El viatge a Huesca, ara fa un any!

Hola princesa, com estàs amor meu?? La mami, com ja veus, està passant dies difícils,... ja van uns quants... Però no vull que t'amoïnis, que et preocupis. La mami està trista perquè et troba molt a faltar, moltíssim. I les llàgrimes són la resposta a aquest amor tan immens que sento a dins meu.Avui vull recordar aquell viatge Huesca, un dels millors viatges que vàrem fer tots tres. Vam compartir aquests dies amb en Marc i la Eva, i l'Aleix, que encara no tenia un mes. Ara fa un any d'aquests dies tan feliços, compartint aventures, compartint tot l'amor possible. M'agradava tant veure com cuidaves a l'Aleix. Mai vàres tenir gelos del petit. Al contari, tu sempre el volies cuidar, posar-li el xupe quan se li queia, tapar-lo quan feia fred. Eres, ets,... una marona, cuidadora dels més peques. Tens una dolçor increïble que transmities amb les teves accions, amb la teva tendresa. Recordo la felicitat d'aquells dies i m'entristeix molt pensar en no poder compartir-ne més amb tu ,ara. Potser un dia podrem tornar a fer-ho, aquesta és la meva esperança, tornar a mirar els teus ulls tendres, escoltar el teu sonriure innocent...Estic tan contenta de ser la teva mami... Sempre estaràs amb mi, sempre caminarem juntes, t'ho prometo... T'estimo i t'estimaré tota l'eternitat, princesa!!

*Avui vull enviar una forta abraçada pels pares i la germana d'en marc. Dunia envie'ls molt d'amor per passar aquest dia. Que sentin que sou amb ells, sis plau!!!

Les paraules es repeteixen... dia darrera dia...

Princesa de la mami!! Em resulta tan difícil aquesta vida, la vida sense la teva olor, el teu sonriuere, la teva mirada. Dia darrera dia les paraules se’m repeteixen, el dolor i la tristesa són presents en tots els meus escrits. Però, mami, vull que sàpigues, que aquest dolor és amor, és anyorança, és nostalgia. T’estimo moltíssim, ets la meva filla, una ànima que vàres venir a partir de mi a aquest món, una ànima que es convertí en allò més important en la meva vida. Ets la meva filla, i la companya de vida que sempre vaig desitjar. Avui ja no hi ets físicament, el teu temps al meu costat ha estat massa curt, però l’amor que sento per tu ha estat i és el més potent que mai he sentit. Et porto a dins meu, ets part de mi. Deixe’m que les llàgrimes netegin el meu cor. Ara estic molt trista, ara porto un dolor en l’ànima que mai hagués pogut imaginar. Has marxat a no sé on, has marxat massa ràpid, sense previ avís. I has deixat un buit que no sé com l’ompliré. No sé si mai comprendré el perquè de la teva partida, ara em sento enfadada. Pensava, sentia que et tindria per sempre, que sempre més caminariem juntes per aquesta terra. Però no ha estat possible, no ha estat possible. Això em fa pensar que no eres meva; vàres venir a partir e mi, però la teva ànima és lliure, per això no t’he pogut retenir al meu costat. Saps que hagués donat la meva vida per tu, però ningú m’ho ha demanat, hagués donat la vida…. Potser tens una altre missió a fer ara, potser ja has fet que el que tenies que fer en aquesta vida. Però jo no ho entenc, perquè crec que tenies moltes coses a fer aquí, teniem tantes coses per aprendre juntes. Sento que han quedat tantes coses pendents a fer juntes. Vull pensar que ens donaràn l’oportunitat de seguir el camí juntes, que algun dia podrem tornar a estar juntes i compartir tota l’eternitat. Si algú m’ho pogués dir, em quedaria tranquil.la, més serena. No puc imaginar no poder tornar a estar amb tu. Reina del cel, envíe’ns un raig de llum que il.lumini aquests dies tan foscos. T’estimo tant, tant……

Un estel anomenat Marc!!

