Records...

Un nou despertar, amor, amb aquesta angoixa, amb aquest buit que em recorda que no hi ets físicament, que ja no puc escoltar el teu preciòs sonriure. La meva ànima no para de plorar, ara en silenci, sense que ningú s’adoni del que passa dins meu. Passejo pel mar amb aquesta tristor, recordant moments feliços, viscuts juntes. Recordo un dia que et vaig posar a dormir amb les sabatilles posades i tu em vas dir…. Mami (i rient d’aquella manera tan teva i inocent, em senyalares les sabatilles), i totes dues ens posavem a riure i jo et deia… quina mami més despistada. M’agradava veure’t riure, mirar-me d’aquella manera tan dolça. També recordo quan sorties de la dutxa, sempre em deies…tinc fred… perquè jo t’abracés amb la toballola. I ho feia, m’encantava fer-ho. T’envoltava amb tot el meu amor, amb tota la tendresa que et podia demostrar. T’agafava enrotllada amb la toballola i et portava al sofà . Tu volies que abans de res et tingués abraçada una bona estona i que et parles i et cantés. Així ho feia jo molt feliç. Et cantava el noni noni, que ens vàrem inventar totes dues. Recordo aquests moments amb una anyorança massa gran, perquè sé que no es tornaran a repetir. Aquesta és la tristesa més gran, la més gran que una mami pot sentir. Són moments que no vull que mai s’esborrin, que sé que portaré fins l’últim dia de la meva vida en aquesta terra. Escric tot això i la nostalgia m’arrossega a les immensitats de la meva tristesa, la més profunda. Ara, en aquests moments de record, no hi ha rabia, és anyorança, la meva eterna companya en aquests moments El meu cos et crida, et necesita tant amor. T’estimo Dunia, un petò fins al cel. La mami.