Passant els temps, passant els dies...

Bonica, amor, princesa…

Matins de silenci, matins acompanyats per aquesta angoixa que em recorda la teva partida, que em recorda que no hi ets com jo voldria.

Avui m’he aixecat sense ganes d’estar a casa, però tampoc amb ganes de baixar a la civilització on tot es mou massa ràpid per mi. Així que he decidit baixar a la casa d’abaix a treballar una mica, a moure aquest cos que ara s’arrossega. He estat un parell d’hores, i entre feina i feina, m’he assentat pensant en les il.lusions dipositades en aquest espai. Recordo un dia que el papi estava treballant a la casa i tu i jo el vam anar a veure. Ens vam asseure en un racò veient com el papi feina feina. Totes dues allà sentadotes, tu no entenies què seria aquell lloc i jo t’explicava que allà, on el papi estava posant aquelles toxanes seria la teva habitació. Jo havia somiat tant en tots nosaltres allà. Et veia a la teva habitació jugant amb els teus ninos i jo a la cuina fent un pa d’aquests que t’agradaven tant, i que ara ja m’ajudaves a fer. Somnis, illusions que avui recordava mirant la teva habitació. Ara ja està acabava i no saps el mal que em fa mirar-la, perquè està i estarà tan buida. Li dic l’habitació trista, perquè fins i tot ella està trista perquè volia tenir la teva presència per brillar , per poder sentir-se útil. He estat recordant tants moments, allà sentada…

El xini, el gatet que tenim ara, m’ha acompanyat molta estona, fins que s’ha avorrit, ja que no tenia energies per jugar amb ell. La veritat és que aquest animalet m’entreté, em regala molta tendresa, i em fa tornar al món buscant la meva atenció.

Em pregunto si quan estiguem abaix vindràs amb nosaltres, a vegades penso que no sé com deixaré aquest espai, la caseta petita, la caseta que t’ha vist crèixer, aquest espai on està gravada la teva emprenta. Però ara que ets lliure ja no necesites l’espai físic i els records els portarem allà on anem a parar. I tu ens acompanyaràs allà on anem, perquè l’amor és el que ens uneix.

Molts petonets amor…