Entre notes musicals...

Avui, princesa, conecto amb les profunditats del dolor, aquell espai on entro i entro, dolor i més dolor, impregnant cada part del meu rostre d’un gust salat… les llàgrimes cauen sense parar i el meu cor no deixa de cridar el teu nom preciòs. Aquestes dates són estranyes, sembla que l’emoció aflori amb més intensitat. Allà on miro et veig… La teva carona es reflexa en cada rostre, en cada mirada. Aquest viatge és trist, no puc evitar-ho, perquè voldria que estiguessis aquí, compartint cada instant, cada moment. Són d’aquests espais del temps que l’emoció torna a ser com els primers instants, d’aquells que no deixaven pausa entre llàgrima i llàgrima. És una tristesa tan plena d’amor, princesa, tan plena de tendresa… Suposo que és aquesta la companya del dol que sempre romandrà dins el meu cor, aquest amor que sento acompanyat d’una anyorança tan enorme. Cançò que surt de les meves entranyes profundes, d’una mare que crida el teu nom en silenci. Petita dels estels, brilles amb tanta força que el meu voltant es converteix en un món on tot ets tu, on tot és Amor etern, tot està banyat d’un aroma màgic i infinit. I m’encanta deixar-me portar per aquesta sensació,  barrejar-me amb aquesta llum, perquè aleshores jo i tu som el mateix, jo i tu ens barrejem i som el mateix. M’has ensenyat a no ser, a desaparèixer… o potser és al revés, potser m’has ensenyat a ser, a conèixer aquesta altre part de mi que és tan lliure com el vol d’un ocell, tan lliure com el vent. Aquests dies enimig d’aquesta tristesa volo més conscient, sóc més cada instant, cada nota d’aquesta música que m’acompanya. Tu i els teus germanets sou un tressor molt profund dins el meu cor, us estimo!

El viatge per l'anyorança

I aquí segueixo caminant pel cami de l’anyorança… Miro enrera, diuen que ja han passat vuit anys d’aquell dia, d’aquell instant d’obertura a la vida i a l’eternitat. Recordo la teva olor petita, la suavitat de la teva pell, el color blau profund dels teus ulls de cel… Viatjo per un món de sensacions, tanco els ulls i torno a sentir-te… La sensació de tornar a reviure’t  és estranya, es barreja una plenitud infinita amb la tristesa de l’anyorança. Les dates senyalades et fan fer una parada en el temps i recorres amb el cor un passat que es fa present en l’instant… Dins meu sento les llàgrimes  ocultes , no manifestades, que el dia a dia deixen arraconades. Avui aquestes són alliberades princesa, les llàgrimes es tornen vives i plenes de tu, d’amor i de puresa. Amb el rostre ple de tu agraeixo portar-te tan a dins i celebro la vida. T’estimo princesa del meu cor

Consciència

Va ser aquell dia que vaig despertar! Un llamp de dolor va atravessar tot el meu cos, quelcom es va trencar a dins meu però al mateix temps alguna cosa despertava.

Tants anys convivint dins meu i ara, en el moment més trist i doloròs, el moment que s’emportava la meva petita filla, jo despertava…

 

Començava una etapa plena de llàgrimes, de crits que sortien de les meves entranyes, d’emocions desconegudes… Dies i més dies navegant a la deriva, enmig d’una tempesta que semblava que mai s’ havia d’acabar. Mirava al voltant, buscant que algú estimat em rescatés… A la nit al posar-me al llit demanava amb totes les meves forces que al dia següent despertés amb la meva filla al costat. Però no, al següent dia el malson seguia, el malson era la meva vida, no hi havia res pitjor que tornar a despertar, que tornar a començar el dia sense la meva petita…

 

