mirar els teus ulls tendres, escoltar el teu sonriure innocent...Estic tan contenta de ser la teva mami... Sempre estaràs amb mi, sempre caminarem juntes, t'ho prometo... T'estimo i t'estimaré tota l'eternitat, princesa!!

*Avui vull enviar una forta abraçada pels pares i la germana d'en marc. Dunia envie'ls molt d'amor per passar aquest dia. Que sentin que sou amb ells, sis plau!!!

Les paraules es repeteixen... dia darrera dia...

Princesa de la mami!! Em resulta tan difícil aquesta vida, la vida sense la teva olor, el teu sonriuere, la teva mirada. Dia darrera dia les paraules se’m repeteixen, el dolor i la tristesa són presents en tots els meus escrits. Però, mami, vull que sàpigues, que aquest dolor és amor, és anyorança, és nostalgia. T’estimo moltíssim, ets la meva filla, una ànima que vàres venir a partir de mi a aquest món, una ànima que es convertí en allò més important en la meva vida. Ets la meva filla, i la companya de vida que sempre vaig desitjar. Avui ja no hi ets físicament, el teu temps al meu costat ha estat massa curt, però l’amor que sento per tu ha estat i és el més potent que mai he sentit. Et porto a dins meu, ets part de mi. Deixe’m que les llàgrimes netegin el meu cor. Ara estic molt trista, ara porto un dolor en l’ànima que mai hagués pogut imaginar. Has marxat a no sé on, has marxat massa ràpid, sense previ avís. I has deixat un buit que no sé com l’ompliré. No sé si mai comprendré el perquè de la teva partida, ara em sento enfadada. Pensava, sentia que et tindria per sempre, que sempre més caminariem juntes per aquesta terra. Però no ha estat possible, no ha estat possible. Això em fa pensar que no eres meva; vàres venir a partir e mi, però la teva ànima és lliure, per això no t’he pogut retenir al meu costat. Saps que hagués donat la meva vida per tu, però ningú m’ho ha demanat, hagués donat la vida…. Potser tens una altre missió a fer ara, potser ja has fet que el que tenies que fer en aquesta vida. Però jo no ho entenc, perquè crec que tenies moltes coses a fer aquí, teniem tantes coses per aprendre juntes. Sento que han quedat tantes coses pendents a fer juntes. Vull pensar que ens donaràn l’oportunitat de seguir el camí juntes, que algun dia podrem tornar a estar juntes i compartir tota l’eternitat. Si algú m’ho pogués dir, em quedaria tranquil.la, més serena. No puc imaginar no poder tornar a estar amb tu. Reina del cel, envíe’ns un raig de llum que il.lumini aquests dies tan foscos. T’estimo tant, tant……

Un estel anomenat Marc!!

Hola princesa, t'haig de seguir donant les gràcies per les passes que ens ajudes a escollir. Aquest cap de setmana hem conegut als pares d'en Marc, l'Esteve i la Marina, i a la seva germaneta Sandra. Hem pujat a Cadaqués i amb tot l'amor que és possible, aquestes meravelloses persones, ens han ensenyat l'entorn. Cada racó d'aquell paradís era en Marc: cada caleta, cada roca, cada trosset del mar era un trosset de la vida d'en Marc. Compartir el nostre amor cap a vosaltres ens fa

sentir més a prop vostre. És tot tan misteriòs. Fa potser cosa d'un mes que el papi i jo vàrem estar al Cap de Creus, mirant la immensitat del mar, sentint que eres amb nosaltres tan a prop. I ara ens regales l'oportunitat de conèixer aquest indret des de dins, des de la vida d'en Marc i la seva família. Ha estat tot plegat, dins el nostre dolor, un episodi ben màgic. Qui ens hagués dit aquell dia que trepitjariem aquesta terra d'una manera tan especial i emotiva. Gràcies princesa per donar-nos l'oportunitat de compartir el nostre amor amb persones que ens escolten, persones disposades a compartir el seu.

