Consciència

Va ser aquell dia que vaig despertar! Un llamp de dolor va atravessar tot el meu cos, quelcom es va trencar a dins meu però al mateix temps alguna cosa despertava.

Tants anys convivint dins meu i ara, en el moment més trist i doloròs, el moment que s’emportava la meva petita filla, jo despertava…

 

Començava una etapa plena de llàgrimes, de crits que sortien de les meves entranyes, d’emocions desconegudes… Dies i més dies navegant a la deriva, enmig d’una tempesta que semblava que mai s’ havia d’acabar. Mirava al voltant, buscant que algú estimat em rescatés… A la nit al posar-me al llit demanava amb totes les meves forces que al dia següent despertés amb la meva filla al costat. Però no, al següent dia el malson seguia, el malson era la meva vida, no hi havia res pitjor que tornar a despertar, que tornar a començar el dia sense la meva petita…

 

Dies de continuus morirs i al mateix temps dies on vaig descubrir què era estar realment viu. Mai havia sentit la vida amb aquella profunditat. Era com si aquell dolor hagués obert un canal en mi que em conectava amb quelcom que anava més enllà. Em sentia tota jo, habitant cada part de mi, sentia cada llàgrima caure per la meva pell, sentia com la brisa del mar acariciava el meu rostre, sentia el crit desgarrant-me amb la seva força. Era conscient de tot, i em sorprenia… Enmig del malson de la meva vida em sentia viva, plena de mi, de l’Univers, de la meva filla… Sí, la meva filla. La sentia sostenint-me per no caure a l’abisme, sabia que ella em protegia de que la bogeria se m’emportés. Podia deixar-me portar pel crit de l’ànima, del dolor més profund, cridar i treure tot aquell foc que em cremava tota a dins, cridava amb la sensació que ella m’ajudaria a tornar, a tornar a la LLum… Sempre ella m’indicava quan ja n’hi havia prou i havia de tornar. Sé ara que això em va ajudar a curar-me, era necessari atravesar-me, era imprescindible perdre’m en el meu deliri per poder tornar a la vida algun dia. I sé que la meva dolça princesa va estar acompanyant-me des del silenci de l’eternitat.

Recordo aquella nit d’insomni, aquella sensació de por en lo més profund al tancar els ulls… No volia tencar els ulls, els meus dimonis eren allà esperant-me. En Cris ja dormia, descansava del seu dia i no volia despertar-lo. Estava sola amb les meves ombres. Aleshores, allà, en el meu silenci, vaig escoltar la calidesa de la Dunia que m’empentava cap a la finestra. Vaig obrir-la i allà estava la lluna tan preciosa parlant-me, acunant les meves pors. Vam estar conversant una bona estona i així la serenor va allunyar aquells dimonis i vaig poder tornar a tancar els ulls i volar al món dels somnis des de l’amor.

El dolor m’havia despertat d’un somni que portava visquent feia ja anys… Però des de quan, quan m’havia quedat adormida, quan havia deixat de viure i sentir amb aquesta intensitat, amb la intensitat d’un nen… Potser havia estat tan lenta que no m’havia adonat. Crèixer, deixar de ser nen, convertir-se en un adult seriòs, un adult amb responsabilitats, que deixava els somnis a un costat, un ser que a poc a poc deixava de palpitar amb la vida i s’anava adormint… Ara el dolor em despertava, de cop altre cop viva, però ara per a què, si la meva filla no hi era… Estava enfadada, volia recuperar la meva quotidianitat amb la Dunia amb aquest amor que sentia… Tot el que tenia, tot i la sensació de no haver-ho viscut amb tots els meus sentits… I com m’enfadava això i quina impotencia de no poder fer tornar el temps enrera…

Ara sé que aquesta conciencia és un regal de tot el succeït, aquest despertar, aquest naixament és una nova oportunitat de VIURE amb tots els sentits, amb tot l’Amor infinit brotant per cada cèl.lula que habita en aquest cos. Per això estic agraïda, perquè sento la Vida… Petita t’estimo cada dia més!!