Llàgrimes de cel

Petita meva, avui escric des de la tristesa, des de l'anyorança de no sentir la teva pell suau,

de no olorar el teu cabell. Torno a sentir la teva absència clavada dins el meu cor i m'enfado per no veure't crèixer, per no tenir-te al meu costat. Sóc conscient que aquests dies formen part de la meva vida, que hi ha dies on sento amb més intensitat el dolor... Els accepto, els abraço i els ploro. Em deixo portar per aquesta sensació i ... ploro. Les llàgrimes sempre m'ajuden a netejar, a transformar l'enfadament amb tristesa, que sempre és més dolça de portar. Ja portava uns dies que una sensació desagradabla rondava a dins meu, dies de falta de conexió amb mi mateixa, d'allunyament de la meva essència. Quan estic així és que hi ha quelcom que s'ha remogut a dins. Però moltes vegades no tinc aquest espai d'introversió per parar i escoltar-me, d'aturar-me per esbrinar què ha passat. I així passen els dies, però la sensació no marxa, i el malhumor segueix acompanyant-me. Fins que ja no puc més, i m'obligo a fer una parada, un temps per explorar. I així descobreixo que hi ha hagut alguna circunstància que m'ha tocat a dins, i ha penetrat en el meu inconscient. Important fer-la conscient per transformar-la. Aquesta energia negativa, enfadament amb la vida queda convertida en llàgrimes que depuren i em netegen per dins. Així em sento més lleugera i torno a mi... i torno a tu!  T'estimo princesa del meu cor.