Dies de continuus morirs i al mateix temps dies on vaig descubrir què era estar realment viu. Mai havia sentit la vida amb aquella profunditat. Era com si aquell dolor hagués obert un canal en mi que em conectava amb quelcom que anava més enllà. Em sentia tota jo, habitant cada part de mi, sentia cada llàgrima caure per la meva pell, sentia com la brisa del mar acariciava el meu rostre, sentia el crit desgarrant-me amb la seva força. Era conscient de tot, i em sorprenia… Enmig del malson de la meva vida em sentia viva, plena de mi, de l’Univers, de la meva filla… Sí, la meva filla. La sentia sostenint-me per no caure a l’abisme, sabia que ella em protegia de que la bogeria se m’emportés. Podia deixar-me portar pel crit de l’ànima, del dolor més profund, cridar i treure tot aquell foc que em cremava tota a dins, cridava amb la sensació que ella m’ajudaria a tornar, a tornar a la LLum… Sempre ella m’indicava quan ja n’hi havia prou i havia de tornar. Sé ara que això em va ajudar a curar-me, era necessari atravesar-me, era imprescindible perdre’m en el meu deliri per poder tornar a la vida algun dia. I sé que la meva dolça princesa va estar acompanyant-me des del silenci de l’eternitat.

Recordo aquella nit d’insomni, aquella sensació de por en lo més profund al tancar els ulls… No volia tencar els ulls, els meus dimonis eren allà esperant-me. En Cris ja dormia, descansava del seu dia i no volia despertar-lo. Estava sola amb les meves ombres. Aleshores, allà, en el meu silenci, vaig escoltar la calidesa de la Dunia que m’empentava cap a la finestra. Vaig obrir-la i allà estava la lluna tan preciosa parlant-me, acunant les meves pors. Vam estar conversant una bona estona i així la serenor va allunyar aquells dimonis i vaig poder tornar a tancar els ulls i volar al món dels somnis des de l’amor.

El dolor m’havia despertat d’un somni que portava visquent feia ja anys… Però des de quan, quan m’havia quedat adormida, quan havia deixat de viure i sentir amb aquesta intensitat, amb la intensitat d’un nen… Potser havia estat tan lenta que no m’havia adonat. Crèixer, deixar de ser nen, convertir-se en un adult seriòs, un adult amb responsabilitats, que deixava els somnis a un costat, un ser que a poc a poc deixava de palpitar amb la vida i s’anava adormint… Ara el dolor em despertava, de cop altre cop viva, però ara per a què, si la meva filla no hi era… Estava enfadada, volia recuperar la meva quotidianitat amb la Dunia amb aquest amor que sentia… Tot el que tenia, tot i la sensació de no haver-ho viscut amb tots els meus sentits… I com m’enfadava això i quina impotencia de no poder fer tornar el temps enrera…

Ara sé que aquesta conciencia és un regal de tot el succeït, aquest despertar, aquest naixament és una nova oportunitat de VIURE amb tots els sentits, amb tot l’Amor infinit brotant per cada cèl.lula que habita en aquest cos. Per això estic agraïda, perquè sento la Vida… Petita t’estimo cada dia més!!

Nous sentits, nous camins

Amb la teva mort el meu món va quedar totalment destruit, va quedar fet bocinets… Va ser com una explosió on tot el que havia construit durant tota una vida va deixar de tenir sentit i significat per mi. De cop, un llamp em golpejà l’ànima i em deixà un món trencat. Com continuar la vida si ara ja no et tenia al meu costat? Com continuar aixecant-me cada matí si ja res tenia sentit? No entenia què havia passat, era un malson massa gran per ser veritat, … Em sentia enfadada amb la vida, no entenia per què m’havia jugat aquesta carta. Vaig perdre la confiança en la vida, i el sentit del meu món. Res quedava en peu, mirava a dins meu i tot era destrucció i desolació. Com començar a reconstruir totes les peces fragmentades, per on començar… Hi havia molta feina, i no sé com, però vaig començar. Vaig començar a reescriure la meva història, a reinventar nous significats , a posar nous sentits als meus dies. Es diu ràpid petita, però ha estat una tasca llarga i difícil, una tasca, però, que sempre ha estat envoltada d’una llum plena d’amor, el nostre amor, princesa. I suposo que és aquest el que m’ha donat la força per arribar a on ara em trobo, a un instant ple de tu.