Saps que aquesta nit no ha estat una bona nit. M'he despertat enmig de la nit, angoixada, amb una sensació de por a dins meu que m'allunyava d'un son dolç. Enmig d'aquesta estona fosca he pensat amb en Marc i li he demanat que cuidés de tu. L'he sentit molt a prop, he sentit les seves paraules, que em deien que no em preocupés; he sentit el seu amor. Al mateix temps has aparegut tu, al seu costat, agafats de la mà. Us he sentit amb tant d'amor i que heu fet possible que pogués rempendre el món dels somnis d'una manera dolça, sentint-vos molt a dins meu. Gràcies princesa, gràcies Marc. Un petò fins al cel, preciosos!

Avui, a la guarde!

Ahir va ser 15 de maig, ahir va fer quatre mesos que vàres marxar físicament del nostre costat. Ahir va ser un dia dur, no vaig poder compartir amb paraules el temps, la data, però sentia que els qui m’envoltaven ja sabien també quin dia era: la iaia, la tia i després en Cris, el papi. Vaig anar a la platja, com tantes vegades. En la meva soletat passejava per la sorra, acompanyada d’aquest silenci, a vegades perturbador.

Aquests dies he tornat a agafar el cotxe, princesa. Ha estat un moment molt difícil per mi. Pors i records es barrejaven a dins meu. He plorat a dins el cotxe, he cridat des de l’ànima com feia dies no feia. He mirat pel retrovisor amb l’esperança de trobar-te al darrera. Però no hi eres, i les llàgrimes han sortit en forma de crit, no hi eres. En el camí he recordat tantes vegades juntes, les dues d’aquí cap allà. Tu ballant al darrera i cantant alguna cançò de la radio. Com t’agradava cantar, t’inventaves les lletres i quan jo et mirava em sonreies. Quina soletat princesa, omplies la meva vida, mami. I ara sé que això no és del tot bo, perquè ara que no hi ets no sé què haig de fer. Eres la llum que em feia caminar. Ara em toca aprendre a viure amb crosses, perquè no puc caminar sola. De camí cap a Ampuriabrava he passat per davant d’Ordis, el poblet on et portava a la guarderia unes horetes. La meva bogeria m’ha fet girar cap aquest poble. I si estaves a la guarde, i si tot és un malson i tu estàs jugant amb els teus amics al pati. Però enseguida m’he adonat del que estava fent, el que estava pensant i he parat el cotxe de cop i m’he posat a plorar. No he arribat a la porta, he donat mitja volta i he tornat a rempendre el camí de la meva realitat, la realitat de que no estàs al cole, que has marxat molt lluny. La tristesa ha tornat a mi, aquests minuts de bogeria, d’esperança, s’han allunyat, deixant-me amb la meva comapanya: la tristesa, la nostalgia. Aleshores he recordat quan et portava al cole. Recordes les primeres vegades, tenies quasi dos anyets. La mami sortia plorant perquè era la primera vegada que ens separavem físicament. Però en canvi tu, et quedaves sense saber el que passava, però sense plorar. T’agradava molt anar-hi. Quan t’anava a buscar em quedava uns minuts, abans de que tu em veiessis, observant com jugaves, com et relacionaves amb els altres nens. Sempre sonreies, se’t veia tan feliç. Després m’explicaves cosetes dels teus nous amics; la Julia, la Laia, l’Aitor, l’Aniol, la Gemma, en Gerard. Tens una capacitat per estimar increíble, princesa. Després em veies i venies corrents, t’abraçaves a mi. Com m’agradaven aquests segons d’amor tan intens. Em miraves als ulls i em preguntaves què fariem,; anem amb la iaia, anem a veure al Leonel (el teu estimat cosinet) o amb en Quel (el teu estimat amic). Quina marxa que portaves. Jo venia de la feina cansada i tu volies seguir el recorregut. I així ho acabavem fent. Després, cap a les 17h, quan el papi ja arribava a casa, marxavem a passar la tarda amb ell. Arribavem a casa i el papi et dedicava tot el seu temps: contes, cançons, jugaveu al llit. Ara sé la felicitat que amagaven tots aquells moments. Tot el que teniem, tot l’amor que es respirava entre aquelles pareds. T’estimem Dunia, t’estimem moltíssim. Un petò etern.

