Un dia gris!

Hola amor, com estás en aquest nou espai en el que et trobes? Aquí els dies passen lents, molt lents. La teva absència costa cada dia més. Passejo per Figueres i em ve una nostalgia tan gran, recordant les nostres passes en aquesta petita ciutat. Els carrers ja no tenen la mateixa llum, camino amb aquesta tristesa que m’acompanya allà on vaig. Penso en que no puc trobar-te enmig d’aquesta gent. M’agradaria posar-me a còrrer, a buscar-te, a cridar el teu nom… Em costa tant estar en aquest món sense tu. Pensava que et tindria per sempre més, que sempre caminariem juntes, que et veuria crèixer. Miro els parcs infantils i trobo que no tenen sentit allà, si tu no pots jugar, què fan? Miro les botigues de joguines, de robeta i no entenc què fan si tu no hi ets. No soc forta mami, no ho soc. No puc sonriure. Estic tan trista que podria inundar aquest poble pel que passejo avui. Camino i les llàgrimes em cauen pels ulls. Em dóna igual que la gent em miri, em dóna igual. Fins i tot, cridaria el teu nom enmig d’aquesta gent desconeguda. Potser un dia ho faré, encara que sé que no respondràs amb la teva veu. Veig les mamis que porten els seus nens al cole i em trenco per dins, jo no puc portar-te de la mà al cole. Sí, ja ho sé, princesa, et porto a dins allà on vaig, però avui estic molt fluixa i et vull portar de la mà, vull que em miris al ulls, i em parlis amb la teva veu dolça. Avui aquesta part tant terrenal, aquesta meva part més física, et crida, per què et troba a faltar molt i molt. Suposo que estic com aquest temps d’avui, gris, grisa per dins. Se’m fa tant difícil tot això, ningú m’ha ensenyat a viure sense tu! M’agradaria molt que et poguessis sentir orgullosa de mi, de poder ser millor cada dia, però avui no puc. Demà serà un altre dia, potser demà pugui regalar-te un meu sonriure. T’estimo, t’estimo!