jueves, 15 de enero de 2015

Inspirant vida


Set anys petita,
i seguim el viatge...

Un dia de masses emocions, de records, de mirada enrera...
Avui, com tants dies, escullo la vida, donant la benvinguda a allò que vol sorgir.


Paro i em regalo un instant ple de tu,
inspiro i m'omplo de vida, de tu, d'aquesta essència mágica que envolta cada instant,
i expiro, i em deixo anar  i em confonc amb tu i amb tot el que m'envolta.


T'estimem com sempre i més petita Dunia!

miércoles, 10 de septiembre de 2014

Passejant entre arbres

 

Bon dia petita dels estels!
Camino entre aquests arbres, que m'abracen i em parlen des del seu silenci...
igual que ho fas tu!
M'agrada passejar per la natura, m'apropa a tu i em sento més amb mi.
Sembla que en aquests moments tot canvia de ritme, de música...
No hi ha pressa per res, ni preocupacions, ni pensaments...
Només aquesta calma que omple l'instant de tu, d'una pau mágica, d'un saber que tot és i deixar que així sigui...
Una no lluita amb el que és, un fluir...
Quins grans moments, tan imprecindibles ja.
A vegades en aquestes passejades em paro, miro i admiro...
quina meravella, quina grandesa en aquests arbres, aquí, passi el que passi, segueixen en peu, forts, plens de vida, d'una bellesa de ser, de SER.
Quanta sabiesa amaga la seva quietud!
Un petó fins al cel, Dúnia preciosa, en cada instant etern!

sábado, 30 de agosto de 2014

Creixent...

 
 
Princesa del meu cor...
Tot i que t'has convertit en una presència constant i silenciosa dins meu, tot i sentir que segueixes impregnant del teu amor cada instant... tot i que... he aprés a portar-te dins meu...
T'anyoro tant... Hi ha una part de mi que t'imagina avui amb nou anyets, gran, preciosa, convertint-te en bella donzella. En aquesta part de mi segueixes creixent, i et veig en les altres nenes i les miro i et miro, les escolto i t'escolto... Aquesta és una part difícil, però ara  he comprés que també forma part de mi, encara que faci mal. Sóc mare d'una princesa del cel i hi ha una nostalgia que entenc que no desapareixerà mai. Segueixo necessitant parar i escoltar el missatge de les meves llàgrimes, tan plenes d'amor, que et diuen mirant el cel: T'estimo Dúnia, ...Feliç aniversari !

martes, 17 de junio de 2014

Lavanda



Lavanda, fragancia profunda, que m'endinsa a l'eternitat del teu ser.
M'agrada la seva compañía, tenir-la a prop és tenir-te a prop...
He aprés  a trobar-te en les coses del meu voltant, a olorar-te, a tocar-te...
He aprés a inspirar-te i mantenir-te dins, a prop del meu cor, i des d'aquí a barrejar-te
amb tot el que sóc.
Instants que em fan volar sense necessitat d'ales,
instants que em sento lliure i eterna,
plena de la teva essència.

t'estimo princesa del meu cor

martes, 17 de diciembre de 2013

Entre notes musicals...




Avui, princesa, conecto amb les profunditats del dolor, aquell espai on entro i entro, dolor i més dolor, impregnant cada part del meu rostre d’un gust salat… les llàgrimes cauen sense parar i el meu cor no deixa de cridar el teu nom preciòs. Aquestes dates són estranyes, sembla que l’emoció aflori amb més intensitat. Allà on miro et veig… La teva carona es reflexa en cada rostre, en cada mirada. Aquest viatge és trist, no puc evitar-ho, perquè voldria que estiguessis aquí, compartint cada instant, cada moment. Són d’aquests espais del temps que l’emoció torna a ser com els primers instants, d’aquells que no deixaven pausa entre llàgrima i llàgrima. És una tristesa tan plena d’amor, princesa, tan plena de tendresa… Suposo que és aquesta la companya del dol que sempre romandrà dins el meu cor, aquest amor que sento acompanyat d’una anyorança tan enorme. Cançò que surt de les meves entranyes profundes, d’una mare que crida el teu nom en silenci. Petita dels estels, brilles amb tanta força que el meu voltant es converteix en un món on tot ets tu, on tot és Amor etern, tot està banyat d’un aroma màgic i infinit. I m’encanta deixar-me portar per aquesta sensació,  barrejar-me amb aquesta llum, perquè aleshores jo i tu som el mateix, jo i tu ens barrejem i som el mateix. M’has ensenyat a no ser, a desaparèixer… o potser és al revés, potser m’has ensenyat a ser, a conèixer aquesta altre part de mi que és tan lliure com el vol d’un ocell, tan lliure com el vent. Aquests dies enimig d’aquesta tristesa volo més conscient, sóc més cada instant, cada nota d’aquesta música que m’acompanya. Tu i els teus germanets sou un tressor molt profund dins el meu cor, us estimo!

jueves, 22 de agosto de 2013

El viatge per l'anyorança

I aquí segueixo caminant pel cami de l’anyorança… Miro enrera, diuen que ja han passat vuit anys d’aquell dia, d’aquell instant d’obertura a la vida i a l’eternitat. Recordo la teva olor petita, la suavitat de la teva pell, el color blau profund dels teus ulls de cel… Viatjo per un món de sensacions, tanco els ulls i torno a sentir-te… La sensació de tornar a reviure’t  és estranya, es barreja una plenitud infinita amb la tristesa de l’anyorança. Les dates senyalades et fan fer una parada en el temps i recorres amb el cor un passat que es fa present en l’instant… Dins meu sento les llàgrimes  ocultes , no manifestades, que el dia a dia deixen arraconades. Avui aquestes són alliberades princesa, les llàgrimes es tornen vives i plenes de tu, d’amor i de puresa. Amb el rostre ple de tu agraeixo portar-te tan a dins i celebro la vida. T’estimo princesa del meu cor

sábado, 6 de julio de 2013

Consciència


Va ser aquell dia que vaig despertar! Un llamp de dolor va atravessar tot el meu cos, quelcom es va trencar a dins meu però al mateix temps alguna cosa despertava.

Tants anys convivint dins meu i ara, en el moment més trist i doloròs, el moment que s’emportava la meva petita filla, jo despertava…

 

Començava una etapa plena de llàgrimes, de crits que sortien de les meves entranyes, d’emocions desconegudes… Dies i més dies navegant a la deriva, enmig d’una tempesta que semblava que mai s’ havia d’acabar. Mirava al voltant, buscant que algú estimat em rescatés… A la nit al posar-me al llit demanava amb totes les meves forces que al dia següent despertés amb la meva filla al costat. Però no, al següent dia el malson seguia, el malson era la meva vida, no hi havia res pitjor que tornar a despertar, que tornar a començar el dia sense la meva petita…

 

Dies de continuus morirs i al mateix temps dies on vaig descubrir què era estar realment viu. Mai havia sentit la vida amb aquella profunditat. Era com si aquell dolor hagués obert un canal en mi que em conectava amb quelcom que anava més enllà. Em sentia tota jo, habitant cada part de mi, sentia cada llàgrima caure per la meva pell, sentia com la brisa del mar acariciava el meu rostre, sentia el crit desgarrant-me amb la seva força. Era conscient de tot, i em sorprenia… Enmig del malson de la meva vida em sentia viva, plena de mi, de l’Univers, de la meva filla… Sí, la meva filla. La sentia sostenint-me per no caure a l’abisme, sabia que ella em protegia de que la bogeria se m’emportés. Podia deixar-me portar pel crit de l’ànima, del dolor més profund, cridar i treure tot aquell foc que em cremava tota a dins, cridava amb la sensació que ella m’ajudaria a tornar, a tornar a la LLum… Sempre ella m’indicava quan ja n’hi havia prou i havia de tornar. Sé ara que això em va ajudar a curar-me, era necessari atravesar-me, era imprescindible perdre’m en el meu deliri per poder tornar a la vida algun dia. I sé que la meva dolça princesa va estar acompanyant-me des del silenci de l’eternitat.

Recordo aquella nit d’insomni, aquella sensació de por en lo més profund al tancar els ulls… No volia tencar els ulls, els meus dimonis eren allà esperant-me. En Cris ja dormia, descansava del seu dia i no volia despertar-lo. Estava sola amb les meves ombres. Aleshores, allà, en el meu silenci, vaig escoltar la calidesa de la Dunia que m’empentava cap a la finestra. Vaig obrir-la i allà estava la lluna tan preciosa parlant-me, acunant les meves pors. Vam estar conversant una bona estona i així la serenor va allunyar aquells dimonis i vaig poder tornar a tancar els ulls i volar al món dels somnis des de l’amor.