Avui comparteixo aquesta lletra d’una cançò que em va acompanyar amb tot el sentit de cada paraula, de cada silenci, en ns instants on no va quedar res en peu…

“… todas las palabras que te quiero decir se me rompen enseguida. No me quedan flores, me arrancaron la raiz, me pisaron las semillas. Me di cuenta tarde que te perdí por pensar que te tenía… Y vuelvo a ser un loco para sobrevivir a la locura de la vida… Déjate llevar si el alma te lleva, duele el corazón cuando te lo dejas, cerca del final, donde todo empieza…”



L'amor

En la vida ens hem d’afrontar a grans reptes i moltes vegades no estem preparats . La mort d’algú important en les nostres vides, potser alguna malaltia, una separació … Ens submergim en una tempesta on no veiem el final i sembla que mai hagi de sortir el sol. Naveguem tantes vegades a la deriva, tantes vegades sentint que alguna ona gegant ens ofegarà amb la seva força… Però sempre, fins i tot en aquests moments, hi ha alguna cosa que et salva, alguna llum que et fa sobreviure… La llum de l’amor, la gran esperança. L’amor que, passi el que passi, sempre hi és, que per molt difícil que sigui el repte, “la prova”, la circunstància que ens toqui viure, sempre ens emplena de força i esperança i ens fa ballar la música més preciosa, encara que sigui enmig del més profund dolor. El dolor forma part de la vida i és important acceptar-lo, escoltar-lo i abraçar-lo. És necessari viure’l amb tot el cos i amb tot el cor per poder un dia deixar-lo enrera i seguir el camí i renèixer. Un dolor il.luminat per tot l’amor del que també forma part, perquè al fi i al cap el dolor és una expressió d’amor.

Sento que, passi el passi, sempre hi ha aquest tressor que m’acompanya. L’amor còsmic, l’amor infinit, d’allà on tots venim, allà on tots anem.

Petonets fins al cel amor.

El per què de la teva partida...

Avui, parlant amb una amiga, ha sortit aquesta qüestió: Vull saber què s'amaga darrera la teva partida?, també podria ser Venies amb alguna missió especial? o Amb la teva mort, seguies algú del passat?

Són tantes les preguntes i les possibles interpretacions del per què de la teva partida, de la teva mort. .

I, saps amor, no m'importa, és una pregunta a la que no necessito donar resposta, no vull dedicar la meva vida a buscar quin sentit té...

Em quedo amb aquest gran amor que sento i del que tu formes part,

em quedo amb les paraules que em susurraves al cor en nits oscures "Tot està bé ,mami",

em quedo amb tot el que m'estàs ensenyant dia a dia,
em quedo amb el tressor dels teus records d'una vida,
em quedo amb un avui ple d'esperança i llum,
em quedo amb el món màgic on et puc acariciar, besar, abraçar, on caminem descalces sobre l'herba humida, on em cantes belles melodies al oïde mentres intento dormir...
Em quedo amb això i amb tantes coses més que em fan sentir viva i tan plena de tu!
I no necessito més...

Sento que el meu cor em porta per altres camins, on el misteri es col.loca en un lloc tranquil dins meu, i em porta a viatjar per altres propòsits que sento plens de llum. Suposo que hi ha tants camins com persones i cadascú ha d'empendre el que li faci vibrar la pell, el cor i l'ànima.

Avui, entre aquestes paraules d'amor t'abraço,

en el silenci que s'amaga darrera de cadascuna..

T'estimo princesa!!!

Gràcies

El camí ha estat llarg. Tantes vegades sentint que no seria capaç de seguir. Les emocions em pesaven massa a dins el meu cos. Van ser dies, setmanes mesos... i anys molt difícils.

Ara miro enrera amb aquesta tristesa ,que ja forma part de mi, però que és portada amb un sonriure d'amor, de saber que, a pesar de la fragilitat de tot plegat, hi ha esperança, hi ha vida, hi ha somnis, hi ha AMOR. I des d'aquest lloc d'agraïment porto a totes les persones que m'han acompanyat durant aquest viatge de retrobament amb mi mateixa, aquest viatge que va començar el dia de la teva partida, de la teva mort. Aquestes ànimes que em van ajudar a encendre la llum quan aquesta s'apagava per la forta tempesta, que em van donar la mà quan em perdia entre les meves ombres, que em van regalar abraçades de sosteniment per poder plorar. Sense aquestes grans persones sé que no hagués pogut arribar allà on sóc avui,  desperta, viva i disfrutant de cada instant de mare i persona...



