jueves, 2 de diciembre de 2010

Mai més o sempre...


L'última vegada que vàrem anar a la Fundació amb els pares vàrem compartir, com sempre, les nostres emocions, aquelles més amagades, aquelles que no surten cada dia. En la terapia de grup parlàvem del MAI MÉS. Recordo aquest MAI MÉS del principi, recordo com aquestes dues paraules juntes produien un encongiment del meu cor, un nus a l'estòmeg. No m'entrava al cap que no et podia tornar a veure, a tocar, a olorar, a besar, a abraçar-te, a preparar-te l'esmorzar, a banyar-te, a portar-te al cole, a tantes i tantes coses... I no podia fer res per tornar enrera. Sentir aquest mai més em generava una impotència tan enorme. I si sortia corrents pel bosc, potser et trobaria entre els arbres... i si anava a la guarde, potser estaves entre els teus companys... El meu cap navegava per altres móns fantàstics on tot era possible. Però després quelcom màrrosegava a la realitat, al malson en que s'havia convertit la meva vida. MAI MÉs em destroçava per dins, em feia perdre el cap...
El temps i el teu amor infinit han transformat aquest MAI MÉS . Sí, el temps m'ha ajudat a anar acceptant la vida. He necessitat dies i dies de viure el dolor, de sentir-lo, de cridar-lo, de plorar-lo. Dies i dies de viure el malson amb totes les parts del meu cos. Acceptar que res tornaria a ser com abans, acceptar que començava una altre vida, acceptar que ja no necessitaves el teu cosset per seguir el camí de l'amor, acceptar que tenies el teu propi destí... En tot això, en tot el procès de viure aquest dolor, no has deixat mai de fer-me sentir la teva companyia, sempre he escoltat la teva veu en moments que creia no poder més, la teva veu em susurrava al cor que l'amor era més fort, que tu eres amb mi,... Sempre t'he sentit caminant amb mi... I així, acceptant i acceptant, entre núvols del teu amor, vaig anar convertint aquest MAI MÉS en un SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE... Sempre juntes, sempre amb mi...
Allà, a la Fundació, entre mirades d'empatia, de tendresa, els pares compartiem aquest procés. Sembla ser que molts de nosaltres hem convertit el MAI MÉS en un SEMPRE...
Sens dubte, jo em quedo amb SEMPRE princesa, sempre juntes durant tota l'eternitat.
T'estimo...

5 comentarios:

Anónimo dijo...

Sabes Sandra, me emociona muchisimo lo que sientes, es tan hermoso como le pones forma con palabras y a la vez ta terrible,como llegas al corazon Sandra, Ojala no te hubiera tocado sufrir así, Ojala pudiera ayudarte a llevar un poquito de dolor para hacertelo mas llevadero. Sabes cuando pienso en Dunia y miro a mi hijo se me hace tan dificil, no puedo mas, no quiero que pase, necesito a mi niño a mi lado.

Gracias por recibirme.

Os mando un fuerte abrazo de corazon desde muy muy lejos.

sandra y cris dijo...

Me ayudas, amiga, no lo dudes, con tus palabras sinceras, con tu amor.
Ojalá hoy pudiera yo estar más cerquita de ti, para abrazarte, para darte fuerzas para seguir, para darle un beso a tu pequeño. Ojalá te llegue, ojalá me sientas contigo...
Un beso lleno de esperanzas

Anónimo dijo...

Ayer pasé un mal día, un día lleno de tristeza, necesitaba a mi papa, lo echo mucho de menos, necesitaba tocarlo, darle un achuchon, hablar con el, mirarlo a los ojos... alguna estrella mágica me guió hasta aquí, donde sé que comparto muchas emociones y me encanta leeros, a Dunia y a ti, i amiga. Ahora me siento mejor, porque aunque yo comparto el siempe, a veces ese dolor te deslumbra y en un abrir y cerrar de ojos te borra el siempre por unos instantes. Pero cuando vuelves a la realidad, abres los ojos y cierras la ventana del dolor se abre la gran puerta de la esperanza, sabes y sabemos que siempre estarán caminando con nosotras

Que los colores nos rodeen para siempre

Os quiero

Dari

Vane dijo...

Impotencia.......realmente he descubierto el sentido de esa palabra.....nunca más....todavía resuena en mi cabeza....besitos

prima eva dijo...

hola sandra, he leido lo que has escrito y se me ha encogido el corazon, esas palabras tan bonitas que se notan que te salen del alma y que nada mas que una madre puede sentir, yo casi nunca lloro ,pero la verdad que hoy al ver lo que havias escrito he llorado de emocion y he sacado lo que tenia dentro,yo solo puedo desearte lo mejor y que intentes ser lo mas feliz que puedas un besazo enorme para ti ,cris y aniol. besos