El dolor m’havia despertat d’un somni que portava visquent feia ja anys… Però des de quan, quan m’havia quedat adormida, quan havia deixat de viure i sentir amb aquesta intensitat, amb la intensitat d’un nen… Potser havia estat tan lenta que no m’havia adonat. Crèixer, deixar de ser nen, convertir-se en un adult seriòs, un adult amb responsabilitats, que deixava els somnis a un costat, un ser que a poc a poc deixava de palpitar amb la vida i s’anava adormint… Ara el dolor em despertava, de cop altre cop viva, però ara per a què, si la meva filla no hi era… Estava enfadada, volia recuperar la meva quotidianitat amb la Dunia amb aquest amor que sentia… Tot el que tenia, tot i la sensació de no haver-ho viscut amb tots els meus sentits… I com m’enfadava això i quina impotencia de no poder fer tornar el temps enrera…

Ara sé que aquesta conciencia és un regal de tot el succeït, aquest despertar, aquest naixament és una nova oportunitat de VIURE amb tots els sentits, amb tot l’Amor infinit brotant per cada cèl.lula que habita en aquest cos. Per això estic agraïda, perquè sento la Vida… Petita t’estimo cada dia més!!

lunes, 10 de junio de 2013

Nous sentits, nous camins




Amb la teva mort el meu món va quedar totalment destruit, va quedar fet bocinets… Va ser com una explosió on tot el que havia construit durant tota una vida va deixar de tenir sentit i significat per mi. De cop, un llamp em golpejà l’ànima i em deixà un món trencat. Com continuar la vida si ara ja no et tenia al meu costat? Com continuar aixecant-me cada matí si ja res tenia sentit? No entenia què havia passat, era un malson massa gran per ser veritat, … Em sentia enfadada amb la vida, no entenia per què m’havia jugat aquesta carta. Vaig perdre la confiança en la vida, i el sentit del meu món. Res quedava en peu, mirava a dins meu i tot era destrucció i desolació. Com començar a reconstruir totes les peces fragmentades, per on començar… Hi havia molta feina, i no sé com, però vaig començar. Vaig començar a reescriure la meva història, a reinventar nous significats , a posar nous sentits als meus dies. Es diu ràpid petita, però ha estat una tasca llarga i difícil, una tasca, però, que sempre ha estat envoltada d’una llum plena d’amor, el nostre amor, princesa. I suposo que és aquest el que m’ha donat la força per arribar a on ara em trobo, a un instant ple de tu.


Avui comparteixo aquesta lletra d’una cançò que em va acompanyar amb tot el sentit de cada paraula, de cada silenci, en ns instants on no va quedar res en peu

“… todas las palabras que te quiero decir se me rompen enseguida. No me quedan flores, me arrancaron la raiz, me pisaron las semillas. Me di cuenta tarde que te perdí por pensar que te tenía… Y vuelvo a ser un loco para sobrevivir a la locura de la vida… Déjate llevar si el alma te lleva, duele el corazón cuando te lo dejas, cerca del final, donde todo empieza…”



lunes, 20 de mayo de 2013

L'amor


En la vida ens hem d’afrontar a grans reptes i moltes vegades no estem preparats . La mort d’algú important en les nostres vides, potser alguna malaltia, una separació … Ens submergim en una tempesta on no veiem el final i sembla que mai hagi de sortir el sol. Naveguem tantes vegades a la deriva, tantes vegades sentint que alguna ona gegant ens ofegarà amb la seva força… Però sempre, fins i tot en aquests moments, hi ha alguna cosa que et salva, alguna llum que et fa sobreviure… La llum de l’amor, la gran esperança. L’amor que, passi el que passi, sempre hi és, que per molt difícil que sigui el repte, “la prova”, la circunstància que ens toqui viure, sempre ens emplena de força i esperança i ens fa ballar la música més preciosa, encara que sigui enmig del més profund dolor. El dolor forma part de la vida i és important acceptar-lo, escoltar-lo i abraçar-lo. És necessari viure’l amb tot el cos i amb tot el cor per poder un dia deixar-lo enrera i seguir el camí i renèixer. Un dolor il.luminat per tot l’amor del que també forma part, perquè al fi i al cap el dolor és una expressió d’amor.

Sento que, passi el passi, sempre hi ha aquest tressor que m’acompanya. L’amor còsmic, l’amor infinit, d’allà on tots venim, allà on tots anem.


Petonets fins al cel amor.

jueves, 16 de mayo de 2013

El per què de la teva partida...


Avui, parlant amb una amiga, ha sortit aquesta qüestió: Vull saber què s'amaga darrera la teva partida?, també podria ser Venies amb alguna missió especial? o Amb la teva mort, seguies algú del passat?
Són tantes les preguntes i les possibles interpretacions del per què de la teva partida, de la teva mort. .
I, saps amor, no m'importa, és una pregunta a la que no necessito donar resposta, no vull dedicar la meva vida a buscar quin sentit té...
Em quedo amb aquest gran amor que sento i del que tu formes part,
em quedo amb les paraules que em susurraves al cor en nits oscures "Tot està bé ,mami",
em quedo amb tot el que m'estàs ensenyant dia a dia,
em quedo amb el tressor dels teus records d'una vida,
em quedo amb un avui ple d'esperança i llum,
em quedo amb el món màgic on et puc acariciar, besar, abraçar, on caminem descalces sobre l'herba humida, on em cantes belles melodies al oïde mentres intento dormir...
Em quedo amb això i amb tantes coses més que em fan sentir viva i tan plena de tu!
I no necessito més...
Sento que el meu cor em porta per altres camins, on el misteri es col.loca en un lloc tranquil dins meu, i em porta a viatjar per altres propòsits que sento plens de llum. Suposo que hi ha tants camins com persones i cadascú ha d'empendre el que li faci vibrar la pell, el cor i l'ànima.
Avui, entre aquestes paraules d'amor t'abraço,
en el silenci que s'amaga darrera de cadascuna..
T'estimo princesa!!!

jueves, 2 de mayo de 2013

Gràcies


El camí ha estat llarg. Tantes vegades sentint que no seria capaç de seguir. Les emocions em pesaven massa a dins el meu cos. Van ser dies, setmanes mesos... i anys molt difícils.
Ara miro enrera amb aquesta tristesa ,que ja forma part de mi, però que és portada amb un sonriure d'amor, de saber que, a pesar de la fragilitat de tot plegat, hi ha esperança, hi ha vida, hi ha somnis, hi ha AMOR. I des d'aquest lloc d'agraïment porto a totes les persones que m'han acompanyat durant aquest viatge de retrobament amb mi mateixa, aquest viatge que va començar el dia de la teva partida, de la teva mort. Aquestes ànimes que em van ajudar a encendre la llum quan aquesta s'apagava per la forta tempesta, que em van donar la mà quan em perdia entre les meves ombres, que em van regalar abraçades de sosteniment per poder plorar. Sense aquestes grans persones sé que no hagués pogut arribar allà on sóc avui,  desperta, viva i disfrutant de cada instant de mare i persona...


jueves, 25 de abril de 2013

Llàgrimes de cel


Petita meva, avui escric des de la tristesa, des de l'anyorança de no sentir la teva pell suau,
de no olorar el teu cabell. Torno a sentir la teva absència clavada dins el meu cor i m'enfado per no veure't crèixer, per no tenir-te al meu costat. Sóc conscient que aquests dies formen part de la meva vida, que hi ha dies on sento amb més intensitat el dolor... Els accepto, els abraço i els ploro. Em deixo portar per aquesta sensació i ... ploro. Les llàgrimes sempre m'ajuden a netejar, a transformar l'enfadament amb tristesa, que sempre és més dolça de portar. Ja portava uns dies que una sensació desagradabla rondava a dins meu, dies de falta de conexió amb mi mateixa, d'allunyament de la meva essència. Quan estic així és que hi ha quelcom que s'ha remogut a dins. Però moltes vegades no tinc aquest espai d'introversió per parar i escoltar-me, d'aturar-me per esbrinar què ha passat. I així passen els dies, però la sensació no marxa, i el malhumor segueix acompanyant-me. Fins que ja no puc més, i m'obligo a fer una parada, un temps per explorar. I així descobreixo que hi ha hagut alguna circunstància que m'ha tocat a dins, i ha penetrat en el meu inconscient. Important fer-la conscient per transformar-la. Aquesta energia negativa, enfadament amb la vida queda convertida en llàgrimes que depuren i em netegen per dins. Així em sento més lleugera i torno a mi... i torno a tu!  T'estimo princesa del meu cor.

domingo, 14 de abril de 2013

Agraïment..


