lunes, 21 de julio de 2008

Boira en el camí...

Princesa del cel.... La boira fa uns dies s’ha instal.lat altre cop en el camí de la meva vida. Portava dies que caminava amb els ulls mirant el cel, observant i sentint la bellesa, la magnitud de l’univers. Han estat uns dies on he caminat entre núvols d’una tristesa dolça, no sentint el dolor que trenca l’ànima en mil troçets. Però ara, de fa uns dies cap aquí la vida m’ha rascat una mica el cor i ha tornat a surgir el dolor que atropella l’ànima i ara navego a la deriva, enmig d’una foscor ja coneguda. Els records tornen a venir a mi amb una intensitat que cremen, que em deixen sense respir. La desesperació de no tenir-te com jo voldria, els meus desitjos que no seran mai fets realitat, uns desitjos de la mare terrenal que soc en aquests instants Porto una maleteta sobre els meus hombros d ‘infinites llàgrimes, d’una pena que ha d’anar sortint, deixant espai perquè un dia el sol la ilumini, que tu la iluminis amb la teva llum. M’adono, princesa, de tot el camí que queda per fer, m’adono de tot el dolor que encara porto a dins meu. I no vull donar-li l’esquena, no vull portar a dins meu una falsa fortalesa. Si aquests dies estic malament és perquè encara el dolor té mil formes d’expressió, encara porto la maleta carrega de llàgrimes. No hi ha una dracera, no hi ha manera de buscar un camí més curt,… Els sentiments parlen, volen que els escolti, que els senti i que els deixi anar. Aquest deu ser el camí de l’acceptació, aceptar que res tornarà a ser com abans, ...
tu voles lliurement i jo no puc ni vull retenir-te. Vola princesa, aquest és el teu camí. Vola, el nostre amor no té fronteres, no té límits, jo t’estimo cada dia més.
A mi ara em toca viure en aquest hivern, amb l’esperança que sempre després d’un hivern ve una primavera… Bonica, t’estimo, t’estimo… Sempre amb tu, els papis.

3 comentarios:

Brígida dijo...

Estimada Sandra,
Avui les meves llàgrimes es fan presents, pensant en la manera que tens per acceptar el teu dolor en aquests moments...
Estic orgullosa de tu... de veritat sandra, se que ho passes molt malament, però crec que acceptar el que en cada moment sentim és el camí més fàcil, tot i sé tant dur.
Ets una persona increïble, plena d'amor i de sentiments realment purs...
Un petó bonica, i un petó per la teva estimada Dunia, que crec que t'ajuda moltíssim en cada moment.

Brígida

Rosa Mari y Santi dijo...

Hola Amigos:
Gracias por el día tan maravilloso que nos hicisteis pasar, por enseñarnos esos rincones que no conocíamos, esos pequeños tesoros que tenemos aquí sin necesidad de salir fuera a buscarlos.
Sandra-Chris pensar que la boira tarde o temprano desaparece y que vuelve a salir el sol, Dunia no estaría contenta de veros tristes.
Y estoy seguro que desde el azul os mandara el mejor regalo que podáis tener, se que Victor y Anna (que ya tienen experiencia) la están ayudando a enviaros ese amor y esa luz que necesitais en estos momentos.
Besos
Santi

Anna dijo...

Quin regal la Dunia...em dona molta pau mirar-la...quan imagino una angeleta, em ve al cap la seva imatge, quin regal haver-la conegut, compartit, estimat...
Us desitjo força per trobar el vostre camí per seguir endavant...
Petons tendres,
Anna