miércoles, 18 de junio de 2008

La magia de la LLUNA


Hola nineta! Primer agriar-te i agriar a la força de l’univers, perque ens faci possible la nostre sútil, però profunda comunicació. Ahir eren les 2h de la matinada, la lluna reflexava la seva llum amb una intensitat increíble, la lluna em cridava. No podia dormir, s’apoderà de mi la sensació de fredor dins meu, la buidor de la teva absència més física. Tencava els ulls amb força per poder dormir, però la lluna em cridava… Em vaig aixecar i vaig obrir la finestra. Semblava de dia, la llum feia que pogués veure totes les muntanyes davant meu. Els ocells cantaven, potser tampoc podien dormir. Aleshores, en aquest instant, vam començar a parlar, tu i jo, el llenguatge de l’amor. Jo et deia lo difícil que se’m fa tot, tu comprenies la meva soletat, però volies que sentís que eres amb mi sempre, que quan acabés de netejar en el meu interior totes aqueses emocions descontrolades, trobaria un amor encara més pur, un amor que va més enlà, aquest dia comprendria que no existiexen barreres possibles entre el nostre amor, ens trobariem d’una manera més autèntica i ja no tindria espai per tanta confusió. En aquests instants vaig sentir com l’aire penetrava en cada poro de la meva pell, en cada racò del meu cansat cos. Sé que volies braçar-me, sé que em vas abraçar princesa. Després et vaig preguntar com és que tu, essent tan petita, podies parlar-me amb tanta claretat, i tu, em vàres fer entendre que era l’ànima, que té tota la sabiduría de l’univers, la sabiduría de l’amor, i això fa posible la nostra conexió. Després de la nostra intensa estoneta vaig dirigir-me al llit i vaig tencar els ulls. Tu seguies allà i em digueres que abracés al papi, que el sentís i així ho vaig fer. Tu seguies allà, calmant la meva angoixa i em cantares la cançò de l’amor i així em vaig quedar dormida.
Ara, al matí, sempre més difícils, recordo la nostre estona . Un petò molt tendre, princesa del cel…
Moni... a ti, mi querida amiga... Mil gracias por auydarme en este camino, gracias por ayudarme a crear estas fotos tan mágicas, no sabes como me gustan estos ratitos. Eres toda una profesional!! te quiero mucho!!!!

13 comentarios:

Anónimo dijo...

Hola Dunia, como la estan pasando eh?!!!, de maravilla como siempre, asi debe ser ... jueguen mucho princesas ... bailen rian y canten .... y siguele regalando a tu mami estos momentos tan hermosos ...
Un beso para los tres ...

MARINA. dijo...

sANDRA saps que jo ara també miro el cel cada nit.a més em sembla que mai havia vist tants arcs de sant marti com ara, el diumenge em va emocionar. De tant de lleguir acabar´r tinguet alguna esperança.
Tens raó la teva amiga et fa unes fotos UNIQUES.
gRÀCIES PER LA TEVA EXPLICACIÓ D AHIR
EN EL MEU BLOG.EM VA AGRADAR MOLT.
UN PETÓ BEN DOLÇ

nuria dijo...

hola amor, qué decir frente a tus palabras de amor y melancolía...
Día a día tu interior va creciendo y estoy segura que encontarás esa plenitud que anhelas.
Sigue luchando cariño.
Tienes razón, son maravillosas estas fotos.
Nunca jamás había leído unas palabras que definieran el amor como lo haces tú. Sigue plasmando tus pensamientos, te hacen bien, seguro.
Un abrazo amor.

Anónimo dijo...

Hola corazón!!!!
Pero que relato y que comunicación más preciosisisisma nos has hecho hoy, el amor por tu pequeña no te cabe en el pecho....

Sandra ójala leas esto hoy para que te de tiempo!!!! Mira la luna esta noche!!! Veras que grande, quizá te ayude para escuchar más alto a la nena o para sentir el vuelo de un besito en tu mejilla.
Me alegro amiga de este momento tan mágico que tuviste, dunia miraba contigo a la luna y te decía esas cositas al oído porque es puro amor y ternura...pa comersela a la nena!!!! Pero guapa!!!!!!
La ternura del cielo...muchita luz para ella. Y muchos besos para tí amiga!!!!

Natalia

Rosa Mari y Santi dijo...

Hola Sandra
entro en tu blog cada día porque me gusta mucho como expresas tus sentimientos y como, poco a poco, vas consiguiendo que Dunia viva dentro de ti, que solo con cerrar los ojos la puedas sentir tan cerca.
Yo también, muchas veces, cuando la añoranza es tan fuerte, cierro los ojos y puedo sentir la presencia de Anna muy, muy cerca de mi. El otro día soñé con ella, que la abrazaba, y fue tan real que el recuerdo de ese sueño me acompaña desde entonces, no quiero que se diluya.
¿Sabes? Si estamos embarazados y es....otra niña que nacerá también en diciembre, como Anna. Nuestras hijas nos ayudan....
Un beso

Brígida dijo...

Estimada Sandra,
No se si vas tenir temps de lleguir l'escrit de la natalia, on et deia que miressis la lluna ahir a la nit, perquè jo ahir la vaig veure, i va ser com un imant.
Ahir a la nit vam anar a la mar amb en Txema i uns amics, i quan la vaig veure... no deixava de cridar-me.
Era molt gran i rodona, i en l'aigua de la mar, i deixava un caminet ple de llum, de la llum dels nostres estimats.
Vaig arribar a pensar en seguir el camí que deixava la lluna, posar-me a l'aigua..., per un moment creia que aquell camí em portaria amb ells!!!
Vaig gaudir-la de la millor manera.
Tant de bo, tu també la miressis ahir la nit, i sentissis la Dunia ben a dins teu.