Aprenc a ballar la música del vent mentres escolto el teu sonriure dins el meu cor... Quin gran regal princesa, has despertat una estrella dins meu que em fa vibrar tota mi. Camino més present, més conscient de cada pas i em sento desperta, viva... Segueixo les senyals que el meu cor percep, i vaig descobrint més i més colors, més i més amor. Gràcies per omplir cada part de mi, gràcies per fer-me sentir tan a prop teu. T'estimo princesa, princesa del meu cor.

martes, 12 de febrero de 2013

La Mort


Què passa amb la mort? Per què ens fa tanta por aquesta paraula? Per què vivim com si no existís?
Petita,  sembla que ens hem creat un món on aquesta paraula queda al marge de tot i lo increible és que és lo més cert que tenim, que algun dia tots ens hi haurem d'afrontar. Potser si la tinguessim més en compte, potser si la miressim de cares ens adonariem que no som immortals, i valorariem més els nostres dies. Potser revisariem la nostra vida i escolliriem només lo que fos autèntic, lo veritable, i fariem dels nostres dies un regal...

La mort d'un esser estimat fa que ens plantegem la vida, i això és una nova oportunitat per reiventar-nos, és tornar a néixer i donar un sentit a tot i caminar més lleugers fent volar tot allò que no ens serveix...

T'estimo petita dels estels, avui i tota la nostra eternitat...

martes, 5 de febrero de 2013

Fent neteja

Dunia...

El viatge no té fi, camino i pas a pas vaig fent més camí...
Avui vull fer neteja, és d'aquells dies que posaria tot allò que em pesa a l'ànima enmig d'aquesta tramuntana perquè s'ho endugui tot... He acomulat dins meu tot una sèrie d'emocions negatives, d'imatges, de sensacions, que m'han acompanyat durant un temps i m'han complicat molt el VIURE.
Avui cinc anys després vull deixar anar tot allò que no m'ajuda, vull caminar més lleugera, vull fluir com l'aigua del riu, vull dançar la melodia del vent...
Vull sentir-me  LLIURE i  volar més aprop teu. Bufa princesa i ajude'm a posar llum i serenor al meu cor, bufa ben fort amor...

domingo, 3 de febrero de 2013

el meu paradís



Fa uns dies vaig trobar aquesta imatge, i per mi no és una imatge qualsevol...

Quan vas deixar aquest món, quan els meus ulls físics van deixar de veure't, el món se'm va caure, res tenia sentit si tu no hi eres... Recordo aquella sensació perquè se'm va quedar marcada a l'ànima. Un buit que omplia tot el meu cos, un buit que m'oprimia el pit i no em deixava respirar. Aquella sensació era insoportable! Poc a poc em vaig adonar que si tencava els ulls i deixava que el meu cor mirés, si em deixava portar pel nostre amor, podia veure't, podia tocar-te, podia sentir-te... Aquests instants eren un paradís en aquell desert, era color en un món fosc.

Aquesta imatge m'ha acompanyat en el meu món interior, una imatge que m'ha ajudat a seguir caminant, una imatge que ja sempre més port amb mi. Vaig obrir una porta, una porta a l'esperança, a un món on tot és possible, on la mort no és el final de res...

un petò princesa dels estels

jueves, 30 de agosto de 2012

Set anys

Petita dels estels, avui miro per la finestra i les llàgrimes del cel acompanyen al meu cor, trist, anyorat...  Em costa trobar les paraules per expressar-te tot el que sento, una barreja de colors envolten el meu cos. Fa dies que volo en un núvol de records, records tendres de quan vàres nèixer, avui fa set anys. Records d'altres moments de la nostra vida plegades que guardo com un tressor dins el meu cor... És inevitable baixar a les profunditats de la tristesa, i barrejar-me amb ella i dançar plegades abraçades per llàgrimes infinites que m'apropen als estels. Avui és un dia de viatge interior, celebrar el teu aniverçari cap a dins, cantar des de dins i cap a dins belles melodies que m'inundin de  sentiments dolços, i em facin viatjar pel nostre món. Ets la princesa d'aquest món, la més preciosa, que m'ensenya a veure la vida amb ulls d'AMOR i MÀGIA. M'acompanyes cada instant, ets llum, color, vida, màgia, amor... Gràcies per no deixar que el meu vaixell vagi a la deriva, gràcies per ser llum en nits oscures, gràcies per ser llàgrimes purificadores... T'estimo Dunia.

jueves, 19 de julio de 2012

Avui he somiat amb tu...



Avui he somiat amb tu i sé que ets tu qui m'ha regalat aquesta trobada...
Ahir en aquell gronxador de Besalú, acariciada per l'aire universal, vaig viatjar, vaig volar una estoneta d'aquelles eternes fins trobar-te, fins sentir-me envoltada de tu, abraçada per tu. Amb el cor obert i ple de llàgrimes d'amor et vaig demanar una trobada...
Avui he somiat amb tu... T'acariciava el cabell de seda, portaves una treneta, d'aquelles que et feia al matí. T'acariciava i plorava amb l'ànima oberta i tan plena de tu.
Ara, després d'aquest somni, després d'haver acariciat el cel em sento tan aprop de tu, i tan aprop de mi...És com si aquestes experiències m'apropessin al meu centre i m'ajudessin a no oblidar qui sóc, a veure-hi més clar. Ara tanco els ulls i sento la suavitat del teu cabell, sento la dolçor de la teva mirada, sento les llàgrimes del meu cor... aquesta tristesa dolça que m'ajuda a mirar i sentir la vida.

Petonets fins al cel estimada filla, t'estimo Dunia, infinitament...

viernes, 30 de marzo de 2012

Paraules des de l'Argentina...

Hola petita, princesa dels estels. M'agrada escriure't, parlar-te, estimar-te. Ho faig amb el cor obert, amb llàgrimes de tendresa i també d'anyorança. Sempre t'anyoraré, anyoraré com a mare veure't crèixer, convertir-te en nena, i després en noia, i després en dona. Anyoro tantes coses que no sé ni posar-lis paraules. Anyoro tenir-te al costat amb cos, veure't, tocar-te i abraçar-te. Penso, com sempre, en lo gran i bonica que estaries. Penso en com ens parlariem, com ens relacionariem tu i jo, jo i tu, princesa ja de sis anyets. Fa mal tot això i no puc deixar de pensar-ho, pensar en el que no tinc i no tindré mai. Moments de mare en la Terra, de crit de dolor, de tristesa profunda. És la meva tristesa integrada en cada cèl.lula de mare d'un caminar a vegades cansat, a vegades sense direcció.

Aquests moments d'anyorança es van intercalant amb moments on volem plegades, agafades de la mà del cor, unides per un amor massa gran. Volem en un vol etern, sentint i sabent que sempre més serà així, que res ens separarà, que tot és possible amb l'amor. Instants on soc la teva companya d'ànima d'un vol etern ple de colors, d'esperança i màgia.

Així és la meva vida ara i així vaig fent, una estona camino i altres volo. Tots dos moments necessàris per l'evolució de la meva ànima.

T'estimo, t'estimo, t'estimo... avui des de l'Argentina, terra que també porta la teva escència gravada en la seva olor, en el vent, en els núvols esponjosos, en el cant dels seus ocells... Sempre amb tu...

domingo, 15 de enero de 2012

Un altre any...



Els dies es van sumant, ja en són molts princesa... 4 anys.


Durant tot aquest temps he anat aprenent a acceptar que les coses no son sempre com voldriem, que el teu pla diví és quelcom que jo no puc decidir... He aprés a estimar-te des d'una profundidat infinita, a sentir-te més enllà dels sentits humans, a parlar-te i a escoltar-te en el silenci de l'ànima. No tenir-te físicament ha estat el cop més dur i difícil, però hem sobreviscut gràcies a l'amor, el més gran i sincer. Avui et segueixo anyorant però avui em sento en pau, plena de tu... Quatre anys d'una nova vida, d'una vida diferent, trista però plena d'estels de colors infinits i màgics...


T'estimo i ara sé que sempre estarem juntes, és el mateix vol... Un petò fins el cel Dunia...

martes, 30 de agosto de 2011

Sis anys volant juntes...



Amor, filla de l'eternitat, avui fa sis anys que et vaig poder abraçar per primera vegada, sis anys volant juntes, compartint aquest amor que creix i creix... No et puc mentir, princesa, la tristor també m'acompanya, tinc tantes ganes de tenir-te entre els meus braços, d'acariciar-te, de mirar els teus ulls de cel... Avui com cada dia tancaré els ulls i viatjaré al teu costat, i volarem entre els núvols, i t'envoltaré entre collars de tendresa... El nostre vol a l'eternitat. T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'anyoro... Sempre, la mami...

domingo, 17 de julio de 2011

El món del Sempre Més

Hola amor, princesa del meu cor...