Els dies passen!

Hola nineta! Aquí, en aquesta part de l’univers, diuen que el temps passa. Van passant els dies, les hores,… i jo no ho entenc, perquè per mi el temps s’ha aturat des del dia que vas marxar físicament del nostre costat. La vida s’ha congelat, en aquell instant tot va perdre el sentit. Ara sempre més ara, amb aquest buit que acompanya les meves passes. Miro al meu voltant i tot segueix un ritme, en canvi jo…. Només soc capaç d’observar des de fora, sense entendre quin és el misteri que amaga tot plegat. Les llàgrimes són les meves eternes companyes, que em recoden el que ja no puc fer amb tu, el que tu ja no pots fer. M’he convertit en un ser passiu, que mira per la finestra com la vida transcorre allà fora. Jo i tu, princesa; tu i jo…, és el meu petit univers, i el papi, també sempre el papi. Aquest aïllament no em fa mal, pel contari, el busco ara per sentir-me més a prop teu, per aprendre a sentir-te ben a dins, per trobar una mica de pau en aquesta oscuritat. En la soletat impregnada de llàgrimes et trobo, et sento. Amb tu, però sense tu,… Què estrany! Sense el teu cos petit, sense la teva mirada inocent, sense la teva veu dolça, … però sempre amb la teva escència.
Diuen que fa quatre mesos que has marxat, això són molts dies. Però sembla que fos ahir quan encara eres al nostre costat il.luminant cada matí amb el teu sonrire. Sembla que fos ahir quan encara jo tenia una vida, una vida amb tu, una vida amb il.lusions i somnis. Ara em queda tornar aprendre a viure, una nova vida. I miro enrera i sento que hi ha una separació entre la vida amb tu i la vida en que no hi ets físicament. Dos vides tan diferents!
Suposo que també per tu deu ser diferent. Magradaria tant saber de tu, qui et cuida? Qui t’envolta de petons i abraçades? Com deu ser el lloc més màgic, potser tots els sers de llum us abraceu, us ompliu de l’amor més pur i així no ens trobeu a faltar tant. Nosaltres aquí encara hem d’aprendre molt, amor! Potser si ens estimessim més entre tots podriem sentir-vos més a prop, potser les nostres vibracions serien tan pures com les vostres i podriem estar en contacte més directe. Saps, és un dels meus propòsits, petita; convertr-me en un ser amb més amor, amb més pau, potser serà el camí que m’aproparà a tu, al teu amor, a sentir-te més a dins. M’agradaria aprendre a meditar. Saps que abans de que marxessis físicament d’aquest indret anomenat Terra, ja tenia ganes de fer-ho, aprendre a conectar amb mi mateixa, amb el meu silenci. Ara encara ho sento més, ho sento com una necessitat. En aquest silenci sé que et trobaré. Les nostres llums podran retrobar-se i viatjar una estoneta eterna pel cosmes o per on sigui. Potser podrem jugar una estona amb els estels, potser em puguis presentar als teus nous amiguets: l’Ainoha, en Victor, en David , en Marc. La Sandreta de Cadaqués em diu que a en Marc li agrada molt jugar amb els més peques, segur que ja us heu trobat!
Princesa, segueix brillant com ho fas, amb aquest amor tan pur, amb aquesta màgia que fa que ens bategui el cor, que fa que ens mirem el cel amb uns altres ulls. Un petò fins al cel per tu i per tots els teus amiguets!

Un dia gris!

