El teu amor...

Amor, després de fer l'anterior entrada he estat remenant fotos i m'he inundat de la teva tendresa, de tots els meravellosos moments que ens has regalat. No he volgut que només la tristesa sigués la protagonista avui, perquè darrera la tristesa i el dolor més enorme, hi ha l'amor més gran....El teu amor ens ha canviat la vida, conèixe't ha estat el més meravellòs que mai ens ha passat. Tu ens has despertat una part de nosaltres que desconeixiem, l'amor més gran i pur sentit. Gràcies per haver-nos escollit per ser els teus papis, gràcies per haver-nos regalat els anys més preciosos de la nostra vida. Gràcies.... Estem tristos per no tenir-te com voldriem, però no canviariem el fet d'haver-te conegut, d'haver estat els teus papis... El teu amor és més gran que tot el dolor que es pugui sentir...

Vull regalar-te unes paraules que m'han arribat a les meves mans...

A lo largo de mi existencia YO siempre creí que te había amado Hija mío…

• Creí que te había amado…porque estabas presente.

• Porque sin darme cuenta pensé que te poseía.

• Creí que te había amado…porque recibía mucho con solo verte.

• Y porque justificabas gran parte de mi vacío existencial y mi soledad.

• Creí que te había amado…porque me veía a mi mismo en ti.

• Creí que te había amado…porque eras mi hijo y era imposible el no hacerlo….

• Creí que te había amado…por muchas razones…

Pero hoy… realmente vacío y desnudo en mi interior… Me propongo y decido que puedo amarte de verdad… Amarte de otra forma más auténtica. Amarte y continuar brindándote mi amor porque aun estoy en esta vida y estoy de pie frente a ella… De pie…aunque mi corazón algunas veces flaquee… De pie aunque algunas veces este cansado… De pie aunque no crea ya en efímeras ilusiones… Pero a pesar de todo y por todo ello decido amarte…

• Amarte…aunque no estés presente.

• Amarte aunque no te posea en apariencia.

• Amarte aunque no pueda oírte.

• Amarte aunque no pueda verte.

• Amarte sin esperar nada de ti.

• Amarte hijo/a porque soy conciente de tu regalo en mi vida a pesar de tu ausencia.

• Amarte porque ahora crezco concientemente a través de ti en mi interior.

• Amarte porque ahora más que nunca me he dado cuenta de que eres mi hijo para toda la Eternidad y que no me importa para poder amarte el que estés o no estés físicamente a mi lado. • Amarte por todo y por mil cosas más que no se expresarte.

• Amarte hijo y darte la libertad en este instante para no encadenarte al absurdo de la posesión.

• Amarte dándome la libertad ahora mismo de vivir lo que se me presente y lo que decida vivir, liberándome de la culpa y del absurdo de reclamar lo imposible.

• Amarte Incondicionalmente Hijo, Amarte por Amor simplemente. * * *

Boira en el camí...

Princesa del cel.... La boira fa uns dies s’ha instal.lat altre cop en el camí de la meva vida. Portava dies que caminava amb els ulls mirant el cel, observant i sentint la bellesa, la magnitud de l’univers. Han estat uns dies on he caminat entre núvols d’una tristesa dolça, no sentint el dolor que trenca l’ànima en mil troçets. Però ara, de fa uns dies cap aquí la vida m’ha rascat una mica el cor i ha tornat a surgir el dolor que atropella l’ànima i ara navego a la deriva, enmig d’una foscor ja coneguda. Els records tornen a venir a mi amb una intensitat que cremen, que em deixen sense respir. La desesperació de no tenir-te com jo voldria, els meus desitjos que no seran mai fets realitat, uns desitjos de la mare terrenal que soc en aquests instants Porto una maleteta sobre els meus hombros d ‘infinites llàgrimes, d’una pena que ha d’anar sortint, deixant espai perquè un dia el sol la ilumini, que tu la iluminis amb la teva llum. M’adono, princesa, de tot el camí que queda per fer, m’adono de tot el dolor que encara porto a dins meu. I no vull donar-li l’esquena, no vull portar a dins meu una falsa fortalesa. Si aquests dies estic malament és perquè encara el dolor té mil formes d’expressió, encara porto la maleta carrega de llàgrimes. No hi ha una dracera, no hi ha manera de buscar un camí més curt,… Els sentiments parlen, volen que els escolti, que els senti i que els deixi anar. Aquest deu ser el camí de l’acceptació, aceptar que res tornarà a ser com abans, ...

