El diumenge el papi i jo vàrem anar a fer una petita excursió al Cap de creus, la primera des de que vas marxar. En aquest indret tan màgic hem viatjat tots tres i hem estat junts, com quan venies amb nosaltres. Les gavines han estat complices de la nostra trobada, només elles sabien d’aquest viatge interior que transcorria a dins nostre amb el fi de trobar-te. Aquelles magestuoses roques, aquell cel del color dels teus ulls, aquelles onades ens han ajudat a fer aquet viatge, ens ha ajudat a sentir-te ben a dins. Ens agradaria que es repetís, que et poguessim sentir amb nosaltres allà on siguem. Segur que sí, que ens ajudaràs a fer-ho i seguirem compartint llocs, experiències, sempre amb tu, sempre..
.jpg)
.jpg)
5 comentarios:
Hola Sandra y Cris
ante todo gracias por haber visitado el blog de Anna. No he podido aguantar las lágrimas al encontrarme de repente la foto de Dunia, tan pequeñita, tan rubita... Estais empezando en este duro camino de aprender a vivir sin vuestra hija. Y es algo que nadie te enseña. A nosotros el blog nos ayudó muchísimo porque a través de él podíamos mantener unidos todos los recuerdos de Anna y que todo el mundo la conociera. Pero lo más importante es que la llevo muy dentro de mi. Mi marido y yo hablamos muchísimo de ella, siempre está presente en nuestras conversaciones y nos damos cuenta de que, poco a poco, el vacío de su ausencia se va llenando de los buenos momentos que vivimos a su lado.
Por cierto, este paisaje del Cap de Creus me trae muy buenos recuerdos.
Los tres primeros años de vacaciones de Anna los pasamos en el Port de la Selva y tengo varias fotografías de Anna con este paisaje de fondo.
Rosa Mari
el blau del mar ha guanyat intensitat desde que els teus ulls s'han incorporat a la seva immensitat. Dins aquest mar et veig Dunia, recollin les petchinetes que tan t'agraden a la vora del mar, jugan amb els peixicus, nedan sobre el llom dels dofins, i volan amb les gabines fins aquest nou paradist ple de llum,de pau i d'amor,
t'estimem pichulina
tia lulos
Hola Sandra i Cris,
Em dic Brígida, i se del vostre blog gràcies a la teva mare Sandra.
El dia 1 de maig, jo i el meu home vam anar al cap de creus, aquest indret tant màgic que t'uneix amb tot lo imaginable, i en l'estona d'estar allà, sense adonar-me'n compte, el meu pensament es va desviar del meu germà, per recordar la vostre Dunia, per recordar-vos a vosaltres i el vostre dolor, imaginant-vos tots tres plegats en aquest espacial indret, com m'agrada imaginar-me junt al meu germà.
El primer cop que vaig mirar el vostre blog, em van impactar els dibuixos on sortien les papallones, com avui m'ha impactat l'escrit lateral dret on dieu "les papallones son un símbol des de que ens has deixat", per mi també ho son. El meu germà està i sempre estarà al meu costat i em vigila i m'ajuda des d'una muntanyeta que tenim al poble, i uns mesos després de deixar-nos, vaig voler pujar sola a la muntanya, anomenada Santa Brígida, com jo. El camí se'm va fer tan feixuc, tant cansat, em faltava l'aire, les llàgrimes em queien com un vas massa ple, però en tot el camí no vaig estar soleta, vaig tenir una papallona sempre al meu costat, que em va acompanyar quasi fins arribar a dalt. Per a mi, aquell senyal va tenir molt de sentit, i des de llavors, per a mi també han estat un símbol important.
Últimament em sento massa avall, dins un forat negre on sembla impossible poder sortir. He estat un any amagant sentiment, deixant passar el temps intentant no pensar, intentant trobar el meu germà, perquè estava segura que estava aquí, amb nosaltres, però un cop obres les portes als sentiment, caus i caus sense parar. Penso que es bo que intenteu experimentar i sentir el dolor i tots els sentiments que això comporta ara, perquè per més que els intentis esquivar un dia o altres acaben sortint, el moment menys esperat, i quan més tard, menys recolzament et queda al teu costat, perquè per la gent, teòricament tu ja estàs bé (paraula relativa a partir d’una pèrdua tant gran).
Gràcies per regalar-nos les vostres paraules plenes d'amor i sentiment.
Mil petons i abraçades.
Brígida
Hola Brigida! Gràcies per les teves paraules, moltes gràcies. La meva mare m'ha parlat de tu i també l'Alba. Els hi has robat el cor, em parlen de la teva tendresa, la teva sensibilitat. I la veritat que les teves paraules en són un reflex.
En aquest camí de llàgrimes, am auest dolor que portem tan a dins, estem coneixent persones amb un amor ncreíble, amb les quals podem compartir els nostres sentiments més profunds. Tu, Brigida ets un d'aquestes. També jo cec que tan el teu germà com la Dunia ens ajuden i ens van conectant per ajudar-nos a passar auest tall de camí amb amor.
Tu ens dones les gràcies i jo també te les dóno a tu. Gràcies amiga per les teves paraules, tan properes, tan plenes d'amor, amor cap al teu germà que es ramifica, com un estel amb mil puntes. Una d'aquestes puntes ens ha tocat a nosaltres, al nostre cor.
Un petò fins al cel, amiga. I m'agradaria molt que seguissis deixant les teves paraules en aquest espai, sempre són d'ajuda. Fins aviat!
hola Sandra, e vist la Dunia, es preciosa es increible, abans pensave que existien els angels. despre de vure la Dunia se segur que existeigen, es un angelet, una angelet ross i precios, entenc tot el que has escrit i com te sens, jo vaig perdre la Sónia, tenia 17 anys i era tota la meva vida tambe, el teu blok es emocionant i me ha arribat al cor com pocs u han fet, el meu cor esta amb vosaltres, us deixo el meu correu per si voleu algu, aqui teniu una amiga de tot cor, annason1959@hotmail.com
Publicar un comentario