Boira en el camí...

Princesa del cel.... La boira fa uns dies s’ha instal.lat altre cop en el camí de la meva vida. Portava dies que caminava amb els ulls mirant el cel, observant i sentint la bellesa, la magnitud de l’univers. Han estat uns dies on he caminat entre núvols d’una tristesa dolça, no sentint el dolor que trenca l’ànima en mil troçets. Però ara, de fa uns dies cap aquí la vida m’ha rascat una mica el cor i ha tornat a surgir el dolor que atropella l’ànima i ara navego a la deriva, enmig d’una foscor ja coneguda. Els records tornen a venir a mi amb una intensitat que cremen, que em deixen sense respir. La desesperació de no tenir-te com jo voldria, els meus desitjos que no seran mai fets realitat, uns desitjos de la mare terrenal que soc en aquests instants Porto una maleteta sobre els meus hombros d ‘infinites llàgrimes, d’una pena que ha d’anar sortint, deixant espai perquè un dia el sol la ilumini, que tu la iluminis amb la teva llum. M’adono, princesa, de tot el camí que queda per fer, m’adono de tot el dolor que encara porto a dins meu. I no vull donar-li l’esquena, no vull portar a dins meu una falsa fortalesa. Si aquests dies estic malament és perquè encara el dolor té mil formes d’expressió, encara porto la maleta carrega de llàgrimes. No hi ha una dracera, no hi ha manera de buscar un camí més curt,… Els sentiments parlen, volen que els escolti, que els senti i que els deixi anar. Aquest deu ser el camí de l’acceptació, aceptar que res tornarà a ser com abans, ...

tu voles lliurement i jo no puc ni vull retenir-te. Vola princesa, aquest és el teu camí. Vola, el nostre amor no té fronteres, no té límits, jo t’estimo cada dia més.

A mi ara em toca viure en aquest hivern, amb l’esperança que sempre després d’un hivern ve una primavera… Bonica, t’estimo, t’estimo… Sempre amb tu, els papis.