Avui, a la guarde!

Ahir va ser 15 de maig, ahir va fer quatre mesos que vàres marxar físicament del nostre costat. Ahir va ser un dia dur, no vaig poder compartir amb paraules el temps, la data, però sentia que els qui m’envoltaven ja sabien també quin dia era: la iaia, la tia i després en Cris, el papi. Vaig anar a la platja, com tantes vegades. En la meva soletat passejava per la sorra, acompanyada d’aquest silenci, a vegades perturbador.

Aquests dies he tornat a agafar el cotxe, princesa. Ha estat un moment molt difícil per mi. Pors i records es barrejaven a dins meu. He plorat a dins el cotxe, he cridat des de l’ànima com feia dies no feia. He mirat pel retrovisor amb l’esperança de trobar-te al darrera. Però no hi eres, i les llàgrimes han sortit en forma de crit, no hi eres. En el camí he recordat tantes vegades juntes, les dues d’aquí cap allà. Tu ballant al darrera i cantant alguna cançò de la radio. Com t’agradava cantar, t’inventaves les lletres i quan jo et mirava em sonreies. Quina soletat princesa, omplies la meva vida, mami. I ara sé que això no és del tot bo, perquè ara que no hi ets no sé què haig de fer. Eres la llum que em feia caminar. Ara em toca aprendre a viure amb crosses, perquè no puc caminar sola. De camí cap a Ampuriabrava he passat per davant d’Ordis, el poblet on et portava a la guarderia unes horetes. La meva bogeria m’ha fet girar cap aquest poble. I si estaves a la guarde, i si tot és un malson i tu estàs jugant amb els teus amics al pati. Però enseguida m’he adonat del que estava fent, el que estava pensant i he parat el cotxe de cop i m’he posat a plorar. No he arribat a la porta, he donat mitja volta i he tornat a rempendre el camí de la meva realitat, la realitat de que no estàs al cole, que has marxat molt lluny. La tristesa ha tornat a mi, aquests minuts de bogeria, d’esperança, s’han allunyat, deixant-me amb la meva comapanya: la tristesa, la nostalgia. Aleshores he recordat quan et portava al cole. Recordes les primeres vegades, tenies quasi dos anyets. La mami sortia plorant perquè era la primera vegada que ens separavem físicament. Però en canvi tu, et quedaves sense saber el que passava, però sense plorar. T’agradava molt anar-hi. Quan t’anava a buscar em quedava uns minuts, abans de que tu em veiessis, observant com jugaves, com et relacionaves amb els altres nens. Sempre sonreies, se’t veia tan feliç. Després m’explicaves cosetes dels teus nous amics; la Julia, la Laia, l’Aitor, l’Aniol, la Gemma, en Gerard. Tens una capacitat per estimar increíble, princesa. Després em veies i venies corrents, t’abraçaves a mi. Com m’agradaven aquests segons d’amor tan intens. Em miraves als ulls i em preguntaves què fariem,; anem amb la iaia, anem a veure al Leonel (el teu estimat cosinet) o amb en Quel (el teu estimat amic). Quina marxa que portaves. Jo venia de la feina cansada i tu volies seguir el recorregut. I així ho acabavem fent. Després, cap a les 17h, quan el papi ja arribava a casa, marxavem a passar la tarda amb ell. Arribavem a casa i el papi et dedicava tot el seu temps: contes, cançons, jugaveu al llit. Ara sé la felicitat que amagaven tots aquells moments. Tot el que teniem, tot l’amor que es respirava entre aquelles pareds. T’estimem Dunia, t’estimem moltíssim. Un petò etern.