Hola amor, com estás en aquest nou espai en el que et trobes? Aquí els dies passen lents, molt lents. La teva absència costa cada dia més. Passejo per Figueres i em ve una nostalgia tan gran, recordant les nostres passes en aquesta petita ciutat. Els carrers ja no tenen la mateixa llum, camino amb aquesta tristesa que m’acompanya allà on vaig. Penso en que no puc trobar-te enmig d’aquesta gent. M’agradaria posar-me a còrrer, a buscar-te, a cridar el teu nom… Em costa tant estar en aquest món sense tu. Pensava que et tindria per sempre més, que sempre caminariem juntes, que et veuria crèixer. Miro els parcs infantils i trobo que no tenen sentit allà, si tu no pots jugar, què fan? Miro les botigues de joguines, de robeta i no entenc què fan si tu no hi ets. No soc forta mami, no ho soc. No puc sonriure. Estic tan trista que podria inundar aquest poble pel que passejo avui. Camino i les llàgrimes em cauen pels ulls. Em dóna igual que la gent em miri, em dóna igual. Fins i tot, cridaria el teu nom enmig d’aquesta gent desconeguda. Potser un dia ho faré, encara que sé que no respondràs amb la teva veu. Veig les mamis que porten els seus nens al cole i em trenco per dins, jo no puc portar-te de la mà al cole. Sí, ja ho sé, princesa, et porto a dins allà on vaig, però avui estic molt fluixa i et vull portar de la mà, vull que em miris al ulls, i em parlis amb la teva veu dolça. Avui aquesta part tant terrenal, aquesta meva part més física, et crida, per què et troba a faltar molt i molt. Suposo que estic com aquest temps d’avui, gris, grisa per dins. Se’m fa tant difícil tot això, ningú m’ha ensenyat a viure sense tu! M’agradaria molt que et poguessis sentir orgullosa de mi, de poder ser millor cada dia, però avui no puc. Demà serà un altre dia, potser demà pugui regalar-te un meu sonriure. T’estimo, t’estimo!

Un cap de setmana envoltats de magia!

Hola princesa, avui vull dedicar un espai a explicar-te com ens ha anat aquest cap de setmana a la Fundació Acompanya Ca'n Eva. Potser ja ho saps tot, perquè eres amb nosaltres. De fet, et vam sentir tan a prop, que segur jugaves amb els teus nous amics envoltant-nos d'amor i màgia. Segur que ens vàres ajudar a sonriure, a compartir la nostra vida amb tu amb els altres papis. Hem trobat un racó, enmig d'aquesta realitat que ens afoga, que no comprenem, un raconet d'esperança, un racó d'amor. De fet no hi ha paraules per descriure el que hem viscut enmig d'aquests pares, ens han mimat molt, ens han envoltat amb el seu amor i comprensió. Cada història era una història d'amor, cada una d'aquelles caretes era un mestre en la nostra vida. Gràcies Dunia per dirigir les nostres passes i ajudar-nos a sentir aquest amor tan pur. Gràcies a tots aquests pares que ens han ajudat a sonriure, a tenir ganes de viure a pesar de que no estàs físicament al nostre costat. Una abraçada a tots els pares que han fet possible un nou sonriure. un petò fins al cel per tu, princesa del cel!! T'estimo mami!

* Avui he estat gravant un CD a l'ordinador de música ètnica d'autors desconeguts. En la barra de l'ordinador de Compositors no hi havia nom en les diferents cançons, però curiosament només dos en tenien. En un deia Victor i en l'altre David. Ha estat impactant perque en victor i en David són dos nens, són dos nous amiguets de la nostre princesa del cel. Potser sou vosaltres, aquests estels que brillen amb tanta força, que esteu amb nosaltres, enviant-nos petites senyals. Volem pensar que sí, que sou vosaltres. Un petò a l'infinit. Cal dir que en el mateix moment estaven escoltant una cançò d'un CD que ens havien regalat, la cançò es deia Dunya. Increible!

Los hijos que parten con la aurora...