Hola princesa, t'haig de seguir donant les gràcies per les passes que ens ajudes a escollir. Aquest cap de setmana hem conegut als pares d'en Marc, l'Esteve i la Marina, i a la seva germaneta Sandra. Hem pujat a Cadaqués i amb tot l'amor que és possible, aquestes meravelloses persones, ens han ensenyat l'entorn. Cada racó d'aquell paradís era en Marc: cada caleta, cada roca, cada trosset del mar era un trosset de la vida d'en Marc. Compartir el nostre amor cap a vosaltres ens fa

sentir més a prop vostre. És tot tan misteriòs. Fa potser cosa d'un mes que el papi i jo vàrem estar al Cap de Creus, mirant la immensitat del mar, sentint que eres amb nosaltres tan a prop. I ara ens regales l'oportunitat de conèixer aquest indret des de dins, des de la vida d'en Marc i la seva família. Ha estat tot plegat, dins el nostre dolor, un episodi ben màgic. Qui ens hagués dit aquell dia que trepitjariem aquesta terra d'una manera tan especial i emotiva. Gràcies princesa per donar-nos l'oportunitat de compartir el nostre amor amb persones que ens escolten, persones disposades a compartir el seu.

Saps que aquesta nit no ha estat una bona nit. M'he despertat enmig de la nit, angoixada, amb una sensació de por a dins meu que m'allunyava d'un son dolç. Enmig d'aquesta estona fosca he pensat amb en Marc i li he demanat que cuidés de tu. L'he sentit molt a prop, he sentit les seves paraules, que em deien que no em preocupés; he sentit el seu amor. Al mateix temps has aparegut tu, al seu costat, agafats de la mà. Us he sentit amb tant d'amor i que heu fet possible que pogués rempendre el món dels somnis d'una manera dolça, sentint-vos molt a dins meu. Gràcies princesa, gràcies Marc. Un petò fins al cel, preciosos!

Avui, a la guarde!

Ahir va ser 15 de maig, ahir va fer quatre mesos que vàres marxar físicament del nostre costat. Ahir va ser un dia dur, no vaig poder compartir amb paraules el temps, la data, però sentia que els qui m’envoltaven ja sabien també quin dia era: la iaia, la tia i després en Cris, el papi. Vaig anar a la platja, com tantes vegades. En la meva soletat passejava per la sorra, acompanyada d’aquest silenci, a vegades perturbador.

Aquests dies he tornat a agafar el cotxe, princesa. Ha estat un moment molt difícil per mi. Pors i records es barrejaven a dins meu. He plorat a dins el cotxe, he cridat des de l’ànima com feia dies no feia. He mirat pel retrovisor amb l’esperança de trobar-te al darrera. Però no hi eres, i les llàgrimes han sortit en forma de crit, no hi eres. En el camí he recordat tantes vegades juntes, les dues d’aquí cap allà. Tu ballant al darrera i cantant alguna cançò de la radio. Com t’agradava cantar, t’inventaves les lletres i quan jo et mirava em sonreies. Quina soletat princesa, omplies la meva vida, mami. I ara sé que això no és del tot bo, perquè ara que no hi ets no sé què haig de fer. Eres la llum que em feia caminar. Ara em toca aprendre a viure amb crosses, perquè no puc caminar sola. De camí cap a Ampuriabrava he passat per davant d’Ordis, el poblet on et portava a la guarderia unes horetes. La meva bogeria m’ha fet girar cap aquest poble. I si estaves a la guarde, i si tot és un malson i tu estàs jugant amb els teus amics al pati. Però enseguida m’he adonat del que estava fent, el que estava pensant i he parat el cotxe de cop i m’he posat a plorar. No he arribat a la porta, he donat mitja volta i he tornat a rempendre el camí de la meva realitat, la realitat de que no estàs al cole, que has marxat molt lluny. La tristesa ha tornat a mi, aquests minuts de bogeria, d’esperança, s’han allunyat, deixant-me amb la meva comapanya: la tristesa, la nostalgia. Aleshores he recordat quan et portava al cole. Recordes les primeres vegades, tenies quasi dos anyets. La mami sortia plorant perquè era la primera vegada que ens separavem físicament. Però en canvi tu, et quedaves sense saber el que passava, però sense plorar. T’agradava molt anar-hi. Quan t’anava a buscar em quedava uns minuts, abans de que tu em veiessis, observant com jugaves, com et relacionaves amb els altres nens. Sempre sonreies, se’t veia tan feliç. Després m’explicaves cosetes dels teus nous amics; la Julia, la Laia, l’Aitor, l’Aniol, la Gemma, en Gerard. Tens una capacitat per estimar increíble, princesa. Després em veies i venies corrents, t’abraçaves a mi. Com m’agradaven aquests segons d’amor tan intens. Em miraves als ulls i em preguntaves què fariem,; anem amb la iaia, anem a veure al Leonel (el teu estimat cosinet) o amb en Quel (el teu estimat amic). Quina marxa que portaves. Jo venia de la feina cansada i tu volies seguir el recorregut. I així ho acabavem fent. Després, cap a les 17h, quan el papi ja arribava a casa, marxavem a passar la tarda amb ell. Arribavem a casa i el papi et dedicava tot el seu temps: contes, cançons, jugaveu al llit. Ara sé la felicitat que amagaven tots aquells moments. Tot el que teniem, tot l’amor que es respirava entre aquelles pareds. T’estimem Dunia, t’estimem moltíssim. Un petò etern.