Ahir vaig tornar a visitar el món del Sempre Més, el món de la llibertat i de la esperança. El meu cor vibrava d'amor i de magia, i dels meus ulls brotaven llàgrimes de colors que m'acariciaven el rostre. Feia temps que no em sentia tan bé. tan a prop de tu, tan a prop de mi. Vaig recordar el món infinit que porto a dins, on tot és possible, on tu ets la fada, la princesa, el meu àngel protector, un món tendre on la teva dolçor forma part de cada cosa.

Ahir vaig sentir com la boira s'esfumava i tornava a veure-hi clar. Vaig sentir-me molt viva, amb ganes de pintar dels colors més bonics les parets del meu món i netejar el meu cor de grisors i oscuritats.

Tu, princesa, ets qui m'ha ensenyat que la magia existeix, que el món que vivim és el que ens creem nosaltres mateixos. Jo soc qui pinto el que vull viure, jo soc qui decideix la música que sona en les meves passes; una melodia suau, lenta, plena de tendresa i amor...

Ojalà pugui transmetre tot això als meus fills, petita, i que ells també puguin sentir-te en aquest espai infinit i màgic. T'estimo, sempre més...

domingo, 3 de julio de 2011

Tornar a l'ara...


Després de dies de navegar per la nostalgia, decideixo tornar al present, decideixo tornar a tu en l'ara i sentir-te en cada segon etern de la meva vida, bategant amb mi, barrejada amb mi... Ara sé que et porto integrada en cada cèl.lula del meu cos i encara que no pensi en tu en moments del dia, tu sempre ets amb mi, formem part del mateix vol, del mateix amor etern. No calen paraules, ja no... En el silenci de la meva ànima tu sempre ets present... T'estimo, princesa del meu cor, sempre.

sábado, 15 de enero de 2011

Tres anys, mirant enrera...

Com diu el papi, avui no és que pensem més en tu, no és que t'anyorem més que un altre dia... Cada dia ets en el nostre cor... Però avui és inevitable mirar enrera, i recordar... Recordo aquell vespre de gener com si fos ahir, ho tinc tot gravat en la memòria de l'ànima... Recordo aquella última posta de sol, aquells colors infinits que es barrejaven en el cel... Recordo l'última migdiada, dormida a sobre els meus braços...Recordo aquella última abraçada dins el cotxe... Recordo l'últim berenar... Recordo l'última mirada... Tot ho porto a dins meu, enganxat a cada part del cos, bategant juntament amb el meu cor... Avui és inevitable mirar el passat i sorprendre'm del temps que ha passat, tres anys és massa temps sense tenir-te entre els meus braços, sense tocar-te, sense tante coses ... Però és que el meu cor no enten de temps, ell i jo ens hem quedat aturats en el rellotge... Per l'amor no existeix el temps, perquè l'amor és etern i el temps infinit. Avui les meves paraules van acompanyades de tristesa, avui el meu cor de mare encara plora la teva absència física... T'anyoro princesa. T'estimo i ho faré eternament...

viernes, 7 de enero de 2011

Volar entre els estels

Princesa, quan vares empendre el nou camí va desaparèixer tot un món per mi. Però amb el temps vaig descubrir que si tencava els ulls i mirava amb el cor apareixia tot un univers infinit on tot era possible. Vaig descubrir que en aquest nostre món et podia tornar a tocar, a besar, podiem jugar plegades amb els estels, podiem ballar. Sí, així vaig tornar a ballar amb tu, agafades de la mà, sobre l'herba humida, sota un sol de mil colors. Com m'agrada això! I altres coses màgiques i meravelloses,... Tot és possible aquí, el nostre amor ho fa possible...
Les nostres trobades, les nostres conversacions m'ajuden molt, m'ajuden a veure la llum en moments de confusió, a sentir la magia quan les tenebres volen conquistar el meu cor. Aquests últims dies el meu cos no està gaire bé, i les emocions tampoc estan en el seu millor moment. I m'està costant molt conectar amb el nostre món màgic. El dolor físic em té tencada , m'ha allunyat de la magia, de la llum. Suposo que el fet d'adonar-me és el primer pas per trencar amb aquesta grisor, i tornar a retrobar-me amb el meu tressor. T'estimo princesa i sé que aquest amor m'ajuda a seguir.
Crec en la magia,
crec en el nostre món,
perquè crec en el nostre amor!
Un petò fins a l'eternitat filla.

jueves, 2 de diciembre de 2010

Mai més o sempre...


L'última vegada que vàrem anar a la Fundació amb els pares vàrem compartir, com sempre, les nostres emocions, aquelles més amagades, aquelles que no surten cada dia. En la terapia de grup parlàvem del MAI MÉS. Recordo aquest MAI MÉS del principi, recordo com aquestes dues paraules juntes produien un encongiment del meu cor, un nus a l'estòmeg. No m'entrava al cap que no et podia tornar a veure, a tocar, a olorar, a besar, a abraçar-te, a preparar-te l'esmorzar, a banyar-te, a portar-te al cole, a tantes i tantes coses... I no podia fer res per tornar enrera. Sentir aquest mai més em generava una impotència tan enorme. I si sortia corrents pel bosc, potser et trobaria entre els arbres... i si anava a la guarde, potser estaves entre els teus companys... El meu cap navegava per altres móns fantàstics on tot era possible. Però després quelcom màrrosegava a la realitat, al malson en que s'havia convertit la meva vida. MAI MÉs em destroçava per dins, em feia perdre el cap...
El temps i el teu amor infinit han transformat aquest MAI MÉS . Sí, el temps m'ha ajudat a anar acceptant la vida. He necessitat dies i dies de viure el dolor, de sentir-lo, de cridar-lo, de plorar-lo. Dies i dies de viure el malson amb totes les parts del meu cos. Acceptar que res tornaria a ser com abans, acceptar que començava una altre vida, acceptar que ja no necessitaves el teu cosset per seguir el camí de l'amor, acceptar que tenies el teu propi destí... En tot això, en tot el procès de viure aquest dolor, no has deixat mai de fer-me sentir la teva companyia, sempre he escoltat la teva veu en moments que creia no poder més, la teva veu em susurrava al cor que l'amor era més fort, que tu eres amb mi,... Sempre t'he sentit caminant amb mi... I així, acceptant i acceptant, entre núvols del teu amor, vaig anar convertint aquest MAI MÉS en un SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE... Sempre juntes, sempre amb mi...
Allà, a la Fundació, entre mirades d'empatia, de tendresa, els pares compartiem aquest procés. Sembla ser que molts de nosaltres hem convertit el MAI MÉS en un SEMPRE...
Sens dubte, jo em quedo amb SEMPRE princesa, sempre juntes durant tota l'eternitat.
T'estimo...

sábado, 27 de noviembre de 2010

Aquella tarda de gener...


Aquests dies tinc la necessitat d'escriure molt sovint (encara que moltes vegades queda en la nostra intimitat), de posar paraules a emocions que em desborden per dins. Potser és el canvi de temps, l'arribada de la fred, de records d'un hivern gelat. L'hivern em porta masses records, aquesta sensació de fred que un dia gelà el meu cor, el dia escollit per la teva partida. La fred d'una tarda de gener, d'un instant gravat en la meva memòria, que cada dia recordo, intentant posar llum, la llum de l'amor Universal, l'amor que et va venir a buscar, l'amor del que ara formes part. Suposo que és per això que tantes vegades em ve a trobar; deu ser que la meva ànima vol canviar el color al record d'aquest dia; vol canviar aquesta fredor per una sensació de càlida tendresa; potser vol que ho miri amb els ulls de l'esperit. Sí, alguna vegada he aconseguit sentir aquell instant des de l'ànima. La primera vegada va ser a casa, escoltant una cançò. Aquella melodia em va fer volar al moment d'aquella tarda en que vàres deixar el teu cosset per volar com una bella papallona. Escoltant aquella cançò vaig viure aquell dia des d'una altre dimensió, la dimensió de l'esperit. Vaig sentir com les nostres ànimes es despedien, sapiguent que en un petit instant ens tornariem a trobar per seguir el camí en l'eternitat... Vaig sentir la llum que et venia a buscar. Sentada en el sofà de casa no podia deixar de plorar, eren llàgrimes purificadores, llàgrimes d'esperit. Aleshores vaig intuir que aquesta era la realitat que s'amagava darrera de tot aquell escenari tràgic. Els ulls de l'esperit...
Princesa no deixaré de caminar, encara que la fred em geli els peus a vegades, encara que les tempestes no em deixin veure el camí... Caminaré per anar netejant les parts fosques de la meva ànima, per anar apropant-me a tu i a la teva puresa. T'estimo...

