Aquella tarda de gener...

Aquests dies tinc la necessitat d'escriure molt sovint (encara que moltes vegades queda en la nostra intimitat), de posar paraules a emocions que em desborden per dins. Potser és el canvi de temps, l'arribada de la fred, de records d'un hivern gelat. L'hivern em porta masses records, aquesta sensació de fred que un dia gelà el meu cor, el dia escollit per la teva partida. La fred d'una tarda de gener, d'un instant gravat en la meva memòria, que cada dia recordo, intentant posar llum, la llum de l'amor Universal, l'amor que et va venir a buscar, l'amor del que ara formes part. Suposo que és per això que tantes vegades em ve a trobar; deu ser que la meva ànima vol canviar el color al record d'aquest dia; vol canviar aquesta fredor per una sensació de càlida tendresa; potser vol que ho miri amb els ulls de l'esperit. Sí, alguna vegada he aconseguit sentir aquell instant des de l'ànima. La primera vegada va ser a casa, escoltant una cançò. Aquella melodia em va fer volar al moment d'aquella tarda en que vàres deixar el teu cosset per volar com una bella papallona. Escoltant aquella cançò vaig viure aquell dia des d'una altre dimensió, la dimensió de l'esperit. Vaig sentir com les nostres ànimes es despedien, sapiguent que en un petit instant ens tornariem a trobar per seguir el camí en l'eternitat... Vaig sentir la llum que et venia a buscar. Sentada en el sofà de casa no podia deixar de plorar, eren llàgrimes purificadores, llàgrimes d'esperit. Aleshores vaig intuir que aquesta era la realitat que s'amagava darrera de tot aquell escenari tràgic. Els ulls de l'esperit...

Princesa no deixaré de caminar, encara que la fred em geli els peus a vegades, encara que les tempestes no em deixin veure el camí... Caminaré per anar netejant les parts fosques de la meva ànima, per anar apropant-me a tu i a la teva puresa. T'estimo...

Gris i fred

Un dia d'hivern, la fredor arriba fins el meu cor, sento la teva absència física, se'm clava a dins, ploro de dolor... Avui tinc ganes de mirar-te, avui tinc ganes de tocar-te, de besar-te, d'abraçar-te. Avui és un dia difícil, avui t'anyoro massa.

La grisor del cel ha conquistat la meva ànima, sento fred, sento com les fulles del meu arbre interior cauen i em deixen nua, i sento fred...

Dies grisos, quants encara em venen a trobar... Dies grisos en que l'energia del meu cos s'esfuma com si fos un núvol, marxant cap a l'hortizó; dies en que no tinc forces per fer sortir el sol; dies d'hivern gelat; dies d'absències i tristeses...

Abraça'm amor, amb una bonica melodia, amb una bonica cançò. Abriga'm amb la manta del nosre amor...

T'anyoro princesa del cel,

t'estimo fins a l'infinit...

Els records

Princesa del meu cor...

Molt sovint tanco els ulls i viatjo en el temps, pujo d'amunt la lluna viatjera i ella em porta d'excursió pel meu interior a la recerca de records. Viatjo en el temps intentant no oblidar, gravant en la memòria tots els moments viscuts amb tu. Diuen que el temps és un enemic per la memòria, que amb els dies i dies els records van perdent intensitat fins desaparèixer en l'oblit. No vull oblidar res, amor, res ... és per això que els vaig a veure sovint, perque no es sentin sols, perque sentin que són molt valiosos i lluitin per no desaparèixer...

Altres vegades són ells, els records, els que em venen a cercar a mi i aleshores viatjo entre la multitud deixant el món per un instant etern; alguna olor, una rialla d'algun nen, una expressió del teu germanet,...quelcom que em fa volar a altres temps, a altres vides on tu estaves present físicament. És un viatge que moltes vegades em desperta llàgrimes adormides, moltes vegades la meva ànima plora d'anyorança i el meu cor de mare crida per no tenir-te entre els meus braços. Altres vegades em sorprenc amb un sonriure infinit, ple d'amor...

Amor, sé que no només estàs en els meus records, perquè no ets passat. Ets present, però com a mare necessito guardar en la caixeta màgica el tressor del teu pas per la meva vida...

T'estimo molt...

Una tarda de tardor...

Avui és un diumenge d'hivern, el cel està pintat de gris i els núvols deixen caure una fina capa de pluja, d'aquella que quasi no veus, però que sents com et va mollant poc a poc, amb una suavitat que semblen carícies celestials A mi màgrada tencar els ulls i imaginar que ets tu qui em toca, la que em besa amb els seus llavis suaus el meu rostre... I qui em pot dir, princesa, que no sigui així...

Avui la tarda invita a fer un petit foc i deixar-nos sentir la seva escalfor. Són els primers focs i es gaudeixen molt, tot i que sempre ens acompanya una eterna melancolia. Al papi i a mi ens agrada posar-nos davant el foc i deixar els nostres ulls immersos en les infinites formes que agafa, ens passem molta estona en silenci, viatjant cadascú pel seu món, pensant en tu, vagant, flotant en móns fantàstics. De tant en quant mirem per la finestra per veure si plou, si tot segueix allà, si res s'ha mogut en l'espai etern que hem quedat absents.

El petit es desperta, deixa el món dels somnis. Es deixa sentir un crit d'avís: ei, papis, veniu a buscar-me... Tornem a la vida, el peque ens ajuda a fer-ho. Comença a cridar la nostra atenció portant-nos joguines on estem sentats. Li agrada molt la companyia. Ara el foc queda al fons de l'escenari, però la seva companyia segueix essent molt càlida.

Miro per la finestra , miro el foc, miro al teu germanet i sempre, sempre estàs tu princesa.

T'estimo.

La mami, en una tarda de tardor...

A la Fageda...

Avui hem anat a passar el dia a la Fageda, hem anat a buscar un lloc on poder sentir pau, un lloc on poder sentir la teva presència ben adins. És un lloc especial, la magia de la natura ho fa possible. Si et quedes quiet, si escoltes la música de l'entorn, pots percebre com les fades i els follets ballen entre les fulles d'aquests arbres majestuosos. Avui la teva escència ha volat amb les fades, avui, petita, has estat una fadeta preciosa que ens has acompanyat en tot el passeig, al costat del teu germà, el follet del bosc. M'he sentit tan bé que no volia sortir d'aquest món, volia quedar-me sempre més entre aquest paisatge, abrigada per les branques dels arbres, acariciada per les fulles de la tardor. Volia quedar-me una estoneta eterna i convertir-me en una fada i volar amb tu i que m'ensenyessis els racons secrets d'aquest bosc encantat, racons que els humans no veiem per la nostra ment racional. Poster la propera, avui el viatge ja ha estat meravellòs.

T'estimo.