Amb la teva mort el meu món va quedar totalment destruit, va quedar fet bocinets… Va ser com una explosió on tot el que havia construit durant tota una vida va deixar de tenir sentit i significat per mi. De cop, un llamp em golpejà l’ànima i em deixà un món trencat. Com continuar la vida si ara ja no et tenia al meu costat? Com continuar aixecant-me cada matí si ja res tenia sentit? No entenia què havia passat, era un malson massa gran per ser veritat, … Em sentia enfadada amb la vida, no entenia per què m’havia jugat aquesta carta. Vaig perdre la confiança en la vida, i el sentit del meu món. Res quedava en peu, mirava a dins meu i tot era destrucció i desolació. Com començar a reconstruir totes les peces fragmentades, per on començar… Hi havia molta feina, i no sé com, però vaig començar. Vaig començar a reescriure la meva història, a reinventar nous significats , a posar nous sentits als meus dies. Es diu ràpid petita, però ha estat una tasca llarga i difícil, una tasca, però, que sempre ha estat envoltada d’una llum plena d’amor, el nostre amor, princesa. I suposo que és aquest el que m’ha donat la força per arribar a on ara em trobo, a un instant ple de tu.
Avui comparteixo aquesta lletra d’una cançò que em va acompanyar amb tot el sentit de cada paraula, de cada silenci, en ns instants on no va quedar res en peu…
“… todas las palabras que te quiero decir se me rompen enseguida. No me quedan flores, me arrancaron la raiz, me pisaron las semillas. Me di cuenta tarde que te perdí por pensar que te tenía… Y vuelvo a ser un loco para sobrevivir a la locura de la vida… Déjate llevar si el alma te lleva, duele el corazón cuando te lo dejas, cerca del final, donde todo empieza…”
.jpg)
.jpg)