tu voles lliurement i jo no puc ni vull retenir-te. Vola princesa, aquest és el teu camí. Vola, el nostre amor no té fronteres, no té límits, jo t’estimo cada dia més.

A mi ara em toca viure en aquest hivern, amb l’esperança que sempre després d’un hivern ve una primavera… Bonica, t’estimo, t’estimo… Sempre amb tu, els papis.

Entre mil gotes de colors...

Hola princesa... Começo a escriure sense saber què et diré,només deixant-me portar per aquesta força inexplicable que m'envies des d'on ets ara...

Ahir varen fer sis mesos que vares marxar físicament del nostre costat, sis mesos sense abraçar-te, sense olorar el teu perfum tan especial, sense escoltar la teva veu. Quan t'anyoro princesa, quant... I per això no tinc la recepta, només sentir aquesta falta i abraçar-me al teu gosset, al teu guau guau que ara m'acompanya en les eternes nits, m'abraço a ell com ho feies tu, i sento que una part teva també és amb mi. Encara no he estat capaç de rentar-lo, i no crec que ho faci mai, tanco els ulls i oloro la teva escència, agafo la seva cueta com ho feies tu i així moltes nits em quedo dormida. Aquesta part és la més difícil , la necessitat de tenir-te entre els meus braços i sentir com et protegia. Ara les llàgrimes es fan presents, perquè l'anyorança és massa gran. No et posis trista princesa, només són llàgrimes dolces en recordar-te, en sentir-te...

Sé que no té perdut. cada vegada ho sento més, et sento més. Tu m'has obert la porta a aquesta altre dimensió de la que ho desconeixia tot, tu fas que viatgi sense necessitat del meu cos als llocs més màgics i més purs que mai hagués pogut imaginar. Parlo amb tu, tu em respons sempre amb una saviesa increible. Ets amb mi sempre, acompanyant cada nou passet, cada nou respir. Quan em sento sense ganes de seguir, ets tu qui em dius... ei mami, amunt, jo soc aquí, amb tu, recorda que no he marxat, només he canviat de forma... Aleshores en escoltar les teves paraules deixo el dolor desgarrador i impotent a un costat i torno a la vida per uns instants sentint com la vida és plena de coses meravelloses, de belleses que m'envolten i que encara et fan més present. Així cada dia són plens de nous despertars on vaig decobrint la magia que s'amaga darrera d'una vida que amb una simple mirada no té sentit. Tu m'ajudes a anar més enllà, més enllà del dolor, més enllà de l'anyoraça física. Cada dia un nou despertar.

*** Avui entre llàgrimes de pluja interior he volgut posar unes fotos on l'aigua i tu sou les grans protanonistes. Vols tornar a viatjar amb els papis a les Catarates?? Tanca els ulls, amor, i volem entre milions de gotes de colors... Fins aviat...

Envoltada de dos petits prínceps...