Els dies passen!

Hola nineta! Aquí, en aquesta part de l’univers, diuen que el temps passa. Van passant els dies, les hores,… i jo no ho entenc, perquè per mi el temps s’ha aturat des del dia que vas marxar físicament del nostre costat. La vida s’ha congelat, en aquell instant tot va perdre el sentit. Ara sempre més ara, amb aquest buit que acompanya les meves passes. Miro al meu voltant i tot segueix un ritme, en canvi jo…. Només soc capaç d’observar des de fora, sense entendre quin és el misteri que amaga tot plegat. Les llàgrimes són les meves eternes companyes, que em recoden el que ja no puc fer amb tu, el que tu ja no pots fer. M’he convertit en un ser passiu, que mira per la finestra com la vida transcorre allà fora. Jo i tu, princesa; tu i jo…, és el meu petit univers, i el papi, també sempre el papi. Aquest aïllament no em fa mal, pel contari, el busco ara per sentir-me més a prop teu, per aprendre a sentir-te ben a dins, per trobar una mica de pau en aquesta oscuritat. En la soletat impregnada de llàgrimes et trobo, et sento. Amb tu, però sense tu,… Què estrany! Sense el teu cos petit, sense la teva mirada inocent, sense la teva veu dolça, … però sempre amb la teva escència.
Diuen que fa quatre mesos que has marxat, això són molts dies. Però sembla que fos ahir quan encara eres al nostre costat il.luminant cada matí amb el teu sonrire. Sembla que fos ahir quan encara jo tenia una vida, una vida amb tu, una vida amb il.lusions i somnis. Ara em queda tornar aprendre a viure, una nova vida. I miro enrera i sento que hi ha una separació entre la vida amb tu i la vida en que no hi ets físicament. Dos vides tan diferents!
Suposo que també per tu deu ser diferent. Magradaria tant saber de tu, qui et cuida? Qui t’envolta de petons i abraçades? Com deu ser el lloc més màgic, potser tots els sers de llum us abraceu, us ompliu de l’amor més pur i així no ens trobeu a faltar tant. Nosaltres aquí encara hem d’aprendre molt, amor! Potser si ens estimessim més entre tots podriem sentir-vos més a prop, potser les nostres vibracions serien tan pures com les vostres i podriem estar en contacte més directe. Saps, és un dels meus propòsits, petita; convertr-me en un ser amb més amor, amb més pau, potser serà el camí que m’aproparà a tu, al teu amor, a sentir-te més a dins. M’agradaria aprendre a meditar. Saps que abans de que marxessis físicament d’aquest indret anomenat Terra, ja tenia ganes de fer-ho, aprendre a conectar amb mi mateixa, amb el meu silenci. Ara encara ho sento més, ho sento com una necessitat. En aquest silenci sé que et trobaré. Les nostres llums podran retrobar-se i viatjar una estoneta eterna pel cosmes o per on sigui. Potser podrem jugar una estona amb els estels, potser em puguis presentar als teus nous amiguets: l’Ainoha, en Victor, en David , en Marc. La Sandreta de Cadaqués em diu que a en Marc li agrada molt jugar amb els més peques, segur que ja us heu trobat!
Princesa, segueix brillant com ho fas, amb aquest amor tan pur, amb aquesta màgia que fa que ens bategui el cor, que fa que ens mirem el cel amb uns altres ulls. Un petò fins al cel per tu i per tots els teus amiguets!

