Aquella tarda de gener...

Aquests dies tinc la necessitat d'escriure molt sovint (encara que moltes vegades queda en la nostra intimitat), de posar paraules a emocions que em desborden per dins. Potser és el canvi de temps, l'arribada de la fred, de records d'un hivern gelat. L'hivern em porta masses records, aquesta sensació de fred que un dia gelà el meu cor, el dia escollit per la teva partida. La fred d'una tarda de gener, d'un instant gravat en la meva memòria, que cada dia recordo, intentant posar llum, la llum de l'amor Universal, l'amor que et va venir a buscar, l'amor del que ara formes part. Suposo que és per això que tantes vegades em ve a trobar; deu ser que la meva ànima vol canviar el color al record d'aquest dia; vol canviar aquesta fredor per una sensació de càlida tendresa; potser vol que ho miri amb els ulls de l'esperit. Sí, alguna vegada he aconseguit sentir aquell instant des de l'ànima. La primera vegada va ser a casa, escoltant una cançò. Aquella melodia em va fer volar al moment d'aquella tarda en que vàres deixar el teu cosset per volar com una bella papallona. Escoltant aquella cançò vaig viure aquell dia des d'una altre dimensió, la dimensió de l'esperit. Vaig sentir com les nostres ànimes es despedien, sapiguent que en un petit instant ens tornariem a trobar per seguir el camí en l'eternitat... Vaig sentir la llum que et venia a buscar. Sentada en el sofà de casa no podia deixar de plorar, eren llàgrimes purificadores, llàgrimes d'esperit. Aleshores vaig intuir que aquesta era la realitat que s'amagava darrera de tot aquell escenari tràgic. Els ulls de l'esperit...

Princesa no deixaré de caminar, encara que la fred em geli els peus a vegades, encara que les tempestes no em deixin veure el camí... Caminaré per anar netejant les parts fosques de la meva ànima, per anar apropant-me a tu i a la teva puresa. T'estimo...