Dimarts...

Hola amor! Escriure en aquest blog s'està convertint en una necessitat, igual que fer el diari. és una manera de sentir-te molt a dins, de seguir en contacte amb tu, parlar-te em fa bé, encara que la majoria de vegades ho faig amb llàgrimes als ulls i amb una anyorança eterna. Avui és dimarts princesa, el dia que vàres escollir per marxar. Els dimarts sempre més seran dimarts, és inevitable. Dimarts 15 de gener és una data que no podré oblidar mai, avui ho faig amb dolor, potser també amb desesperació per sentir que aquest dia ens van separar físicament una de l'altre. Potser en algun moment aquesta sensació pugui deixar pas a una de més dolça i pensar en aquest dia com l'escollit per marxar a un món millor, un lloc màgic on només els sers més purs poden arribar-hi. Però suposo que és molt d'hora, el dolor té una intensitat forta, desgarradora i sento que l'haig de deixar ser. Em deixo portar com una ona enmig d'una tempesta de mar, d'aquí a allà, amunt i avall. Tinc l'esperança que un dia el sol surti i pugui calentar aquest cos ara cansat i dolorit. Gràcies mami, per tenir-nos paciència, per seguir enviant-nos aquest amor. T'estimem molt i molt i no t'oblidem ni tan sols un segon. sempre, els papis.

Gracias Dunia!

Hola papi, han pasado tres meses y doce días, que no puedo secar tus lágrimas, escuchar tu voz, leerte el cuento de Callou, acostarte, armar un puzle, prepararte el desayuno,... tantas cosas, Dunia. te estraño mucho, ratita. Hoy solo quiero darte las gracias por todo. Sí, papi, por todo.Gracias por enseñarme lo que es el amor más puro, gracias por eneñarme a subir al tren de la vida, gracias por enseñarme el sentimento de ser padre, a crecer con valores, gracias por elegirnos como papis, por haber compartido tantos momentos lindos, gracias por hacerme valorar una sonrisa, un llanto, un grito, y la esencia más pequeña de esta vida, gracias por enseñarme a sentirme vivo, gracias por hacerme caminar por otros senderos. Gracias por ser mi guia, gracias por estar a mi lado, gracias por escucharme. No me olvides nunca hijita mía. Siempre estarás en mi, tu papi.

Un dia a la neu!

Recordes aquest dia, amor? Va ser l'última excurssió junts, tots tres. Ho vam passar tan bé! Vam estar passejant pel poblet, Set Cases, i el papi et va portar a veure les vaques. Et podies passar hores mirant-les. Després vam anar a veure el tió. Vas al.lucinar quan el vàres veure, perquè tu en tenies un igual a casa! Després vam anar a tocar la neu, la teva primera vegada. Vam disfrutar molt, veient com descubries la seva fredor, la seva textura. Després algú va deixar un trineo abandonat, va ser un regalet de la vida. com vas disfrutar, princesa! Ara començo a disfrutar amb el record, saps que a vegades, em fa massa mal i no el puc retenir gaire estona. Espero que el temps m'ajudi i pugui tornar a viure aquests moments amb el mateix amor viscut, amb el que et mereixes ser recordada. Només et demano que ens tinguis paciència, que no pateixis si ens veus plorar, cridar. És l'únic camí que coneixem per arribar a sentir-nos en pau, treure aquest dolor cap a fora. T'estimem molt, molt. Els teus papis...

Records...