Un dia gris!

Hola amor, com estás en aquest nou espai en el que et trobes? Aquí els dies passen lents, molt lents. La teva absència costa cada dia més. Passejo per Figueres i em ve una nostalgia tan gran, recordant les nostres passes en aquesta petita ciutat. Els carrers ja no tenen la mateixa llum, camino amb aquesta tristesa que m’acompanya allà on vaig. Penso en que no puc trobar-te enmig d’aquesta gent. M’agradaria posar-me a còrrer, a buscar-te, a cridar el teu nom… Em costa tant estar en aquest món sense tu. Pensava que et tindria per sempre més, que sempre caminariem juntes, que et veuria crèixer. Miro els parcs infantils i trobo que no tenen sentit allà, si tu no pots jugar, què fan? Miro les botigues de joguines, de robeta i no entenc què fan si tu no hi ets. No soc forta mami, no ho soc. No puc sonriure. Estic tan trista que podria inundar aquest poble pel que passejo avui. Camino i les llàgrimes em cauen pels ulls. Em dóna igual que la gent em miri, em dóna igual. Fins i tot, cridaria el teu nom enmig d’aquesta gent desconeguda. Potser un dia ho faré, encara que sé que no respondràs amb la teva veu. Veig les mamis que porten els seus nens al cole i em trenco per dins, jo no puc portar-te de la mà al cole. Sí, ja ho sé, princesa, et porto a dins allà on vaig, però avui estic molt fluixa i et vull portar de la mà, vull que em miris al ulls, i em parlis amb la teva veu dolça. Avui aquesta part tant terrenal, aquesta meva part més física, et crida, per què et troba a faltar molt i molt. Suposo que estic com aquest temps d’avui, gris, grisa per dins. Se’m fa tant difícil tot això, ningú m’ha ensenyat a viure sense tu! M’agradaria molt que et poguessis sentir orgullosa de mi, de poder ser millor cada dia, però avui no puc. Demà serà un altre dia, potser demà pugui regalar-te un meu sonriure. T’estimo, t’estimo!

Un cap de setmana envoltats de magia!

Hola princesa, avui vull dedicar un espai a explicar-te com ens ha anat aquest cap de setmana a la Fundació Acompanya Ca'n Eva. Potser ja ho saps tot, perquè eres amb nosaltres. De fet, et vam sentir tan a prop, que segur jugaves amb els teus nous amics envoltant-nos d'amor i màgia. Segur que ens vàres ajudar a sonriure, a compartir la nostra vida amb tu amb els altres papis. Hem trobat un racó, enmig d'aquesta realitat que ens afoga, que no comprenem, un raconet d'esperança, un racó d'amor. De fet no hi ha paraules per descriure el que hem viscut enmig d'aquests pares, ens han mimat molt, ens han envoltat amb el seu amor i comprensió. Cada història era una història d'amor, cada una d'aquelles caretes era un mestre en la nostra vida. Gràcies Dunia per dirigir les nostres passes i ajudar-nos a sentir aquest amor tan pur. Gràcies a tots aquests pares que ens han ajudat a sonriure, a tenir ganes de viure a pesar de que no estàs físicament al nostre costat. Una abraçada a tots els pares que han fet possible un nou sonriure. un petò fins al cel per tu, princesa del cel!! T'estimo mami!

* Avui he estat gravant un CD a l'ordinador de música ètnica d'autors desconeguts. En la barra de l'ordinador de Compositors no hi havia nom en les diferents cançons, però curiosament només dos en tenien. En un deia Victor i en l'altre David. Ha estat impactant perque en victor i en David són dos nens, són dos nous amiguets de la nostre princesa del cel. Potser sou vosaltres, aquests estels que brillen amb tanta força, que esteu amb nosaltres, enviant-nos petites senyals. Volem pensar que sí, que sou vosaltres. Un petò a l'infinit. Cal dir que en el mateix moment estaven escoltant una cançò d'un CD que ens havien regalat, la cançò es deia Dunya. Increible!

Los hijos que parten con la aurora...