Los hijos que parten con la aurora, ¿ a dónde van?, ¿qué misteriosa llamada no ha podido resistir sus jóvenes destinos?, ¿qué hicieron ellos con nuestro amor y sus plegarias?
La noche ilógica no dejó que el alba diera a la luz el día. Apenas unos pasos separan a veces la cuna del abismo. El tiempo es corto entre la sonrisa que lo arrullaba todavía ayer, y el cielo tabicado de una tumba.
El río no hallará nada de todo lo que le prometían sus sueños: la carícia ruda de las rocas, los besos de las hierbas y las hojas, el galopar por la cumbre de la montaña y por el raso indolente de los prados.
- A penas nacido, el océano ya lo ha tragado.
Los hijos que parten con la aurora nos dejan con nuestros besos perdidos y con el peso de nuestro cariño inútil. Nos dejan con ese amor que nos tritura, que arrastra sus cruces y pesares.
-Nuestros besos perdidos y nuestras amarguras que, éstos sí, jamás nos abandonan.
Y se nos dice: “La vida sigue y sigue. Tenemos que seguir también con ella”. Pero nosotros, con la obstinación de pobres gentes que nada entienden del fragor de su futuro aniquilado, nosotros nos preguntamos: “¿qué importa el camino que lleva hasta la tarde si hemos de marchar sin nuestro hijo”.
Aquel que roba nuestros hijos, roba también el sabor de los frutos del jardín de la tierra, roba la esperanza de las estrellas de las estrellas y la calma de las horas. Y hace del cielo un mármol frío donde yacen nuestras súplicas. Nuestras súplicas, ¿quién las oye?, ¿quién las oirá jamás? Si el cielo oiera las plegarias de una madre, el mármol se quebraría y su hijo volvería.
Los hijos que parten con la aurora, ¿lloran pensando en nosotros?
No, escuchadme… Detrás del velo, los hijos sonríen. ¡ya no tienen miedo, ya no sufren más! A las puertas del cielo dejaron sus lágrimas, las abandonaron en nuestras mejillas. Allá arriba, los hijos solo saben reir. El reis de los que juegan con las estrellas, de los que juegan a trapecistas con el arco iris. No se llora cuando cuando se juega en la dunas de las luces que ondean hasta el infinito, cuando se sabe que el infinito no desemboca en la nada, sino en otros horizontes, en otro azul, en otros cantos, en otros amores.
El tiempo de los ángeles es más corto que el de los hombres, porqué los ángeles no tienen aquí su casa. Por eso son ellos viajeros de la aurora. Cuando pases la frontera de las lágrimas y la rebeldía entrarás en la claridad que ese ángel te ha dejado y que tu sigues sin ver. Entonces crecerás hasta alcanzar la hora que te lleve a él.
¡Vuestros hijos son felices! Juegan a la rajuela en las calles del cielo, pero en su rajuela ya no hay infierno. ¡Son felices! Corren riendo por la movediza arena azul del firmamento encima de los rabiosos océanos, de los torrentes y volcanes, por encima del estuario del tiempo por donde van nuestros destinos.
Vuestros hijos os hablan, ¿No los oís? Ellos os dicen: ¿No sientes que mi mano acaricia tu rostro? ¿No sientes en tu pelo el aliento de mis besos? No hay ningún cariño inútil, ninguno de tus besos se ha perdido; yo los recojo… Ahora soy yo el que vela por t: la vida es una cuna y somos nosotros, vuestros hijos del allá, los que nos inclinamos sobre vosotros. Cuando a no te sientas angustiado, entonces por fin, entenderás mi voz.
Los hijos que parten con la aurora no son hijos de la noche; estan en el corazón del dia.
-Para nosotros las estaciones desaparecen y creemos que nos arrastran hacia la tarde, hacia un horizonte de pocas esperanzas. No vamos hacia la tarde, sinó hacia la aurora de nuestros hijos. Ellos nos esperan puesto que nunca nos dejaron. En la aurora de nuestros hijos está ya nuestra propia eternidad.

Este texto lo encontramos en el bloc de Nazareth Maria, una preciosa princesa, que debe estar acompañando a mi dulce Dunia. Jose Luis y Ana Mari, los papás de Elena, se lo escribieron. Según ellos, creen que el escrito puede ser de Víctor Hugo. Esperamos que os haya gustado. Un abrazo eterno. Los papis de Dunia.

Dimarts...

