martes, 29 de abril de 2008

Dimarts...



Hola amor! Escriure en aquest blog s'està convertint en una necessitat, igual que fer el diari. és una manera de sentir-te molt a dins, de seguir en contacte amb tu, parlar-te em fa bé, encara que la majoria de vegades ho faig amb llàgrimes als ulls i amb una anyorança eterna. Avui és dimarts princesa, el dia que vàres escollir per marxar. Els dimarts sempre més seran dimarts, és inevitable. Dimarts 15 de gener és una data que no podré oblidar mai, avui ho faig amb dolor, potser també amb desesperació per sentir que aquest dia ens van separar físicament una de l'altre. Potser en algun moment aquesta sensació pugui deixar pas a una de més dolça i pensar en aquest dia com l'escollit per marxar a un món millor, un lloc màgic on només els sers més purs poden arribar-hi. Però suposo que és molt d'hora, el dolor té una intensitat forta, desgarradora i sento que l'haig de deixar ser. Em deixo portar com una ona enmig d'una tempesta de mar, d'aquí a allà, amunt i avall. Tinc l'esperança que un dia el sol surti i pugui calentar aquest cos ara cansat i dolorit. Gràcies mami, per tenir-nos paciència, per seguir enviant-nos aquest amor. T'estimem molt i molt i no t'oblidem ni tan sols un segon. sempre, els papis.

12 comentarios:

Anónimo dijo...

sandra la dunia semre estara dintre nostra!!! no tins paraules per expressar el que sentu per la dunia i per vosaltres dos, que junts aconseguiu tirar la vida endevant!! i pensa que sempre que vulguis estarem amb tu!!!! us stimunu molt als 3!!!

cusinet TOR*

enric dijo...

Hola! sóc enric i he vingut al vostre bloc per mig del de David. No tinc paraules per poder descriure la quantitat d'amor que es despren de les vostres paraules. Sou realment admirables per poder compartir amb tots nosaltres els vostres sentiments més interns. Gràcies per fer-ho i endavant.Seguiré llegint el vostre blog si no us molesta. Sou un gran exemple per tots nosaltres!
Una abraçada!

Natxo Rovira dijo...

Hola Dúnia:
Què maca que ets, ets un nena preciosa de veritat. Digues-li als teus papis que ens ha fet tanta il.lusió els seus darrers comentaris al blog del David!! I que no calia un correu, aquest comentari que han desat ens fa molt feliços, que tothom vegi que ens tenim els uns als altres. I digues-li al David que t'ensenyi un munt de jocs, ell en sap molts i sempre ha sigut com un imant pels altres nens, també els més petits.
Un petó, bonica, bona nit. (i li dones un de part meva al David, vale?)

Natxo Rovira dijo...

Hola Sandra i Cris, torno a ser jo, el Natxo.
Us agraeixo molt que us hagueu posat en contacte amb nosaltres.
Ahir em van dir que aquest cap de setmana vindria una parella nova, de Girona, a Ca N'Eva i vam tenir la intuïció que éreu vosaltres.
No sé si heu tingut ocasió de llegir el post al blog del David que vaig dedicar a la nostra primera estada a Ca n'Eva. Allà està tot el que per m va significar, així no m'enrotllo en aquest espai.
Només dir-vos que, si allà us sentiu com nosaltres, estic convençuts que allà trobareu un espai on no hi han màscares, i on trobareu un munt d'amor i comprensió. Tots creiem saber com us sentiu, no calen gaires paraules.
Benvinguts de tot cor.
Una abraçada molt forta i tendre.

monsa dijo...

También se está convirtiendo en una necesidad el ver este blog cada día, hace que os sienta más cerca.Está preciosa en la foto!!Un beso.

Pequeña Ainhoa dijo...

Coincidencias de la vida, Ainhoa nació un 15 de Enero y Dunia falleció ese mismo dia pero en otro año claro esta, nuestros duelos nos unieron pero yo creó que lo que más nos une es nuestro amor eterno hacia nuestras hijas a parte de nuestra amistad, pues aunque nos conocemos de poco os queremos mucho y recordar que estamos aqui para todo, dandonos todo el amor que nuestras princesas nos enseñaron.
Solo deciros que vuestra princesa de ojos azules y pelo color oro es tambien un bello angelito y que esta siempre presente en nosotros.
Un beso hasta el cielo.
Loly, la mamá de Ainhoa

Carmen R.T. dijo...