Llàgrimes de cel

Petita meva, avui escric des de la tristesa, des de l'anyorança de no sentir la teva pell suau,

de no olorar el teu cabell. Torno a sentir la teva absència clavada dins el meu cor i m'enfado per no veure't crèixer, per no tenir-te al meu costat. Sóc conscient que aquests dies formen part de la meva vida, que hi ha dies on sento amb més intensitat el dolor... Els accepto, els abraço i els ploro. Em deixo portar per aquesta sensació i ... ploro. Les llàgrimes sempre m'ajuden a netejar, a transformar l'enfadament amb tristesa, que sempre és més dolça de portar. Ja portava uns dies que una sensació desagradabla rondava a dins meu, dies de falta de conexió amb mi mateixa, d'allunyament de la meva essència. Quan estic així és que hi ha quelcom que s'ha remogut a dins. Però moltes vegades no tinc aquest espai d'introversió per parar i escoltar-me, d'aturar-me per esbrinar què ha passat. I així passen els dies, però la sensació no marxa, i el malhumor segueix acompanyant-me. Fins que ja no puc més, i m'obligo a fer una parada, un temps per explorar. I així descobreixo que hi ha hagut alguna circunstància que m'ha tocat a dins, i ha penetrat en el meu inconscient. Important fer-la conscient per transformar-la. Aquesta energia negativa, enfadament amb la vida queda convertida en llàgrimes que depuren i em netegen per dins. Així em sento més lleugera i torno a mi... i torno a tu!  T'estimo princesa del meu cor.

Agraïment..

Aprenc a ballar la música del vent mentres escolto el teu sonriure dins el meu cor... Quin gran regal princesa, has despertat una estrella dins meu que em fa vibrar tota mi. Camino més present, més conscient de cada pas i em sento desperta, viva... Segueixo les senyals que el meu cor percep, i vaig descobrint més i més colors, més i més amor. Gràcies per omplir cada part de mi, gràcies per fer-me sentir tan a prop teu. T'estimo princesa, princesa del meu cor.

La Mort

Què passa amb la mort? Per què ens fa tanta por aquesta paraula? Per què vivim com si no existís?

Petita,  sembla que ens hem creat un món on aquesta paraula queda al marge de tot i lo increible és que és lo més cert que tenim, que algun dia tots ens hi haurem d'afrontar. Potser si la tinguessim més en compte, potser si la miressim de cares ens adonariem que no som immortals, i valorariem més els nostres dies. Potser revisariem la nostra vida i escolliriem només lo que fos autèntic, lo veritable, i fariem dels nostres dies un regal...

La mort d'un esser estimat fa que ens plantegem la vida, i això és una nova oportunitat per reiventar-nos, és tornar a néixer i donar un sentit a tot i caminar més lleugers fent volar tot allò que no ens serveix...

T'estimo petita dels estels, avui i tota la nostra eternitat...

Fent neteja

Dunia...

El viatge no té fi, camino i pas a pas vaig fent més camí...

Avui vull fer neteja, és d'aquells dies que posaria tot allò que em pesa a l'ànima enmig d'aquesta tramuntana perquè s'ho endugui tot... He acomulat dins meu tot una sèrie d'emocions negatives, d'imatges, de sensacions, que m'han acompanyat durant un temps i m'han complicat molt el VIURE.

Avui cinc anys després vull deixar anar tot allò que no m'ajuda, vull caminar més lleugera, vull fluir com l'aigua del riu, vull dançar la melodia del vent...

Vull sentir-me  LLIURE i  volar més aprop teu. Bufa princesa i ajude'm a posar llum i serenor al meu cor, bufa ben fort amor...

el meu paradís

Fa uns dies vaig trobar aquesta imatge, i per mi no és una imatge qualsevol...

Quan vas deixar aquest món, quan els meus ulls físics van deixar de veure't, el món se'm va caure, res tenia sentit si tu no hi eres... Recordo aquella sensació perquè se'm va quedar marcada a l'ànima. Un buit que omplia tot el meu cos, un buit que m'oprimia el pit i no em deixava respirar. Aquella sensació era insoportable! Poc a poc em vaig adonar que si tencava els ulls i deixava que el meu cor mirés, si em deixava portar pel nostre amor, podia veure't, podia tocar-te, podia sentir-te... Aquests instants eren un paradís en aquell desert, era color en un món fosc.

Aquesta imatge m'ha acompanyat en el meu món interior, una imatge que m'ha ajudat a seguir caminant, una imatge que ja sempre més port amb mi. Vaig obrir una porta, una porta a l'esperança, a un món on tot és possible, on la mort no és el final de res...

un petò princesa dels estels