Hola amor! Escriure en aquest blog s'està convertint en una necessitat, igual que fer el diari. és una manera de sentir-te molt a dins, de seguir en contacte amb tu, parlar-te em fa bé, encara que la majoria de vegades ho faig amb llàgrimes als ulls i amb una anyorança eterna. Avui és dimarts princesa, el dia que vàres escollir per marxar. Els dimarts sempre més seran dimarts, és inevitable. Dimarts 15 de gener és una data que no podré oblidar mai, avui ho faig amb dolor, potser també amb desesperació per sentir que aquest dia ens van separar físicament una de l'altre. Potser en algun moment aquesta sensació pugui deixar pas a una de més dolça i pensar en aquest dia com l'escollit per marxar a un món millor, un lloc màgic on només els sers més purs poden arribar-hi. Però suposo que és molt d'hora, el dolor té una intensitat forta, desgarradora i sento que l'haig de deixar ser. Em deixo portar com una ona enmig d'una tempesta de mar, d'aquí a allà, amunt i avall. Tinc l'esperança que un dia el sol surti i pugui calentar aquest cos ara cansat i dolorit. Gràcies mami, per tenir-nos paciència, per seguir enviant-nos aquest amor. T'estimem molt i molt i no t'oblidem ni tan sols un segon. sempre, els papis.

Gracias Dunia!

Hola papi, han pasado tres meses y doce días, que no puedo secar tus lágrimas, escuchar tu voz, leerte el cuento de Callou, acostarte, armar un puzle, prepararte el desayuno,... tantas cosas, Dunia. te estraño mucho, ratita. Hoy solo quiero darte las gracias por todo. Sí, papi, por todo.Gracias por enseñarme lo que es el amor más puro, gracias por eneñarme a subir al tren de la vida, gracias por enseñarme el sentimento de ser padre, a crecer con valores, gracias por elegirnos como papis, por haber compartido tantos momentos lindos, gracias por hacerme valorar una sonrisa, un llanto, un grito, y la esencia más pequeña de esta vida, gracias por enseñarme a sentirme vivo, gracias por hacerme caminar por otros senderos. Gracias por ser mi guia, gracias por estar a mi lado, gracias por escucharme. No me olvides nunca hijita mía. Siempre estarás en mi, tu papi.

Un dia a la neu!

Recordes aquest dia, amor? Va ser l'última excurssió junts, tots tres. Ho vam passar tan bé! Vam estar passejant pel poblet, Set Cases, i el papi et va portar a veure les vaques. Et podies passar hores mirant-les. Després vam anar a veure el tió. Vas al.lucinar quan el vàres veure, perquè tu en tenies un igual a casa! Després vam anar a tocar la neu, la teva primera vegada. Vam disfrutar molt, veient com descubries la seva fredor, la seva textura. Després algú va deixar un trineo abandonat, va ser un regalet de la vida. com vas disfrutar, princesa! Ara començo a disfrutar amb el record, saps que a vegades, em fa massa mal i no el puc retenir gaire estona. Espero que el temps m'ajudi i pugui tornar a viure aquests moments amb el mateix amor viscut, amb el que et mereixes ser recordada. Només et demano que ens tinguis paciència, que no pateixis si ens veus plorar, cridar. És l'únic camí que coneixem per arribar a sentir-nos en pau, treure aquest dolor cap a fora. T'estimem molt, molt. Els teus papis...

Records...