miércoles, 17 de noviembre de 2010

Gris i fred


Un dia d'hivern, la fredor arriba fins el meu cor, sento la teva absència física, se'm clava a dins, ploro de dolor... Avui tinc ganes de mirar-te, avui tinc ganes de tocar-te, de besar-te, d'abraçar-te. Avui és un dia difícil, avui t'anyoro massa.
La grisor del cel ha conquistat la meva ànima, sento fred, sento com les fulles del meu arbre interior cauen i em deixen nua, i sento fred...
Dies grisos, quants encara em venen a trobar... Dies grisos en que l'energia del meu cos s'esfuma com si fos un núvol, marxant cap a l'hortizó; dies en que no tinc forces per fer sortir el sol; dies d'hivern gelat; dies d'absències i tristeses...
Abraça'm amor, amb una bonica melodia, amb una bonica cançò. Abriga'm amb la manta del nosre amor...
T'anyoro princesa del cel,
t'estimo fins a l'infinit...

domingo, 14 de noviembre de 2010

Els records

Princesa del meu cor...
Molt sovint tanco els ulls i viatjo en el temps, pujo d'amunt la lluna viatjera i ella em porta d'excursió pel meu interior a la recerca de records. Viatjo en el temps intentant no oblidar, gravant en la memòria tots els moments viscuts amb tu. Diuen que el temps és un enemic per la memòria, que amb els dies i dies els records van perdent intensitat fins desaparèixer en l'oblit. No vull oblidar res, amor, res ... és per això que els vaig a veure sovint, perque no es sentin sols, perque sentin que són molt valiosos i lluitin per no desaparèixer...
Altres vegades són ells, els records, els que em venen a cercar a mi i aleshores viatjo entre la multitud deixant el món per un instant etern; alguna olor, una rialla d'algun nen, una expressió del teu germanet,...quelcom que em fa volar a altres temps, a altres vides on tu estaves present físicament. És un viatge que moltes vegades em desperta llàgrimes adormides, moltes vegades la meva ànima plora d'anyorança i el meu cor de mare crida per no tenir-te entre els meus braços. Altres vegades em sorprenc amb un sonriure infinit, ple d'amor...
Amor, sé que no només estàs en els meus records, perquè no ets passat. Ets present, però com a mare necessito guardar en la caixeta màgica el tressor del teu pas per la meva vida...
T'estimo molt...

domingo, 7 de noviembre de 2010

Una tarda de tardor...


Avui és un diumenge d'hivern, el cel està pintat de gris i els núvols deixen caure una fina capa de pluja, d'aquella que quasi no veus, però que sents com et va mollant poc a poc, amb una suavitat que semblen carícies celestials A mi màgrada tencar els ulls i imaginar que ets tu qui em toca, la que em besa amb els seus llavis suaus el meu rostre... I qui em pot dir, princesa, que no sigui així...
Avui la tarda invita a fer un petit foc i deixar-nos sentir la seva escalfor. Són els primers focs i es gaudeixen molt, tot i que sempre ens acompanya una eterna melancolia. Al papi i a mi ens agrada posar-nos davant el foc i deixar els nostres ulls immersos en les infinites formes que agafa, ens passem molta estona en silenci, viatjant cadascú pel seu món, pensant en tu, vagant, flotant en móns fantàstics. De tant en quant mirem per la finestra per veure si plou, si tot segueix allà, si res s'ha mogut en l'espai etern que hem quedat absents.
El petit es desperta, deixa el món dels somnis. Es deixa sentir un crit d'avís: ei, papis, veniu a buscar-me... Tornem a la vida, el peque ens ajuda a fer-ho. Comença a cridar la nostra atenció portant-nos joguines on estem sentats. Li agrada molt la companyia. Ara el foc queda al fons de l'escenari, però la seva companyia segueix essent molt càlida.
Miro per la finestra , miro el foc, miro al teu germanet i sempre, sempre estàs tu princesa.
T'estimo.
La mami, en una tarda de tardor...

lunes, 1 de noviembre de 2010

A la Fageda...


Avui hem anat a passar el dia a la Fageda, hem anat a buscar un lloc on poder sentir pau, un lloc on poder sentir la teva presència ben adins. És un lloc especial, la magia de la natura ho fa possible. Si et quedes quiet, si escoltes la música de l'entorn, pots percebre com les fades i els follets ballen entre les fulles d'aquests arbres majestuosos. Avui la teva escència ha volat amb les fades, avui, petita, has estat una fadeta preciosa que ens has acompanyat en tot el passeig, al costat del teu germà, el follet del bosc. M'he sentit tan bé que no volia sortir d'aquest món, volia quedar-me sempre més entre aquest paisatge, abrigada per les branques dels arbres, acariciada per les fulles de la tardor. Volia quedar-me una estoneta eterna i convertir-me en una fada i volar amb tu i que m'ensenyessis els racons secrets d'aquest bosc encantat, racons que els humans no veiem per la nostra ment racional. Poster la propera, avui el viatge ja ha estat meravellòs.
T'estimo.

lunes, 25 de octubre de 2010

A prop de tu...


Aquí sentada en aquest banc, mirant les muntanyes que et varen veure crèixer, em sento abraçada per elles, per tu. Les miro i em sento part de tot això, és un paisatge que el porto molt endins. Un paisatge que no és que em recordi només a tu, un paisatge que ets tu. La teva escència brilla en tota aquesta immensitat, en cada petit racò, en cada so, en cada petit animalet. La teva energia despren una música inconfundible, sé que ets tu la que dances entre els arbres, la que voles entre aquests núvols. M'agrada mirar am el cor obert, mirar i deixar-me porta per la magia del teu amor. En aquests instants deixo de ser jo per convertir-me en part de tu, i volem juntes, i som part de tot.
Gràcies per deixar-me les teves ales per volar. T'estimo.

miércoles, 13 de octubre de 2010

Un nou camí, el camí cap a tu


El dia que vares empendre el gran viatge va començar una vida nova per mi. Un dolor desconegut, com un punyal, es va clavar en el meu cor produint una ferida sense fons... Enmig d'aquesta foscor pensava que em moria, no trobava sentit a res si tu no estaves amb nosaltres, si ja no compartiem l'aire que respirava... Aleshores vaig començar a buscar-te dins meu, a escoltar la teva veu en el meu silenci... Vaig començar sense saber-ho un nou camí, el camí que em porta a tu, el camí que m'apropa a l'amor infinit. Dins meu, en el meu petit espai infinit hi continues estant, brillant amb tanta intensitat. Tu m'has ensenyat una altre manera de mirar, mirar dels ulls cap endins, aquí hi és tot. Un nou camí, el camí cap a tu...

lunes, 27 de septiembre de 2010

El mateix vol


Amor del meu cor, amor pur, amor etern... Sí, princesa, ets tot això per mi, la meva força celestial, el meu àngel... Et diria tantes coses, ets tan important en la meva vida. M'ensenyes cada dia, a cada segon, una nova manera d'estimar, de sentir. Caminem en el mateix vol, el mateix viatge.

Ara no et puc veure com abans, no et puc pentinar els teus cabells suaus, no puc endinsar-me en els teus ulls blaus... no puc fer-te de mami, com faig amb el teu petit germanet. Però estic aprenent una nova relació amb tu ,tot i que em costa acceptar la que he perdut. Aprenc a seguir en contacte amb tu, a fer crèixer el nostre amor a cada nou instant, a crear una nova manera de sentir-nos, de volar plegades. Et porto tan a dins, ets part de mi, Dunia.

M'agrada mirar a l'Aniol, el miro i m'emociono al veure com descobreix el món, els ulls em ploren però no de dolor, ploren perquè sento la vida, sento tant d'amor princesa...

Us estimo moltíssim...



viernes, 6 de agosto de 2010

Seguir caminant...


Amor, princesa del meu cor...

Quan i quan de temps de no passar per aquest raconet, el nostre raconet. I, per què avui, per què aquesta nova energia per tornar a escriure? No ho sé, segueixo una corrent d'amor que m'ha fet posar davant l'ordinador.

La vida ha continuat des de l'any 2008, un any que mai oblidaré, un any en el que vaig descubrir les profunditats del dolor. Però aquest any, l'any que vas emprendre el vol cap a l'infinit, va ser també l'any en que l'Aniol va començar a formar part de les nostres vides, el teu petit germanet. La vida no es para.

