Mai més o sempre...

L'última vegada que vàrem anar a la Fundació amb els pares vàrem compartir, com sempre, les nostres emocions, aquelles més amagades, aquelles que no surten cada dia. En la terapia de grup parlàvem del MAI MÉS. Recordo aquest MAI MÉS del principi, recordo com aquestes dues paraules juntes produien un encongiment del meu cor, un nus a l'estòmeg. No m'entrava al cap que no et podia tornar a veure, a tocar, a olorar, a besar, a abraçar-te, a preparar-te l'esmorzar, a banyar-te, a portar-te al cole, a tantes i tantes coses... I no podia fer res per tornar enrera. Sentir aquest mai més em generava una impotència tan enorme. I si sortia corrents pel bosc, potser et trobaria entre els arbres... i si anava a la guarde, potser estaves entre els teus companys... El meu cap navegava per altres móns fantàstics on tot era possible. Però després quelcom màrrosegava a la realitat, al malson en que s'havia convertit la meva vida. MAI MÉs em destroçava per dins, em feia perdre el cap...
El temps i el teu amor infinit han transformat aquest MAI MÉS . Sí, el temps m'ha ajudat a anar acceptant la vida. He necessitat dies i dies de viure el dolor, de sentir-lo, de cridar-lo, de plorar-lo. Dies i dies de viure el malson amb totes les parts del meu cos. Acceptar que res tornaria a ser com abans, acceptar que començava una altre vida, acceptar que ja no necessitaves el teu cosset per seguir el camí de l'amor, acceptar que tenies el teu propi destí... En tot això, en tot el procès de viure aquest dolor, no has deixat mai de fer-me sentir la teva companyia, sempre he escoltat la teva veu en moments que creia no poder més, la teva veu em susurrava al cor que l'amor era més fort, que tu eres amb mi,... Sempre t'he sentit caminant amb mi... I així, acceptant i acceptant, entre núvols del teu amor, vaig anar convertint aquest MAI MÉS en un SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE... Sempre juntes, sempre amb mi...
Allà, a la Fundació, entre mirades d'empatia, de tendresa, els pares compartiem aquest procés. Sembla ser que molts de nosaltres hem convertit el MAI MÉS en un SEMPRE...
Sens dubte, jo em quedo amb SEMPRE princesa, sempre juntes durant tota l'eternitat.
T'estimo...

Aquella tarda de gener...

Aquests dies tinc la necessitat d'escriure molt sovint (encara que moltes vegades queda en la nostra intimitat), de posar paraules a emocions que em desborden per dins. Potser és el canvi de temps, l'arribada de la fred, de records d'un hivern gelat. L'hivern em porta masses records, aquesta sensació de fred que un dia gelà el meu cor, el dia escollit per la teva partida. La fred d'una tarda de gener, d'un instant gravat en la meva memòria, que cada dia recordo, intentant posar llum, la llum de l'amor Universal, l'amor que et va venir a buscar, l'amor del que ara formes part. Suposo que és per això que tantes vegades em ve a trobar; deu ser que la meva ànima vol canviar el color al record d'aquest dia; vol canviar aquesta fredor per una sensació de càlida tendresa; potser vol que ho miri amb els ulls de l'esperit. Sí, alguna vegada he aconseguit sentir aquell instant des de l'ànima. La primera vegada va ser a casa, escoltant una cançò. Aquella melodia em va fer volar al moment d'aquella tarda en que vàres deixar el teu cosset per volar com una bella papallona. Escoltant aquella cançò vaig viure aquell dia des d'una altre dimensió, la dimensió de l'esperit. Vaig sentir com les nostres ànimes es despedien, sapiguent que en un petit instant ens tornariem a trobar per seguir el camí en l'eternitat... Vaig sentir la llum que et venia a buscar. Sentada en el sofà de casa no podia deixar de plorar, eren llàgrimes purificadores, llàgrimes d'esperit. Aleshores vaig intuir que aquesta era la realitat que s'amagava darrera de tot aquell escenari tràgic. Els ulls de l'esperit...

Princesa no deixaré de caminar, encara que la fred em geli els peus a vegades, encara que les tempestes no em deixin veure el camí... Caminaré per anar netejant les parts fosques de la meva ànima, per anar apropant-me a tu i a la teva puresa. T'estimo...