Bonica... L’estiu està resultant difícil. La gent es belluga molt ràpid, sembla que es respiri més nervi, a una velocitat que jo no soc capaç de seguir. Aleshores, em quedo al marge, amb el papi. Mirant, observant l’entorn, però sense ganes de formar part d’ell. És un aïllament necessari, perquè el nostre món s’ha fos en un instant i tornar a construir des de les cendres que ara queden és tota una feinada i requereix molta energia. Per això ens movem al ritme del nostre cor, amb suavitat, fent moltes parades. Parem, ens mirem a dins, i fem un passet més. No hi ha pressa, tenim tota l’eternitat per endavant. Des d’aquets aïllament trobem el silenci que ens cal per escoltar-nos, per saber què hem d’anar fent per tal d’anar sobrevivint. Sí, sé que hi ha gent que no li agrada aquesta paraula (SOBREVIURE), que li molesta, que no vol escoltar-la. Però és el que sentim a dins nostre, sobrevivim a les emocions tan desgarradores, a les emocions que ens han descobert una part de nosaltres que ignoravem, sobrevivim a una vida sense la teva presència física, sobrevivim perquè ningú abans ens ensenyà a com portar aquesta realitat. Sobrevivim ara, amb l’esperança de renèixer, és clar. Volem tornar a viure, amb més intensitat que abans, petita. Ho volem fer per tu, en honor teu, perquè el teu amor ens ha de servir per crèixer, per ser millors que abans. Però per que això arribi hem d’aprendre a tenir-nos paciència, a deixar que ara la tristesa parli, que a vegades cridi, que les llàgrimes siguin protagonistas quan elles volguin ser-ho. Així i només així podrem sobreviure i demà tornar a viure. Gràcies una vegada més, princesa. No em cansaré mai de dir-t’ho. Ets tu qui ens ajudes a despertar-nos cada matí, ets tu qui fas possible que el nostre amor creixi cada dia més. Petonets, milions de petonets de colors, que viatgin fins on ets tu. Ells saben el camí, perquè van plens d’amor i l’amor és el més savi.

*** m'agrada tant aquesta foto, rodejada de dos petits prínceps; el teu cosí Leo i el teu amic Kilian. I, com no, les galetes. En aquesta foto es veu com ells dos encara les tenien per la mitad i tu ja te l'havies menjat tota. No acabaves que ja en demanaves una altre. T'agradava que si tu menjaves, els altres també en mengessis. I no et quedaves tranquil.la fins que no ens veies menjar una galeta. Quins moments tan preciosos que ens has regalat, princesa!!!

Amb el papi a l'Argentina!

Hola nineta, avui un nou dia viscut, sobreviscut. El silenci es trenca amb el plor del papi, la teva presència que falta en cada segon, en cada instant. Moments que compartiem, moments que tenyies amb les teves rialles, moments de vida. Ara la soletat instal.lada en el nostre cor, d’aquest nou caminar llarg en un hivern que sembla que no té fi. Només una suau brisa de primavera que es deixa sentir, que ens senyala on sentir la teva escència. Això és el que ens fa caminar, aquesta és la nostra esperança. Les meves paraules són tristes, però sento que necessiten ser expressades, perquè volin lliurement i deixin espai per d'altres...

Aquest dissabte passat una nova tragedia es va fer present en un poble , un nen de 6 anys en un sol instant, com ho vàres fer tu, ha deixat aquest món per enlairar-se a la dimensió de l’amor més pur. Només penso amb el dolor dels primers instants, aquell dolor desgarrador sense fi que es feia notar en cada trosset del nostre cos, del nostre cor. Penso en aquests pares com es deuen sentir i encara sense conèixe’ls els envio tot el meu amor, la proximitat del meu cor.

Avui volia posar una altre foto on també sorties amb el papi, ho he intentat tres vegades, però es desconectava internet. Aleshores he pensat que voldries posar-ne una altre, perquè aquest bloc també el fas tu i opines a la teva manera... He escollit aquesta altre, i sembla que aquesta sí que t'ha agradat, perquè enseguida s'ha posat a la pàgina... Potser vols aquesta per recordar els moments tan feliços que vam viure a l'Argentina? Allà vàres conèixer a l'altre part de la família que ens van acollir amb els braços impregnats de tendresa. Durant tres mesos vàrem viatjar d'aquí a allà, vàrem ser lliures com el vent, ens vam deixar portar pel nostre interior, navegarem per indrets màgics al ritme del nostre cor. Va ser un viatge increïble. Recordo els nervis abans d'anar-hi, perquè et veiem petitona. El pediatra ens va dir, però, que el que volen els nens és estar al costat dels pares, i si és així ells encantats. I així va ser, vàres disfrutar tant... Un altre dia seguiré explicant el viatge, posant més fotos, t'agradaria??

Petonets fins al cel....