Un nou despertar, amor, amb aquesta angoixa, amb aquest buit que em recorda que no hi ets físicament, que ja no puc escoltar el teu preciòs sonriure. La meva ànima no para de plorar, ara en silenci, sense que ningú s’adoni del que passa dins meu. Passejo pel mar amb aquesta tristor, recordant moments feliços, viscuts juntes. Recordo un dia que et vaig posar a dormir amb les sabatilles posades i tu em vas dir…. Mami (i rient d’aquella manera tan teva i inocent, em senyalares les sabatilles), i totes dues ens posavem a riure i jo et deia… quina mami més despistada. M’agradava veure’t riure, mirar-me d’aquella manera tan dolça. També recordo quan sorties de la dutxa, sempre em deies…tinc fred… perquè jo t’abracés amb la toballola. I ho feia, m’encantava fer-ho. T’envoltava amb tot el meu amor, amb tota la tendresa que et podia demostrar. T’agafava enrotllada amb la toballola i et portava al sofà . Tu volies que abans de res et tingués abraçada una bona estona i que et parles i et cantés. Així ho feia jo molt feliç. Et cantava el noni noni, que ens vàrem inventar totes dues. Recordo aquests moments amb una anyorança massa gran, perquè sé que no es tornaran a repetir. Aquesta és la tristesa més gran, la més gran que una mami pot sentir. Són moments que no vull que mai s’esborrin, que sé que portaré fins l’últim dia de la meva vida en aquesta terra. Escric tot això i la nostalgia m’arrossega a les immensitats de la meva tristesa, la més profunda. Ara, en aquests moments de record, no hi ha rabia, és anyorança, la meva eterna companya en aquests moments El meu cos et crida, et necesita tant amor. T’estimo Dunia, un petò fins al cel. La mami.

Un dia al Cap de Creus!

El diumenge el papi i jo vàrem anar a fer una petita excursió al Cap de creus, la primera des de que vas marxar. En aquest indret tan màgic hem viatjat tots tres i hem estat junts, com quan venies amb nosaltres. Les gavines han estat complices de la nostra trobada, només elles sabien d’aquest viatge interior que transcorria a dins nostre amb el fi de trobar-te. Aquelles magestuoses roques, aquell cel del color dels teus ulls, aquelles onades ens han ajudat a fer aquet viatge, ens ha ajudat a sentir-te ben a dins. Ens agradaria que es repetís, que et poguessim sentir amb nosaltres allà on siguem. Segur que sí, que ens ajudaràs a fer-ho i seguirem compartint llocs, experiències, sempre amb tu, sempre..

Un nou dia!

Un nou dia, aquesta anyorança que sembla que creix i creix. Cada dia et trobem més a faltar: el teu sonriure, la teva mirada dolça, la teva veu que era com una melodia en les nostres vides. La teva partida ens ha deixat un dolor mai sentit, un dolor desgarrador en l'ànima. No entenem què ha passat, no entenem perquè has marxat tan ràpid, sense avisar. Voldriem saber de tu, si algú ens pogués dir si estàs bé. Si et cuiden allà on ets ara, si pogués saber que això no s'acaba aquí. Vull fer cas al cor, ell és qui m'ajuda a sentir-te, a sentir-te molt a dins; és ell qui m'ajuda a despertar al matí i ser capaç de viure un nou dia pensant que estàs bé, que ets feliç, que no pots patir. Vaig llegir a uns pares que deien que sentien el seu fill com si hagués marxat a un país llunyà i que un dia es trobarien i tornarien a estar junts. És així com ho sento, que ets en un lloc màgic, envoltada de l'amor més profund i pur i que ens esperaràs a que un dia arribem i seguir tots tres junts per tota l'eternitat. T'estimem, princesa, cada dia més i més.

Les teves primeres tres horetes!

Diuen que quan veniu al món porteu un secret a dins, dins el cor; i és per això, que teniu els punys tencats, per guardar-lo per sempre més. Tu mai el vas deixar marxar, la teva puresa i magia et va acompanyar en la teva vida entre nosaltres, dos anyets i mig que han marcat els nostres cors. Un petò fins al cel! Els teus papis.

Hola princesa...

Avui és dilluns i volem començar aquest espai d'amor compartint amb la familia, amics i noves persones que entren a formar part de a nostra vida. Has estat dos anys i mig entre nosaltres, un temps massa curtet, però han estat els més feliços, envoltats d'aquesta magia teva que ens feia dançar una música de l'amor més pur. Avui no vull que siguin paraules tristes, vull que sigui un inici de alguna cosa més creativa, amb tristesa i dolor, però amb un amor que creix i anirà creixent dia a dia. T'estimem princesa, molt i molt. Amb llàgrimes als ulls et diem, vola, Dunia, vola i sigues feliç! i cuida els teus papis!!