Gris i fred

Un dia d'hivern, la fredor arriba fins el meu cor, sento la teva absència física, se'm clava a dins, ploro de dolor... Avui tinc ganes de mirar-te, avui tinc ganes de tocar-te, de besar-te, d'abraçar-te. Avui és un dia difícil, avui t'anyoro massa.

La grisor del cel ha conquistat la meva ànima, sento fred, sento com les fulles del meu arbre interior cauen i em deixen nua, i sento fred...

Dies grisos, quants encara em venen a trobar... Dies grisos en que l'energia del meu cos s'esfuma com si fos un núvol, marxant cap a l'hortizó; dies en que no tinc forces per fer sortir el sol; dies d'hivern gelat; dies d'absències i tristeses...

Abraça'm amor, amb una bonica melodia, amb una bonica cançò. Abriga'm amb la manta del nosre amor...

T'anyoro princesa del cel,

t'estimo fins a l'infinit...

Els records

Princesa del meu cor...

Molt sovint tanco els ulls i viatjo en el temps, pujo d'amunt la lluna viatjera i ella em porta d'excursió pel meu interior a la recerca de records. Viatjo en el temps intentant no oblidar, gravant en la memòria tots els moments viscuts amb tu. Diuen que el temps és un enemic per la memòria, que amb els dies i dies els records van perdent intensitat fins desaparèixer en l'oblit. No vull oblidar res, amor, res ... és per això que els vaig a veure sovint, perque no es sentin sols, perque sentin que són molt valiosos i lluitin per no desaparèixer...

Altres vegades són ells, els records, els que em venen a cercar a mi i aleshores viatjo entre la multitud deixant el món per un instant etern; alguna olor, una rialla d'algun nen, una expressió del teu germanet,...quelcom que em fa volar a altres temps, a altres vides on tu estaves present físicament. És un viatge que moltes vegades em desperta llàgrimes adormides, moltes vegades la meva ànima plora d'anyorança i el meu cor de mare crida per no tenir-te entre els meus braços. Altres vegades em sorprenc amb un sonriure infinit, ple d'amor...

Amor, sé que no només estàs en els meus records, perquè no ets passat. Ets present, però com a mare necessito guardar en la caixeta màgica el tressor del teu pas per la meva vida...

T'estimo molt...

Una tarda de tardor...

Avui és un diumenge d'hivern, el cel està pintat de gris i els núvols deixen caure una fina capa de pluja, d'aquella que quasi no veus, però que sents com et va mollant poc a poc, amb una suavitat que semblen carícies celestials A mi màgrada tencar els ulls i imaginar que ets tu qui em toca, la que em besa amb els seus llavis suaus el meu rostre... I qui em pot dir, princesa, que no sigui així...

Avui la tarda invita a fer un petit foc i deixar-nos sentir la seva escalfor. Són els primers focs i es gaudeixen molt, tot i que sempre ens acompanya una eterna melancolia. Al papi i a mi ens agrada posar-nos davant el foc i deixar els nostres ulls immersos en les infinites formes que agafa, ens passem molta estona en silenci, viatjant cadascú pel seu món, pensant en tu, vagant, flotant en móns fantàstics. De tant en quant mirem per la finestra per veure si plou, si tot segueix allà, si res s'ha mogut en l'espai etern que hem quedat absents.

El petit es desperta, deixa el món dels somnis. Es deixa sentir un crit d'avís: ei, papis, veniu a buscar-me... Tornem a la vida, el peque ens ajuda a fer-ho. Comença a cridar la nostra atenció portant-nos joguines on estem sentats. Li agrada molt la companyia. Ara el foc queda al fons de l'escenari, però la seva companyia segueix essent molt càlida.

Miro per la finestra , miro el foc, miro al teu germanet i sempre, sempre estàs tu princesa.

T'estimo.

La mami, en una tarda de tardor...

A la Fageda...