Los hijos que parten con la aurora, ¿ a dónde van?, ¿qué misteriosa llamada no ha podido resistir sus jóvenes destinos?, ¿qué hicieron ellos con nuestro amor y sus plegarias?
La noche ilógica no dejó que el alba diera a la luz el día. Apenas unos pasos separan a veces la cuna del abismo. El tiempo es corto entre la sonrisa que lo arrullaba todavía ayer, y el cielo tabicado de una tumba.
El río no hallará nada de todo lo que le prometían sus sueños: la carícia ruda de las rocas, los besos de las hierbas y las hojas, el galopar por la cumbre de la montaña y por el raso indolente de los prados.
- A penas nacido, el océano ya lo ha tragado.
Los hijos que parten con la aurora nos dejan con nuestros besos perdidos y con el peso de nuestro cariño inútil. Nos dejan con ese amor que nos tritura, que arrastra sus cruces y pesares.
-Nuestros besos perdidos y nuestras amarguras que, éstos sí, jamás nos abandonan.
Y se nos dice: “La vida sigue y sigue. Tenemos que seguir también con ella”. Pero nosotros, con la obstinación de pobres gentes que nada entienden del fragor de su futuro aniquilado, nosotros nos preguntamos: “¿qué importa el camino que lleva hasta la tarde si hemos de marchar sin nuestro hijo”.
Aquel que roba nuestros hijos, roba también el sabor de los frutos del jardín de la tierra, roba la esperanza de las estrellas de las estrellas y la calma de las horas. Y hace del cielo un mármol frío donde yacen nuestras súplicas. Nuestras súplicas, ¿quién las oye?, ¿quién las oirá jamás? Si el cielo oiera las plegarias de una madre, el mármol se quebraría y su hijo volvería.
Los hijos que parten con la aurora, ¿lloran pensando en nosotros?
No, escuchadme… Detrás del velo, los hijos sonríen. ¡ya no tienen miedo, ya no sufren más! A las puertas del cielo dejaron sus lágrimas, las abandonaron en nuestras mejillas. Allá arriba, los hijos solo saben reir. El reis de los que juegan con las estrellas, de los que juegan a trapecistas con el arco iris. No se llora cuando cuando se juega en la dunas de las luces que ondean hasta el infinito, cuando se sabe que el infinito no desemboca en la nada, sino en otros horizontes, en otro azul, en otros cantos, en otros amores.
El tiempo de los ángeles es más corto que el de los hombres, porqué los ángeles no tienen aquí su casa. Por eso son ellos viajeros de la aurora. Cuando pases la frontera de las lágrimas y la rebeldía entrarás en la claridad que ese ángel te ha dejado y que tu sigues sin ver. Entonces crecerás hasta alcanzar la hora que te lleve a él.
¡Vuestros hijos son felices! Juegan a la rajuela en las calles del cielo, pero en su rajuela ya no hay infierno. ¡Son felices! Corren riendo por la movediza arena azul del firmamento encima de los rabiosos océanos, de los torrentes y volcanes, por encima del estuario del tiempo por donde van nuestros destinos.
Vuestros hijos os hablan, ¿No los oís? Ellos os dicen: ¿No sientes que mi mano acaricia tu rostro? ¿No sientes en tu pelo el aliento de mis besos? No hay ningún cariño inútil, ninguno de tus besos se ha perdido; yo los recojo… Ahora soy yo el que vela por t: la vida es una cuna y somos nosotros, vuestros hijos del allá, los que nos inclinamos sobre vosotros. Cuando a no te sientas angustiado, entonces por fin, entenderás mi voz.
Los hijos que parten con la aurora no son hijos de la noche; estan en el corazón del dia.
-Para nosotros las estaciones desaparecen y creemos que nos arrastran hacia la tarde, hacia un horizonte de pocas esperanzas. No vamos hacia la tarde, sinó hacia la aurora de nuestros hijos. Ellos nos esperan puesto que nunca nos dejaron. En la aurora de nuestros hijos está ya nuestra propia eternidad.

Este texto lo encontramos en el bloc de Nazareth Maria, una preciosa princesa, que debe estar acompañando a mi dulce Dunia. Jose Luis y Ana Mari, los papás de Elena, se lo escribieron. Según ellos, creen que el escrito puede ser de Víctor Hugo. Esperamos que os haya gustado. Un abrazo eterno. Los papis de Dunia.