Hola estimats;
si el dolor ens ha portat a conéixens, l'amor cap a els essers que estimem ens unirà encara més.
He arribat al blog de la Dúnia mitjançant el blog del David, un estimat alumne meu de música.
Quanta estimación hi ha entre totes aquestes línies.
Vull dir-lis que mai estareu sols perquè encara que aquí a la terra teniu molt amics amb qui compartir les llàgrimes, la tristor i també làlegría de viure; penseu i sobre tot sentiu que la seva filleta està més a prop de vosaltres que mai.
Jo puc sentir com el meu marit m'acompanya de día i de nit i em cuida perquè ara és la seva feina preferida.
Quin àngel més preciós que teniu!
un petó

Antonio dijo...

Hola Dunia!! Sóc el pare del Víctor segur que ja el coneixes, els teus pares han començat amb força el blog, això és el teu amor que s'escampa per tot arreu. Et felicito per ser tant maca i dolça

Antonio.

Anónimo dijo...

Hola guapos! estic veient aquesta foto de la Dúnia i està molt guapa! Vau cuidar molt bé l'estrella de la vostra casa i això es nota en totes les fotos, records que exposeu en aquest blog i en els comentaris que feu. Cada vegada que em poso a llegir el blog se'm posen els pèls de punta, i unes llagrimetes als ulls pensant en com esteu tirant endavant i us admiro com ho esteu portant a terme. Aquest blog noto que us va molt bé i que us uneix molt més a tots tres.Continueu així i no canvieu. Heu sigut i sou uns padrasos! Petonets.

Anónimo dijo...

Hola sandra i cris soc la mare d en marc milá.La marina, ahir em va agradar molt quan van dir me que m havia escrit una mare .vaig baixar depressa a més fins ara només m escrivia gent d aquí.peró la cara va canviar me desseguida era una mare que estava patin el mateix que jo.vaig plorar molt amb el blog per un moment en marc es va quedar en un raconet del meu cor i només veia la preciositat de la vostre princesa DUNIA.I pensava que uns pares estaven pasan el mateix.No ens calen paraules, per cert les vostres del blog emocionant molt.L esteve el meu home es va emocionar molt.li sembla que vosaltres dos sabeu seguir el mateix camí,cosa que nosaltres no. Ell sap mirar endevant a més tenim que fer ho per la nostra filla Sandra té 10 anys.i jo no puc,per mi la paraula MAI MÉS em fa mal perque jo hoo veig aixis.El meu fill el portaré sempre amb mi,peró el necessito fisicament.sembla que hagi d embogir de dolor. Bé que vos tinc que dir jo de dolor.

ERA es migdía , d un diumenge,30 de desembre. sa meu família es disposava a rebre es nou any amb una paleta carregada de colors i d il lusió.
Desobte,tot es va impregnar de negre,EN MARC anava a 'fer una volta en moto 'abans d anar a dinar,conduia per fi es somni que tots hem tingut en es 14 anys.
I em ella ens va deixar.
Amb aquestes paraules va començar es meu germá una carta al diari.

En MARC com t haurás pogut fer una petita idea en el blog, ens feia molt contents i es feia estima. havia fet el novembre 14 anys. vam decidir adelantar li el regal ,que ell imaginava a final de curs , perque es portava molt bé.
Peró va agafar malament un revolt ,el fort vent i la seva poca experiéncia,va impactar amb una farola. era molt prudent, portava el casc integral posat i cordat ,peró l impacte va ser tant fort que li va treure.
I ara aquests silencis aquest despertar el matí i veure que NO que no hi és .No cal parlar tant estem en el mateix camí. una abraçada ben forta mARINA

eva dijo...

Amigos!que luz que despendre!! que guapa que esta!!! gracias por compartir tantas emociones...Dunia siempre sera para nosotros la estrella magica que nos da amor y que nos guia...os queremos mucho!!!
Un beso

Anónimo dijo...

Hola papis,amigos,mis cariños...
por la nueva estrella que ahora brilla en el cielo, creo que desde lo mas alto alumbra de noche y de dia,por fuera y por dentro, ...polvo de estrella que ocupará siempre un rincon de nuestros corazones...
os quiero muxo,
y siempre que queráis estaré encantada de estar con vosotros

MUAAAAAAAAAAAA