Avui hem anat a passar el dia a la Fageda, hem anat a buscar un lloc on poder sentir pau, un lloc on poder sentir la teva presència ben adins. És un lloc especial, la magia de la natura ho fa possible. Si et quedes quiet, si escoltes la música de l'entorn, pots percebre com les fades i els follets ballen entre les fulles d'aquests arbres majestuosos. Avui la teva escència ha volat amb les fades, avui, petita, has estat una fadeta preciosa que ens has acompanyat en tot el passeig, al costat del teu germà, el follet del bosc. M'he sentit tan bé que no volia sortir d'aquest món, volia quedar-me sempre més entre aquest paisatge, abrigada per les branques dels arbres, acariciada per les fulles de la tardor. Volia quedar-me una estoneta eterna i convertir-me en una fada i volar amb tu i que m'ensenyessis els racons secrets d'aquest bosc encantat, racons que els humans no veiem per la nostra ment racional. Poster la propera, avui el viatge ja ha estat meravellòs.

T'estimo.

A prop de tu...

Aquí sentada en aquest banc, mirant les muntanyes que et varen veure crèixer, em sento abraçada per elles, per tu. Les miro i em sento part de tot això, és un paisatge que el porto molt endins. Un paisatge que no és que em recordi només a tu, un paisatge que ets tu. La teva escència brilla en tota aquesta immensitat, en cada petit racò, en cada so, en cada petit animalet. La teva energia despren una música inconfundible, sé que ets tu la que dances entre els arbres, la que voles entre aquests núvols. M'agrada mirar am el cor obert, mirar i deixar-me porta per la magia del teu amor. En aquests instants deixo de ser jo per convertir-me en part de tu, i volem juntes, i som part de tot.

Gràcies per deixar-me les teves ales per volar. T'estimo.

Un nou camí, el camí cap a tu

El dia que vares empendre el gran viatge va començar una vida nova per mi. Un dolor desconegut, com un punyal, es va clavar en el meu cor produint una ferida sense fons... Enmig d'aquesta foscor pensava que em moria, no trobava sentit a res si tu no estaves amb nosaltres, si ja no compartiem l'aire que respirava... Aleshores vaig començar a buscar-te dins meu, a escoltar la teva veu en el meu silenci... Vaig començar sense saber-ho un nou camí, el camí que em porta a tu, el camí que m'apropa a l'amor infinit. Dins meu, en el meu petit espai infinit hi continues estant, brillant amb tanta intensitat. Tu m'has ensenyat una altre manera de mirar, mirar dels ulls cap endins, aquí hi és tot. Un nou camí, el camí cap a tu...

El mateix vol

Amor del meu cor, amor pur, amor etern... Sí, princesa, ets tot això per mi, la meva força celestial, el meu àngel... Et diria tantes coses, ets tan important en la meva vida. M'ensenyes cada dia, a cada segon, una nova manera d'estimar, de sentir. Caminem en el mateix vol, el mateix viatge.

Ara no et puc veure com abans, no et puc pentinar els teus cabells suaus, no puc endinsar-me en els teus ulls blaus... no puc fer-te de mami, com faig amb el teu petit germanet. Però estic aprenent una nova relació amb tu ,tot i que em costa acceptar la que he perdut. Aprenc a seguir en contacte amb tu, a fer crèixer el nostre amor a cada nou instant, a crear una nova manera de sentir-nos, de volar plegades. Et porto tan a dins, ets part de mi, Dunia.

M'agrada mirar a l'Aniol, el miro i m'emociono al veure com descobreix el món, els ulls em ploren però no de dolor, ploren perquè sento la vida, sento tant d'amor princesa...

Us estimo moltíssim...

Seguir caminant...

Amor, princesa del meu cor...

Quan i quan de temps de no passar per aquest raconet, el nostre raconet. I, per què avui, per què aquesta nova energia per tornar a escriure? No ho sé, segueixo una corrent d'amor que m'ha fet posar davant l'ordinador.

La vida ha continuat des de l'any 2008, un any que mai oblidaré, un any en el que vaig descubrir les profunditats del dolor. Però aquest any, l'any que vas emprendre el vol cap a l'infinit, va ser també l'any en que l'Aniol va començar a formar part de les nostres vides, el teu petit germanet. La vida no es para.

Dos anys i mig des d'aquella tarda, dos anys i mig... i aquí seguim, pas a pas, caminant, amb els peus massa cansats a vegades, però la teva magia fa que seguim endavant, que tornem a trobar el rumb quan naveguem a la deriva sense direcció... Segueixo la teva puresa, el teu amor... aquest és el camí que he emprés i que ja no deixaré fins que ens tornem a trobar.

Gràcies per haver format part de les nostres vides, gràcies per continuar el camí amb nosaltres i ser la nostre mestre, gràcies princesa del cel...