Un nou despertar, amor, amb aquesta angoixa, amb aquest buit que em recorda que no hi ets físicament, que ja no puc escoltar el teu preciòs sonriure. La meva ànima no para de plorar, ara en silenci, sense que ningú s’adoni del que passa dins meu. Passejo pel mar amb aquesta tristor, recordant moments feliços, viscuts juntes. Recordo un dia que et vaig posar a dormir amb les sabatilles posades i tu em vas dir…. Mami (i rient d’aquella manera tan teva i inocent, em senyalares les sabatilles), i totes dues ens posavem a riure i jo et deia… quina mami més despistada. M’agradava veure’t riure, mirar-me d’aquella manera tan dolça. També recordo quan sorties de la dutxa, sempre em deies…tinc fred… perquè jo t’abracés amb la toballola. I ho feia, m’encantava fer-ho. T’envoltava amb tot el meu amor, amb tota la tendresa que et podia demostrar. T’agafava enrotllada amb la toballola i et portava al sofà . Tu volies que abans de res et tingués abraçada una bona estona i que et parles i et cantés. Així ho feia jo molt feliç. Et cantava el noni noni, que ens vàrem inventar totes dues. Recordo aquests moments amb una anyorança massa gran, perquè sé que no es tornaran a repetir. Aquesta és la tristesa més gran, la més gran que una mami pot sentir. Són moments que no vull que mai s’esborrin, que sé que portaré fins l’últim dia de la meva vida en aquesta terra. Escric tot això i la nostalgia m’arrossega a les immensitats de la meva tristesa, la més profunda. Ara, en aquests moments de record, no hi ha rabia, és anyorança, la meva eterna companya en aquests moments El meu cos et crida, et necesita tant amor. T’estimo Dunia, un petò fins al cel. La mami.

Un dia al Cap de Creus!

El diumenge el papi i jo vàrem anar a fer una petita excursió al Cap de creus, la primera des de que vas marxar. En aquest indret tan màgic hem viatjat tots tres i hem estat junts, com quan venies amb nosaltres. Les gavines han estat complices de la nostra trobada, només elles sabien d’aquest viatge interior que transcorria a dins nostre amb el fi de trobar-te. Aquelles magestuoses roques, aquell cel del color dels teus ulls, aquelles onades ens han ajudat a fer aquet viatge, ens ha ajudat a sentir-te ben a dins. Ens agradaria que es repetís, que et poguessim sentir amb nosaltres allà on siguem. Segur que sí, que ens ajudaràs a fer-ho i seguirem compartint llocs, experiències, sempre amb tu, sempre..

Un nou dia!

Un nou dia, aquesta anyorança que sembla que creix i creix. Cada dia et trobem més a faltar: el teu sonriure, la teva mirada dolça, la teva veu que era com una melodia en les nostres vides. La teva partida ens ha deixat un dolor mai sentit, un dolor desgarrador en l'ànima. No entenem què ha passat, no entenem perquè has marxat tan ràpid, sense avisar. Voldriem saber de tu, si algú ens pogués dir si estàs bé. Si et cuiden allà on ets ara, si pogués saber que això no s'acaba aquí. Vull fer cas al cor, ell és qui m'ajuda a sentir-te, a sentir-te molt a dins; és ell qui m'ajuda a despertar al matí i ser capaç de viure un nou dia pensant que estàs bé, que ets feliç, que no pots patir. Vaig llegir a uns pares que deien que sentien el seu fill com si hagués marxat a un país llunyà i que un dia es trobarien i tornarien a estar junts. És així com ho sento, que ets en un lloc màgic, envoltada de l'amor més profund i pur i que ens esperaràs a que un dia arribem i seguir tots tres junts per tota l'eternitat. T'estimem, princesa, cada dia més i més.

Les teves primeres tres horetes!

Diuen que quan veniu al món porteu un secret a dins, dins el cor; i és per això, que teniu els punys tencats, per guardar-lo per sempre més. Tu mai el vas deixar marxar, la teva puresa i magia et va acompanyar en la teva vida entre nosaltres, dos anyets i mig que han marcat els nostres cors. Un petò fins al cel! Els teus papis.

Hola princesa...

Avui és dilluns i volem començar aquest espai d'amor compartint amb la familia, amics i noves persones que entren a formar part de a nostra vida. Has estat dos anys i mig entre nosaltres, un temps massa curtet, però han estat els més feliços, envoltats d'aquesta magia teva que ens feia dançar una música de l'amor més pur. Avui no vull que siguin paraules tristes, vull que sigui un inici de alguna cosa més creativa, amb tristesa i dolor, però amb un amor que creix i anirà creixent dia a dia. T'estimem princesa, molt i molt. Amb llàgrimes als ulls et diem, vola, Dunia, vola i sigues feliç! i cuida els teus papis!!