domingo, 7 de noviembre de 2010

Una tarda de tardor...


Avui és un diumenge d'hivern, el cel està pintat de gris i els núvols deixen caure una fina capa de pluja, d'aquella que quasi no veus, però que sents com et va mollant poc a poc, amb una suavitat que semblen carícies celestials A mi màgrada tencar els ulls i imaginar que ets tu qui em toca, la que em besa amb els seus llavis suaus el meu rostre... I qui em pot dir, princesa, que no sigui així...
Avui la tarda invita a fer un petit foc i deixar-nos sentir la seva escalfor. Són els primers focs i es gaudeixen molt, tot i que sempre ens acompanya una eterna melancolia. Al papi i a mi ens agrada posar-nos davant el foc i deixar els nostres ulls immersos en les infinites formes que agafa, ens passem molta estona en silenci, viatjant cadascú pel seu món, pensant en tu, vagant, flotant en móns fantàstics. De tant en quant mirem per la finestra per veure si plou, si tot segueix allà, si res s'ha mogut en l'espai etern que hem quedat absents.
El petit es desperta, deixa el món dels somnis. Es deixa sentir un crit d'avís: ei, papis, veniu a buscar-me... Tornem a la vida, el peque ens ajuda a fer-ho. Comença a cridar la nostra atenció portant-nos joguines on estem sentats. Li agrada molt la companyia. Ara el foc queda al fons de l'escenari, però la seva companyia segueix essent molt càlida.
Miro per la finestra , miro el foc, miro al teu germanet i sempre, sempre estàs tu princesa.
T'estimo.
La mami, en una tarda de tardor...

5 comentarios:

marina noguer dijo...

un petó a tots 3 i el mès especial per la dùnia i en marc.

Brígida dijo...

La llamarada de l'etern amor que ens dona la càlida escalfor, l'immensitat de la llum per sempre... la pau interior, la bona companyia, amb la capacitat d'endinsar-nos al nostre gran interior.
Una abraçada tendre, un dolç petó, volant enlaire amb el pensament, arribant fins a tu, estrella brillant, ocell navegant, angelet personal...
Petonicos de tardor, abraçada d'escalfor, tot des del meu sincer amor que surt de dins el meu cor.
Brígida

Vane dijo...

el otoño siempre me ha parecido una estación muy triste....besitos

Anónimo dijo...

Hola de nuevo,
Se que tiene que ser muy duro.
Pero Dios os dio a vuestro peque para haceros un poco mas felices. Por supuesto que Dunia es irremplazable, eso es lógico Dios Mio... pero imaginaros como sería sin vuestro peque?.
Ojala vosotros, mama y papi, llegueis a ser felices.
Os mando un abrazo lleno de cariño para los tres desde muy lejos y a Dunia un Beso mirando al cielo, va pata ti preciosa.

Ella Os ayudará desde su estrella.

Anónimo dijo...

Desde lo más profundo y sincero seguimos caminando cogidos de la mano, dejando volar nuestras mentes, poderosa es la estrella que brilla en el cielo y en nuestros ojos, en nuestro corazón, en el aire, en el silencio... todo es fuerza que nos transmite Dúnia, una estrella pequeña con una gran luz y que ilumina a cada segundo a sus papis y hermanito. Una nueva amiga te arropará y enviará cada mañana sonrisas. Una nueva melodía entrará a formar parte de ti, dulce princesita. Dulces sueños estrellita mágica

Nora&Dari