Dos anys i mig des d'aquella tarda, dos anys i mig... i aquí seguim, pas a pas, caminant, amb els peus massa cansats a vegades, però la teva magia fa que seguim endavant, que tornem a trobar el rumb quan naveguem a la deriva sense direcció... Segueixo la teva puresa, el teu amor... aquest és el camí que he emprés i que ja no deixaré fins que ens tornem a trobar.

Gràcies per haver format part de les nostres vides, gràcies per continuar el camí amb nosaltres i ser la nostre mestre, gràcies princesa del cel...




jueves, 14 de agosto de 2008

Passant els temps, passant els dies...

Bonica, amor, princesa…
Matins de silenci, matins acompanyats per aquesta angoixa que em recorda la teva partida, que em recorda que no hi ets com jo voldria.
Avui m’he aixecat sense ganes d’estar a casa, però tampoc amb ganes de baixar a la civilització on tot es mou massa ràpid per mi. Així que he decidit baixar a la casa d’abaix a treballar una mica, a moure aquest cos que ara s’arrossega. He estat un parell d’hores, i entre feina i feina, m’he assentat pensant en les il.lusions dipositades en aquest espai. Recordo un dia que el papi estava treballant a la casa i tu i jo el vam anar a veure. Ens vam asseure en un racò veient com el papi feina feina. Totes dues allà sentadotes, tu no entenies què seria aquell lloc i jo t’explicava que allà, on el papi estava posant aquelles toxanes seria la teva habitació. Jo havia somiat tant en tots nosaltres allà. Et veia a la teva habitació jugant amb els teus ninos i jo a la cuina fent un pa d’aquests que t’agradaven tant, i que ara ja m’ajudaves a fer. Somnis, illusions que avui recordava mirant la teva habitació. Ara ja està acabava i no saps el mal que em fa mirar-la, perquè està i estarà tan buida. Li dic l’habitació trista, perquè fins i tot ella està trista perquè volia tenir la teva presència per brillar , per poder sentir-se útil. He estat recordant tants moments, allà sentada…
El xini, el gatet que tenim ara, m’ha acompanyat molta estona, fins que s’ha avorrit, ja que no tenia energies per jugar amb ell. La veritat és que aquest animalet m’entreté, em regala molta tendresa, i em fa tornar al món buscant la meva atenció.
Em pregunto si quan estiguem abaix vindràs amb nosaltres, a vegades penso que no sé com deixaré aquest espai, la caseta petita, la caseta que t’ha vist crèixer, aquest espai on està gravada la teva emprenta. Però ara que ets lliure ja no necesites l’espai físic i els records els portarem allà on anem a parar. I tu ens acompanyaràs allà on anem, perquè l’amor és el que ens uneix.
Molts petonets amor…

lunes, 4 de agosto de 2008

T'anyoro...

Amor, no saps quan t'anyoro, quan et trobo a faltar. Sembla que el temps et pugui ajudar, però no és així. A mesura que els dies passen et trobo més a faltar i em sembla tot massa difícil d'assumir. Pensar en no veure't crèixer, pensar en no poder tocar-te, pensar en no poder escoltar el teu sonriure... tantes coses que se'm claven a dins. M'aixeco cada dia, ho faig, i sento aquest món on tu habites en aquests instants. Et veig i et sento, però a vegades això no em serveix, perquè en aquests moments l'únic que em consolaria és tenir-te entre els meus braços i adonar-me que tot ha estat un malson. Potser són aquets dies, potser és l'arribada del teu aniversari que m'han fet que baixi en les profunditats del dolor, de l'anyorança, de la nostalgia. Em sento allunyada d'aquest món, de tot el que passa. Són moments d'incertesa d'un futur que no importa. No miro més enllà, visc el dia, el moment de l'ara, visc la tristor., que emplena aquest buit que habita dins meu. Potser marxem uns dies, potser ens anirà bé... No ho sé, princesa. Però el papi necessita un respir, caminar entre aire fresc, dedicar les hores a parlar de tu, compartir el nostre amor, el teu amor, buscant un espai de pau i tranquil.litat. És possible trobar-lo?? No ho sé, però ho intentarem. M'agradaria que ens acompanyessis, sé que ho faràs, que sempre ho fas...
No sé si allà on ets ara tamé celebreu els aniversaris, potser allà on no hi ha temps, on l'ara és etern no necessiteu contar els anys, els dies... Però des d'aquí et llençarem tres globus al cel, de colors, ... Ho farem amb tot el nostre amor...
** Avui la Brígida ha baixat a veure la iaia, i no volia deixar aquesta oportunitat de conèixer en persona a aquesta fadeta que t'escriu aquestes cosetes tan boniques. però s'ha trobat malament i no ha pogut ser. Envia-li molts petones tendres perque es posi bona... i poguem veure'ns aviat.
T'estimem Dúnia, moltíssim....

lunes, 21 de julio de 2008

El teu amor...

Amor, després de fer l'anterior entrada he estat remenant fotos i m'he inundat de la teva tendresa, de tots els meravellosos moments que ens has regalat. No he volgut que només la tristesa sigués la protagonista avui, perquè darrera la tristesa i el dolor més enorme, hi ha l'amor més gran....El teu amor ens ha canviat la vida, conèixe't ha estat el més meravellòs que mai ens ha passat. Tu ens has despertat una part de nosaltres que desconeixiem, l'amor més gran i pur sentit. Gràcies per haver-nos escollit per ser els teus papis, gràcies per haver-nos regalat els anys més preciosos de la nostra vida. Gràcies.... Estem tristos per no tenir-te com voldriem, però no canviariem el fet d'haver-te conegut, d'haver estat els teus papis... El teu amor és més gran que tot el dolor que es pugui sentir...
Vull regalar-te unes paraules que m'han arribat a les meves mans...

A lo largo de mi existencia YO siempre creí que te había amado Hija mío…
• Creí que te había amado…porque estabas presente.
• Porque sin darme cuenta pensé que te poseía.
• Creí que te había amado…porque recibía mucho con solo verte.
• Y porque justificabas gran parte de mi vacío existencial y mi soledad.
• Creí que te había amado…porque me veía a mi mismo en ti.
• Creí que te había amado…porque eras mi hijo y era imposible el no hacerlo….
• Creí que te había amado…por muchas razones…
Pero hoy… realmente vacío y desnudo en mi interior… Me propongo y decido que puedo amarte de verdad… Amarte de otra forma más auténtica. Amarte y continuar brindándote mi amor porque aun estoy en esta vida y estoy de pie frente a ella… De pie…aunque mi corazón algunas veces flaquee… De pie aunque algunas veces este cansado… De pie aunque no crea ya en efímeras ilusiones… Pero a pesar de todo y por todo ello decido amarte…
• Amarte…aunque no estés presente.
• Amarte aunque no te posea en apariencia.
• Amarte aunque no pueda oírte.
• Amarte aunque no pueda verte.
• Amarte sin esperar nada de ti.
• Amarte hijo/a porque soy conciente de tu regalo en mi vida a pesar de tu ausencia.
• Amarte porque ahora crezco concientemente a través de ti en mi interior.
• Amarte porque ahora más que nunca me he dado cuenta de que eres mi hijo para toda la Eternidad y que no me importa para poder amarte el que estés o no estés físicamente a mi lado. • Amarte por todo y por mil cosas más que no se expresarte.
• Amarte hijo y darte la libertad en este instante para no encadenarte al absurdo de la posesión.
• Amarte dándome la libertad ahora mismo de vivir lo que se me presente y lo que decida vivir, liberándome de la culpa y del absurdo de reclamar lo imposible.
• Amarte Incondicionalmente Hijo, Amarte por Amor simplemente. * * *

Boira en el camí...

