T'anyoro...

Amor, no saps quan t'anyoro, quan et trobo a faltar. Sembla que el temps et pugui ajudar, però no és així. A mesura que els dies passen et trobo més a faltar i em sembla tot massa difícil d'assumir. Pensar en no veure't crèixer, pensar en no poder tocar-te, pensar en no poder escoltar el teu sonriure... tantes coses que se'm claven a dins. M'aixeco cada dia, ho faig, i sento aquest món on tu habites en aquests instants. Et veig i et sento, però a vegades això no em serveix, perquè en aquests moments l'únic que em consolaria és tenir-te entre els meus braços i adonar-me que tot ha estat un malson. Potser són aquets dies, potser és l'arribada del teu aniversari que m'han fet que baixi en les profunditats del dolor, de l'anyorança, de la nostalgia. Em sento allunyada d'aquest món, de tot el que passa. Són moments d'incertesa d'un futur que no importa. No miro més enllà, visc el dia, el moment de l'ara, visc la tristor., que emplena aquest buit que habita dins meu. Potser marxem uns dies, potser ens anirà bé... No ho sé, princesa. Però el papi necessita un respir, caminar entre aire fresc, dedicar les hores a parlar de tu, compartir el nostre amor, el teu amor, buscant un espai de pau i tranquil.litat. És possible trobar-lo?? No ho sé, però ho intentarem. M'agradaria que ens acompanyessis, sé que ho faràs, que sempre ho fas...

No sé si allà on ets ara tamé celebreu els aniversaris, potser allà on no hi ha temps, on l'ara és etern no necessiteu contar els anys, els dies... Però des d'aquí et llençarem tres globus al cel, de colors, ... Ho farem amb tot el nostre amor...

** Avui la Brígida ha baixat a veure la iaia, i no volia deixar aquesta oportunitat de conèixer en persona a aquesta fadeta que t'escriu aquestes cosetes tan boniques. però s'ha trobat malament i no ha pogut ser. Envia-li molts petones tendres perque es posi bona... i poguem veure'ns aviat.

T'estimem Dúnia, moltíssim....