viernes, 9 de mayo de 2008

Un dia gris!



Hola amor, com estás en aquest nou espai en el que et trobes? Aquí els dies passen lents, molt lents. La teva absència costa cada dia més. Passejo per Figueres i em ve una nostalgia tan gran, recordant les nostres passes en aquesta petita ciutat. Els carrers ja no tenen la mateixa llum, camino amb aquesta tristesa que m’acompanya allà on vaig. Penso en que no puc trobar-te enmig d’aquesta gent. M’agradaria posar-me a còrrer, a buscar-te, a cridar el teu nom… Em costa tant estar en aquest món sense tu. Pensava que et tindria per sempre més, que sempre caminariem juntes, que et veuria crèixer. Miro els parcs infantils i trobo que no tenen sentit allà, si tu no pots jugar, què fan? Miro les botigues de joguines, de robeta i no entenc què fan si tu no hi ets. No soc forta mami, no ho soc. No puc sonriure. Estic tan trista que podria inundar aquest poble pel que passejo avui. Camino i les llàgrimes em cauen pels ulls. Em dóna igual que la gent em miri, em dóna igual. Fins i tot, cridaria el teu nom enmig d’aquesta gent desconeguda. Potser un dia ho faré, encara que sé que no respondràs amb la teva veu. Veig les mamis que porten els seus nens al cole i em trenco per dins, jo no puc portar-te de la mà al cole. Sí, ja ho sé, princesa, et porto a dins allà on vaig, però avui estic molt fluixa i et vull portar de la mà, vull que em miris al ulls, i em parlis amb la teva veu dolça. Avui aquesta part tant terrenal, aquesta meva part més física, et crida, per què et troba a faltar molt i molt. Suposo que estic com aquest temps d’avui, gris, grisa per dins. Se’m fa tant difícil tot això, ningú m’ha ensenyat a viure sense tu! M’agradaria molt que et poguessis sentir orgullosa de mi, de poder ser millor cada dia, però avui no puc. Demà serà un altre dia, potser demà pugui regalar-te un meu sonriure. T’estimo, t’estimo!

10 comentarios:

Anónimo dijo...

hola sandra soc la sandra de cadaques com ve em vas dir que no et deixi descriure per el bloc no no parare descriure.
a mi magrada escriure i espresarme per l'ordinador alguns escrits del bloc del meu germa tambe els he fet jo
ara tensanyare un escrit que he fet jo a i tu si nesesites algu pots cntar amb mi
ara et posare lu que vaig escriure jo un dia que la mare estava a cumpra i jo pensaba molt amb en marc i vaix escriure aixo:
SANDRA



Ens vas deixar sense un adeu sense un peto tu ens vas deixar.El teu cos no va poer resistir a un cop tant fort i ens vas deixar. Numes em 14 anys,ens vas deixar i mai mes no et podrem sentir, parlar,riure,tucar pero dins meu sempre testimare i et recordare.

Marc tu vas deixar els teus amics, la teva familia, el pare, la mare, i a mi ens vas deixar pero dintre nostre es com si eacara i fosis per que no ens podem creure que ens agis deixat per sempre.Et recordarem i espero que tu ens recordis.Ara estas amb tots els familars que ens an deixat i estan al cel pero jo agues preferit que estesis aqui al meu costat amb mi.



DE LA TEVA GERMANA SANDRA TESTIMI I MAI TOLBIDARE.

Anónimo dijo...

Hola bonica!Acabo de llegir aquest escric en el blog d'en Marc, com és la vida. T'he deixat un comentari. Jo també no deixo e llegir el bloc de'n Marc. Un petò ben graaaan!

Anónimo dijo...

Us envio una abraçada amb molt d'amor... encara que aquesta nit els núvols no deixin veure els estels, ells hi són igualment i hi brillen.
un dolç petó
Txell

Pequeña Ainhoa dijo...

Sabes hoy cuando he entrado al blog de Dunia se me han clavado sus ojitos azules como el cielo y he dicho juntas estais Ainhoa y tú preciosa.
Nosotras vuestras mamás añoraremos siempre su presencia física y el ver a otros niños crecen y jugar nos dolera en el alma, pero ahora que estais juntas, vivir y disfrutar que os lo mereceis todo, mientras nosotras vuestras mamis nos daremos todo el amor que nos habeis enseñado y dejado. Te queremos Dunia.
Sandra amiga, si tienes ganas de llorar hazlo no es bueno callarlo como yo hago tantas veces. Aqui me tienes dandote mi amistad y cariño e intenta respirar profundo.
Se que duele el corazón pero piensa que algun dia cuando nos llegue la hora esperamos encontrarnos con ellas, mientras tenemos que luchar como buenamente podamos.
Un beso hasta el cielo.
Loly, la mamá de Ainhoa

Antonio dijo...

Hola Sandra, soy Antonio papá del bichito Víctor. Estoy a vuestro lado, las 24 horas. Aquí tenéis un amigo para siempre. El pasado verano en la Bretaña muchas veces reventaba a llorar simplemente escuchando una canción bretona, sólo con el sonido de la flautilla y del arpa, me recordaban a Víctor. Eran las primeras vacaciones que pasaba sin él, sólo habían pasado 2 semanas largas desde su marcha y todo me parecía un estado de locura y embriaguez, a la vez que tenía ganas de viajar de huir de Barcelona. La verdad es que nos fue muy bien pasear bajo los árboles de los bosques, y sentarnos mirando el mar desde lo alto de los acantilados. Si os gusta viajar salir los dos y llevaros a Dunia dentro de vosotros, os irá bien.
Muchos besitos.
Antonio.

Anónimo dijo...

hola sandra soc la sandra de cadaques com esteu ja se que no la mart de ve poro em refereixi que a mi tambe em pasa que no hi ha cap mes posivilitats de seguir endavant
a sandra et volia dir que ma agradat molt com tespreses la carta de un dia gris texpreses molt be vueno0 adeu ja et continuare escrigent jo nestere encantada.
adeu a tots dos sandra i cris
petons

Anónimo dijo...

allo de un peto fins el cel ens agrada molt i jo li poso al meu germa daeu petons

Anónimo dijo...

Hola dunia com va per aqui a de¡alt el cel tas trovat ja al meu germa o ancara no putse cuan tel trobis no et diu res es que en marc era molt vargonyos pero despres al cap d'un ratu ja veuras us fareu amics i despres ja ens explicaras que diu

Anónimo dijo...

a dunia com et deia an marc li agradaven molt els nens petits sagurament voldra jugar am tu no mestranyaria tots dos sou molt macus adeu marc i dunia

Anna dijo...

Estimats Sandra, Cris i Dunia,
Se'm trenca el cor quan penso en el vostre dolor...a vegades penso, com podríem fer perquè ningú patís? Llavors es desperta el meu costat espititual que em diu...si no pateixes no creixes...doncs no vull crèixer! Però això no ho podem controlar...se'ns escapa...és més gran que nosaltres...
Hi ha una frase molt coneguda i bonica que a mi m'agrada molt recordar de tant en tant:
SERENITAT per acceptar el que no podem canviar.
VALENTIA per canviar el que si podem.
SAVIESA per veure la diferència.
Us estimem molt!
Anna