Princesa del cel.... La boira fa uns dies s’ha instal.lat altre cop en el camí de la meva vida. Portava dies que caminava amb els ulls mirant el cel, observant i sentint la bellesa, la magnitud de l’univers. Han estat uns dies on he caminat entre núvols d’una tristesa dolça, no sentint el dolor que trenca l’ànima en mil troçets. Però ara, de fa uns dies cap aquí la vida m’ha rascat una mica el cor i ha tornat a surgir el dolor que atropella l’ànima i ara navego a la deriva, enmig d’una foscor ja coneguda. Els records tornen a venir a mi amb una intensitat que cremen, que em deixen sense respir. La desesperació de no tenir-te com jo voldria, els meus desitjos que no seran mai fets realitat, uns desitjos de la mare terrenal que soc en aquests instants Porto una maleteta sobre els meus hombros d ‘infinites llàgrimes, d’una pena que ha d’anar sortint, deixant espai perquè un dia el sol la ilumini, que tu la iluminis amb la teva llum. M’adono, princesa, de tot el camí que queda per fer, m’adono de tot el dolor que encara porto a dins meu. I no vull donar-li l’esquena, no vull portar a dins meu una falsa fortalesa. Si aquests dies estic malament és perquè encara el dolor té mil formes d’expressió, encara porto la maleta carrega de llàgrimes. No hi ha una dracera, no hi ha manera de buscar un camí més curt,… Els sentiments parlen, volen que els escolti, que els senti i que els deixi anar. Aquest deu ser el camí de l’acceptació, aceptar que res tornarà a ser com abans, ...
tu voles lliurement i jo no puc ni vull retenir-te. Vola princesa, aquest és el teu camí. Vola, el nostre amor no té fronteres, no té límits, jo t’estimo cada dia més.
A mi ara em toca viure en aquest hivern, amb l’esperança que sempre després d’un hivern ve una primavera… Bonica, t’estimo, t’estimo… Sempre amb tu, els papis.

miércoles, 16 de julio de 2008

Entre mil gotes de colors...



Hola princesa... Começo a escriure sense saber què et diré,només deixant-me portar per aquesta força inexplicable que m'envies des d'on ets ara...
Ahir varen fer sis mesos que vares marxar físicament del nostre costat, sis mesos sense abraçar-te, sense olorar el teu perfum tan especial, sense escoltar la teva veu. Quan t'anyoro princesa, quant... I per això no tinc la recepta, només sentir aquesta falta i abraçar-me al teu gosset, al teu guau guau que ara m'acompanya en les eternes nits, m'abraço a ell com ho feies tu, i sento que una part teva també és amb mi. Encara no he estat capaç de rentar-lo, i no crec que ho faci mai, tanco els ulls i oloro la teva escència, agafo la seva cueta com ho feies tu i així moltes nits em quedo dormida. Aquesta part és la més difícil , la necessitat de tenir-te entre els meus braços i sentir com et protegia. Ara les llàgrimes es fan presents, perquè l'anyorança és massa gran. No et posis trista princesa, només són llàgrimes dolces en recordar-te, en sentir-te...
Sé que no té perdut. cada vegada ho sento més, et sento més. Tu m'has obert la porta a aquesta altre dimensió de la que ho desconeixia tot, tu fas que viatgi sense necessitat del meu cos als llocs més màgics i més purs que mai hagués pogut imaginar. Parlo amb tu, tu em respons sempre amb una saviesa increible. Ets amb mi sempre, acompanyant cada nou passet, cada nou respir. Quan em sento sense ganes de seguir, ets tu qui em dius... ei mami, amunt, jo soc aquí, amb tu, recorda que no he marxat, només he canviat de forma... Aleshores en escoltar les teves paraules deixo el dolor desgarrador i impotent a un costat i torno a la vida per uns instants sentint com la vida és plena de coses meravelloses, de belleses que m'envolten i que encara et fan més present. Així cada dia són plens de nous despertars on vaig decobrint la magia que s'amaga darrera d'una vida que amb una simple mirada no té sentit. Tu m'ajudes a anar més enllà, més enllà del dolor, més enllà de l'anyoraça física. Cada dia un nou despertar.
*** Avui entre llàgrimes de pluja interior he volgut posar unes fotos on l'aigua i tu sou les grans protanonistes. Vols tornar a viatjar amb els papis a les Catarates?? Tanca els ulls, amor, i volem entre milions de gotes de colors... Fins aviat...

jueves, 10 de julio de 2008

Envoltada de dos petits prínceps...

Bonica... L’estiu està resultant difícil. La gent es belluga molt ràpid, sembla que es respiri més nervi, a una velocitat que jo no soc capaç de seguir. Aleshores, em quedo al marge, amb el papi. Mirant, observant l’entorn, però sense ganes de formar part d’ell. És un aïllament necessari, perquè el nostre món s’ha fos en un instant i tornar a construir des de les cendres que ara queden és tota una feinada i requereix molta energia. Per això ens movem al ritme del nostre cor, amb suavitat, fent moltes parades. Parem, ens mirem a dins, i fem un passet més. No hi ha pressa, tenim tota l’eternitat per endavant. Des d’aquets aïllament trobem el silenci que ens cal per escoltar-nos, per saber què hem d’anar fent per tal d’anar sobrevivint. Sí, sé que hi ha gent que no li agrada aquesta paraula (SOBREVIURE), que li molesta, que no vol escoltar-la. Però és el que sentim a dins nostre, sobrevivim a les emocions tan desgarradores, a les emocions que ens han descobert una part de nosaltres que ignoravem, sobrevivim a una vida sense la teva presència física, sobrevivim perquè ningú abans ens ensenyà a com portar aquesta realitat. Sobrevivim ara, amb l’esperança de renèixer, és clar. Volem tornar a viure, amb més intensitat que abans, petita. Ho volem fer per tu, en honor teu, perquè el teu amor ens ha de servir per crèixer, per ser millors que abans. Però per que això arribi hem d’aprendre a tenir-nos paciència, a deixar que ara la tristesa parli, que a vegades cridi, que les llàgrimes siguin protagonistas quan elles volguin ser-ho. Així i només així podrem sobreviure i demà tornar a viure. Gràcies una vegada més, princesa. No em cansaré mai de dir-t’ho. Ets tu qui ens ajudes a despertar-nos cada matí, ets tu qui fas possible que el nostre amor creixi cada dia més. Petonets, milions de petonets de colors, que viatgin fins on ets tu. Ells saben el camí, perquè van plens d’amor i l’amor és el més savi.
*** m'agrada tant aquesta foto, rodejada de dos petits prínceps; el teu cosí Leo i el teu amic Kilian. I, com no, les galetes. En aquesta foto es veu com ells dos encara les tenien per la mitad i tu ja te l'havies menjat tota. No acabaves que ja en demanaves una altre. T'agradava que si tu menjaves, els altres també en mengessis. I no et quedaves tranquil.la fins que no ens veies menjar una galeta. Quins moments tan preciosos que ens has regalat, princesa!!!

viernes, 4 de julio de 2008

Amb el papi a l'Argentina!


Hola nineta, avui un nou dia viscut, sobreviscut. El silenci es trenca amb el plor del papi, la teva presència que falta en cada segon, en cada instant. Moments que compartiem, moments que tenyies amb les teves rialles, moments de vida. Ara la soletat instal.lada en el nostre cor, d’aquest nou caminar llarg en un hivern que sembla que no té fi. Només una suau brisa de primavera que es deixa sentir, que ens senyala on sentir la teva escència. Això és el que ens fa caminar, aquesta és la nostra esperança. Les meves paraules són tristes, però sento que necessiten ser expressades, perquè volin lliurement i deixin espai per d'altres...
Aquest dissabte passat una nova tragedia es va fer present en un poble , un nen de 6 anys en un sol instant, com ho vàres fer tu, ha deixat aquest món per enlairar-se a la dimensió de l’amor més pur. Només penso amb el dolor dels primers instants, aquell dolor desgarrador sense fi que es feia notar en cada trosset del nostre cos, del nostre cor. Penso en aquests pares com es deuen sentir i encara sense conèixe’ls els envio tot el meu amor, la proximitat del meu cor.
Avui volia posar una altre foto on també sorties amb el papi, ho he intentat tres vegades, però es desconectava internet. Aleshores he pensat que voldries posar-ne una altre, perquè aquest bloc també el fas tu i opines a la teva manera... He escollit aquesta altre, i sembla que aquesta sí que t'ha agradat, perquè enseguida s'ha posat a la pàgina... Potser vols aquesta per recordar els moments tan feliços que vam viure a l'Argentina? Allà vàres conèixer a l'altre part de la família que ens van acollir amb els braços impregnats de tendresa. Durant tres mesos vàrem viatjar d'aquí a allà, vàrem ser lliures com el vent, ens vam deixar portar pel nostre interior, navegarem per indrets màgics al ritme del nostre cor. Va ser un viatge increïble. Recordo els nervis abans d'anar-hi, perquè et veiem petitona. El pediatra ens va dir, però, que el que volen els nens és estar al costat dels pares, i si és així ells encantats. I així va ser, vàres disfrutar tant... Un altre dia seguiré explicant el viatge, posant més fotos, t'agradaria??
Petonets fins al cel....

sábado, 28 de junio de 2008

El meu paradís...

