Els dies passen!

Hola nineta! Aquí, en aquesta part de l’univers, diuen que el temps passa. Van passant els dies, les hores,… i jo no ho entenc, perquè per mi el temps s’ha aturat des del dia que vas marxar físicament del nostre costat. La vida s’ha congelat, en aquell instant tot va perdre el sentit. Ara sempre més ara, amb aquest buit que acompanya les meves passes. Miro al meu voltant i tot segueix un ritme, en canvi jo…. Només soc capaç d’observar des de fora, sense entendre quin és el misteri que amaga tot plegat. Les llàgrimes són les meves eternes companyes, que em recoden el que ja no puc fer amb tu, el que tu ja no pots fer. M’he convertit en un ser passiu, que mira per la finestra com la vida transcorre allà fora. Jo i tu, princesa; tu i jo…, és el meu petit univers, i el papi, també sempre el papi. Aquest aïllament no em fa mal, pel contari, el busco ara per sentir-me més a prop teu, per aprendre a sentir-te ben a dins, per trobar una mica de pau en aquesta oscuritat. En la soletat impregnada de llàgrimes et trobo, et sento. Amb tu, però sense tu,… Què estrany! Sense el teu cos petit, sense la teva mirada inocent, sense la teva veu dolça, … però sempre amb la teva escència.
Diuen que fa quatre mesos que has marxat, això són molts dies. Però sembla que fos ahir quan encara eres al nostre costat il.luminant cada matí amb el teu sonrire. Sembla que fos ahir quan encara jo tenia una vida, una vida amb tu, una vida amb il.lusions i somnis. Ara em queda tornar aprendre a viure, una nova vida. I miro enrera i sento que hi ha una separació entre la vida amb tu i la vida en que no hi ets físicament. Dos vides tan diferents!
Suposo que també per tu deu ser diferent. Magradaria tant saber de tu, qui et cuida? Qui t’envolta de petons i abraçades? Com deu ser el lloc més màgic, potser tots els sers de llum us abraceu, us ompliu de l’amor més pur i així no ens trobeu a faltar tant. Nosaltres aquí encara hem d’aprendre molt, amor! Potser si ens estimessim més entre tots podriem sentir-vos més a prop, potser les nostres vibracions serien tan pures com les vostres i podriem estar en contacte més directe. Saps, és un dels meus propòsits, petita; convertr-me en un ser amb més amor, amb més pau, potser serà el camí que m’aproparà a tu, al teu amor, a sentir-te més a dins. M’agradaria aprendre a meditar. Saps que abans de que marxessis físicament d’aquest indret anomenat Terra, ja tenia ganes de fer-ho, aprendre a conectar amb mi mateixa, amb el meu silenci. Ara encara ho sento més, ho sento com una necessitat. En aquest silenci sé que et trobaré. Les nostres llums podran retrobar-se i viatjar una estoneta eterna pel cosmes o per on sigui. Potser podrem jugar una estona amb els estels, potser em puguis presentar als teus nous amiguets: l’Ainoha, en Victor, en David , en Marc. La Sandreta de Cadaqués em diu que a en Marc li agrada molt jugar amb els més peques, segur que ja us heu trobat!
Princesa, segueix brillant com ho fas, amb aquest amor tan pur, amb aquesta màgia que fa que ens bategui el cor, que fa que ens mirem el cel amb uns altres ulls. Un petò fins al cel per tu i per tots els teus amiguets!