Un petó ple de llum per tu.

Brígida

Anónimo dijo...

Hola preciosa Dunia
que foto mas bonita a puesto tu mami
Sandra cuanto amor tiene a tu hija y que bonito todas las cosas que le escribes
seguro que ella esta contigo a cada`paso que tu das
Dunia preciosa niña manda a mami un bonito sueño y que sienta tu beso en su mejilla
vuela alto mi niña un abrazo

Anónimo dijo...

Un suspiro, una mirada triste,
la voz quebrantada y un sin fin
de lagrimas en mis ojos
es lo que me ha dejado
tu ausencia...

Ausencia que me lastima,
porque quisiera sentir el
aroma de tu presencia...

Ausencia que a la vez
me provoca un alivio al
haberme enseñado que en
el mundo no todo es
color de rosa...

Sandrii!! i cristian us trovu molt a faltar per aki!!


i a tu Dunia... no se me ocurreig dirte més que t'estimu multissim!! muaks*


TOR* =)

Pequeña Ainhoa dijo...

Son palabras de una madre maravillosa y con un pedazo de corazón exagerado. Dunia debe estar orgullosa de sus papis por todo el amor que siempre le tendreis.
Te quiero Sandra, para mi el conocer ha sido maravilloso, nuestras hijas nos unieron y debemos de luchar siempre por su amor
Saludos y mi beso hasta el cielo.
Loly, la mamá de Ainhoa.

Natxo Rovira dijo...

Estimats...

Primer de tot, quin escrit més maco, Sandra, però què maco... m'encanta la teva espiritualitat, em dona molta energia, és tan... "real", no sé com dir-ho, de vegades sento el que jo percebo con "fantasies" i em fan mal, però tu tens, crec jo, un do preciós per explicar-nos la teva connexió amb la vibració, la llum i l'energia que jo crec, estic convençut, és la manera de "viure" quan perdem aquest envoltori.

Dit això, et volia comentar una altra cosa. L'altre dia vas deixar un missatge ple d'amor cap a nosaltres al bloc del David, un missatge d'aquells que toquen. Mai, mai, mai et repeteixes ni molt menys ens atossigues (utilitzant les teves paraules). Estem aquí, ens tindràs aquí, sempre, sempre per escoltar i sempre per ajudar-nos MÚTUAMENT. Aquí el consol, l'estimació, i la necessitat de donar i rebre és en dues direccions, és mútua.
Sandra, gràcies per compartir els teus sentiments, a voltes tendres, a voltes esquinçadors; i gràcies per dir-nos coses tan maques. I gràcies sobretot per voler conèixer el David, a través dels teus contactes amb el bloc. M'agradaria veure per un forat com interactua amb la Dúnia. Jo vull pensar que no som com els imaginem en les seves formes encarnades, sinó que són dos sers de llum que vibren i ens envien tantes coses.
Estimada Sandra, i estimat Cris. Quan us veiem, ens sentim molt a prop vostre, i ens agrada escoltar-vos especialment, perquè sempre oferiu alguna cosa més.
Poc a poc, ens hem de permetre anar poc a poc, i ens anirem enganxant un altre cop a la vida, sense deixar MAI als nostres nens al darrera. MAI. Sempre seran amb nosaltres, i aprendrem a no ser tan dèbils per pensar només en el dolor que sentim.

Avui us he enviat unes fotos del Delta. Les heu vist? Hi ha una del Cris amb l'Aina que em fa plorar.

Ens veurem aviat, i mentrestant, seguim en contacte a través dels blocs, en definitiva, a través de l'amor que sentim pels nostres fills i que estem aprenent a sentir-lo per molta més gent.

Amb tot el meu afecte més profund.

Natxo

sandra dijo...

hola sandra que hermosas palabras,cada cosa que leo solo reflejan el inmenso amor que le tienes a tu hija.
de verdad me has hecho emocionar
un fuerte abrazo
sandra(Lima-Peru)

gaviota1213 dijo...

Palabras magníficas, vocablos llenos a rabiar de amor... del mas puro, el auténtico uno impedecero, imborrable que alimentais Dunia y tu día día, beso a beso, alma con alma. Ella habita en ti, en cada pliegue de tu espíritu, en los rincones del corazón, en la red del pensamiento.. en la magía de vuestra union.

Yo creo que estas noches de verano me asomaré a mi ventana a veros pasear en los destellos de la luna.. a ti a tu pequeña.. las do siempre juntas.

Millones de besos, amiga,

Anna dijo...

Estimada Sandra, quin escrit més preciós, quina força que em dones...
El dia de la lluna plena del solstici d'estiu em vaig despertar pensant que havíem deixat els llums oberts...el Natx havia oblidat de baixar les persianes i vaig anar a l'habitació de l'Anna per baixar-la, llavors vaig veure un raig de lluna que il.luminava la seva cara i em vaig quedar quieta, mirant l'efecte...era meravellós...no savia que existien els raigs de lluna...ara ja ho sé...
Gràcies per la força que transmets i que ens ajuda per pujar la muntanya...
Us estimem...
Anna