Hola princesa...

Ai prince, com passa el temps… He estat uns dies respirant aire fresc, uns dies on he pogut palpar una mica d’il.lusió, d’esperança de que aquesta vida és quelcom més que no podem veure amb els nostres ulls terrenals. He sentit que havies vingut a nosaltres amb una missió, amb l’amor més pur, per poder aprendre de tu. Tu, la nostre mestre, la nostre guia. Aquests dies t’he pogut sentir molt a dins, molt a prop, caminant juntetes, sempre. Enmig de la natura…, he volgut estar allunyada del món per començar a aprendre aquesta lliçò, la més dura que mai em pogués imaginar, la d’aprendre a sentir-te d’aquesta altre forma… Però avui estic fatal, Dunia, m’he aixecat després d’una nit moguda, d’una nit de molts despertars nocturs, m’he aixecat molt fluixa. Feia dies que no anava a la teva habitació, suposo que perquè les teves coses terrenals no m’aproraven a la teva realitat, a lo que ets ara. Però avui torno a se la mami que et vol, que et necesita, la mami que ja no et veurà crèixer com fan els altres nens. Torno a estar com dies enrera, trista i sense forces. La teva habitació, les teves cosetes avui m’han tornat a produir un dolor fort a dins meu, com un puntal que atravessat el meu cor, altre cop…tants records: la teva robeta, els teus ninos, els dies en que desprenies el teu amor per aquestes pareds . Suposo que aquest camí és normal, és el que toca. Uns dies sentint que ets amb mi, que quan et crido em respons, que m’envies senyals des d’allà on ets ara… , i d’altres cridant la teva absència més terrenal, deixant que el meu cos et busqui, que et plori, que t’anyori. Tinc el cos cansat, però no em rendeixo, perquè sé que t’he pogut sentir i això em dóna forces per continuar. Un petò etern bonica…