Voldria estirar-me i reposar el meu cap sobre el teu cosset inocent i somiar,
somiar que estem soles en el nostre paradís,
somiar que estem davant del mar,
somiar que toco el teu cabell de seda,
somiar que toco la teva pell delicada,
somiar que les teves manetes acaricien el meu rostre.
Veure com el vent juga amb el teu cabell,
veure’t riure perquè el teu sonriure acaricia la meva ànima,
escoltar el palpitar del teu cor,
olorar el teu perfum,
sentir la dolçor de la teva veu, perquè la teva veu és una suau melodía que imnotitza els meus sentits i atrapa el meu ser.
Només et demano que al despertar d’aquest bonic somni,
pugui sentir-te des de la meva ànima, des del meu cor,
i portar-te a somiar les coses més boniques,…
Només tanca els ulls, princesa dels meus somnis,
i somiem juntes tota l’eternitat.
T’estimaré sempre més… La mami.

miércoles, 25 de junio de 2008

Hola princesa...

Ai prince, com passa el temps… He estat uns dies respirant aire fresc, uns dies on he pogut palpar una mica d’il.lusió, d’esperança de que aquesta vida és quelcom més que no podem veure amb els nostres ulls terrenals. He sentit que havies vingut a nosaltres amb una missió, amb l’amor més pur, per poder aprendre de tu. Tu, la nostre mestre, la nostre guia. Aquests dies t’he pogut sentir molt a dins, molt a prop, caminant juntetes, sempre. Enmig de la natura…, he volgut estar allunyada del món per començar a aprendre aquesta lliçò, la més dura que mai em pogués imaginar, la d’aprendre a sentir-te d’aquesta altre forma… Però avui estic fatal, Dunia, m’he aixecat després d’una nit moguda, d’una nit de molts despertars nocturs, m’he aixecat molt fluixa. Feia dies que no anava a la teva habitació, suposo que perquè les teves coses terrenals no m’aproraven a la teva realitat, a lo que ets ara. Però avui torno a se la mami que et vol, que et necesita, la mami que ja no et veurà crèixer com fan els altres nens. Torno a estar com dies enrera, trista i sense forces. La teva habitació, les teves cosetes avui m’han tornat a produir un dolor fort a dins meu, com un puntal que atravessat el meu cor, altre cop…tants records: la teva robeta, els teus ninos, els dies en que desprenies el teu amor per aquestes pareds . Suposo que aquest camí és normal, és el que toca. Uns dies sentint que ets amb mi, que quan et crido em respons, que m’envies senyals des d’allà on ets ara… , i d’altres cridant la teva absència més terrenal, deixant que el meu cos et busqui, que et plori, que t’anyori. Tinc el cos cansat, però no em rendeixo, perquè sé que t’he pogut sentir i això em dóna forces per continuar. Un petò etern bonica…

miércoles, 18 de junio de 2008

La magia de la LLUNA


Hola nineta! Primer agriar-te i agriar a la força de l’univers, perque ens faci possible la nostre sútil, però profunda comunicació. Ahir eren les 2h de la matinada, la lluna reflexava la seva llum amb una intensitat increíble, la lluna em cridava. No podia dormir, s’apoderà de mi la sensació de fredor dins meu, la buidor de la teva absència més física. Tencava els ulls amb força per poder dormir, però la lluna em cridava… Em vaig aixecar i vaig obrir la finestra. Semblava de dia, la llum feia que pogués veure totes les muntanyes davant meu. Els ocells cantaven, potser tampoc podien dormir. Aleshores, en aquest instant, vam començar a parlar, tu i jo, el llenguatge de l’amor. Jo et deia lo difícil que se’m fa tot, tu comprenies la meva soletat, però volies que sentís que eres amb mi sempre, que quan acabés de netejar en el meu interior totes aqueses emocions descontrolades, trobaria un amor encara més pur, un amor que va més enlà, aquest dia comprendria que no existiexen barreres possibles entre el nostre amor, ens trobariem d’una manera més autèntica i ja no tindria espai per tanta confusió. En aquests instants vaig sentir com l’aire penetrava en cada poro de la meva pell, en cada racò del meu cansat cos. Sé que volies braçar-me, sé que em vas abraçar princesa. Després et vaig preguntar com és que tu, essent tan petita, podies parlar-me amb tanta claretat, i tu, em vàres fer entendre que era l’ànima, que té tota la sabiduría de l’univers, la sabiduría de l’amor, i això fa posible la nostra conexió. Després de la nostra intensa estoneta vaig dirigir-me al llit i vaig tencar els ulls. Tu seguies allà i em digueres que abracés al papi, que el sentís i així ho vaig fer. Tu seguies allà, calmant la meva angoixa i em cantares la cançò de l’amor i així em vaig quedar dormida.
Ara, al matí, sempre més difícils, recordo la nostre estona . Un petò molt tendre, princesa del cel…
Moni... a ti, mi querida amiga... Mil gracias por auydarme en este camino, gracias por ayudarme a crear estas fotos tan mágicas, no sabes como me gustan estos ratitos. Eres toda una profesional!! te quiero mucho!!!!

lunes, 16 de junio de 2008

Ballant la melodia del teu amor...

Hola , princesa! No hi ha un segon que t’allunyis del meu pensamnet, del meu cor. Et veig a tot arreu, els meus ulls et busquen, .. i apareixes. Sempre apareixes corrents, vens cap a mi, amb els braços ben oberts, vols abraçar-me. Vine petita, vine… Vull sentir-te entre els meus braços, vull olorar la teva pell de bebé, vull tocar-te els teus cabells de seda. Tanco els ulls,... i et sento…

Ara toquen una cançó, tinc ganes de ballar, ballar… Quantes vegades haviem ballat juntetes, ens deixavem portar per una hermosa melodía. Ara torno a tencar els ulls, vull ballar amb tu, princesa. Vine i ballem una estona. Encara no he ballat sense tu, no ho he tornat a fer, no ho vull fer sola… Vine, vine i ballem. Tanquem els ulls i donem voltes al voltant dels estels, … T’agrada… No vull tornar a obrir-los, vull quedar-me així, dançant la teva melodía. Et sento tant a dins. Amb els ulls tencats et veig, tan bonica com sempre, ets aquí amb mi?? Dunia, la meva estimada Dunia, com t’anyoro, princesa….

miércoles, 11 de junio de 2008

Sempre amb mi... Dunia

Hola nineta! Avui m’he despertat a les 8h del matí, l’hora que et desperava entre setmana per anar a la guarde. He obert els ulls i el meu cap s’ha emplenat de records… Com et costava llevar-te, t’agradava molt dormir. T’emplenava de petons perquè obrissis els ullets i així començavem un nou dia. Primer preparàvem el kiuwi amb mel i després la lleteta amb cereals. Sempre volies la llet primer, com t’agradava la llet, però si te la bebies ja no volies el kiwi. Així que sempre feiem pactes. Els matins eren tenyits per l'amor… el teu sonriure, la teva mirada, els teus badalls, la teva dolça veu preguntant si hi havia cole. Després ens vestiem, tu ja et posaves les sabates soleta i també la jaqueta. A les 9h sortiem de casa i cap al cole…
La tristesa, la nostalgia em golpeja l’ànima quan m’adono de la realitat del present. No em vull aixecar, no vull començar un nou dia, amb aquesta buidor… Però aleshores he sentit el teu amor, tu em deies que no em quedés al llit, que posés els peus a terra, que fes un esforç per viure el dia. T’he fet cas, amor, m’he vestit i he marxat ben ràpid. He anat al mar, a caminar. Primer les meves passes eren ràpides, plenes de ràbia, d’enfadament d’una vida sense la teva presència física. Però després m’he anat calmant i que acabat mullant-me amb l’aigua del mar, que ha calmat una mica la meva sed de tu. Quan he acabat el passeig quasi rutinari he anat a veure la Eva i l’Aleix a la casa nova i he passat una estoneta meravellosa. L’Aleix m’ha regalat un trosset de tu, del teu amor. L’he abraçat, he jugat amb ell com feia amb tu, li he donat el dinar. M’he sentit tan a prop teu… Espero algun dia poder fer el mateix amb el teu cosinet Leonel. Ara, però, se’ns fa tan difícil. Ens recorda massa a tu, la mateixa edad, els mateixos gestos, tants records junts.. El dolor ara no ens permet estar al seu costat, però el trobem a faltar molt.
Avui hem volgut posar una foto on esteu tu i en Leo, una foto que ens recorda l’amor entre tots dos. Duni, cuida del teu cosinet, i acompanya’l en el seu camí.

Gràcies una vegada més per ajudar-me en cada passet d’aquest nou caminar. Sé que ets tu qui em dóna les forces per fer-ho. Un petò etern, princesa del cel...