Una tarda de tardor...

Avui és un diumenge d'hivern, el cel està pintat de gris i els núvols deixen caure una fina capa de pluja, d'aquella que quasi no veus, però que sents com et va mollant poc a poc, amb una suavitat que semblen carícies celestials A mi màgrada tencar els ulls i imaginar que ets tu qui em toca, la que em besa amb els seus llavis suaus el meu rostre... I qui em pot dir, princesa, que no sigui així...

Avui la tarda invita a fer un petit foc i deixar-nos sentir la seva escalfor. Són els primers focs i es gaudeixen molt, tot i que sempre ens acompanya una eterna melancolia. Al papi i a mi ens agrada posar-nos davant el foc i deixar els nostres ulls immersos en les infinites formes que agafa, ens passem molta estona en silenci, viatjant cadascú pel seu món, pensant en tu, vagant, flotant en móns fantàstics. De tant en quant mirem per la finestra per veure si plou, si tot segueix allà, si res s'ha mogut en l'espai etern que hem quedat absents.

El petit es desperta, deixa el món dels somnis. Es deixa sentir un crit d'avís: ei, papis, veniu a buscar-me... Tornem a la vida, el peque ens ajuda a fer-ho. Comença a cridar la nostra atenció portant-nos joguines on estem sentats. Li agrada molt la companyia. Ara el foc queda al fons de l'escenari, però la seva companyia segueix essent molt càlida.

Miro per la finestra , miro el foc, miro al teu germanet i sempre, sempre estàs tu princesa.

T'estimo.

La mami, en una tarda de tardor...